Reconciliació

Va ser la remor dels branquillons sorollats pel vent el que va despertar-lo del seu estat catatònic. Endevinà el sol entre les fulles : devien ser prop de dos quarts de set. Va passar-se la mà per la cara i va sentir-se cruixir la barba, va fregar-se els ulls i badallà pres d'un mal de cap del qual no es podia escapar... I no sabria dir, quan va fer memòria del que havia passat feia una estona, si en veritat havia vacil.lat o no. Si fou així, seria l'últim cop.
Es mirà els peus i recordà la seva bota clavant puntades a l'estómac d'aquell fill de puta, els punys estimbant-se contra la mandíbula i els crits de dolor barrejats amb la sang i el fang que es confonien sobre el blanc de la camisa. Només va dubtar unes centèsimes de segon alhora de clavar-li el darrer cop, però la imatge de la seva filla ofegada per la fullaraca, amagatall de la seva mort violenta, va ser el que l'empenyé a rebentar-li el cap amb un roc.

La policia del comtat tenia encara el cas obert però els mesos passaven i les proves no implicaven directament a l'assassí de la Sondra. Mentre, ell havia de suportar l'obscuritat del pou on havia caigut i d'on només la set de venjança podia treure'l.
El seu bosc estimat, aquell que havia estat refugi d'amors i testimoni de les seves reflexions, s'havia convertit en tomba de l'únic que li quedava, tot un cementiri de records. Tots hi anaven en filera, com si l'ànima de la Sondra crees un camp magnètic impossible de vèncer i la retingués contra la seva voluntat. Els arbres havien perdut els colors per tornar-se negres i les ombres que tants secrets havien guarit quedaren engolides pel monstre de la impotència.

Però a mida que avançava cap al barranc per on es llençaria, els ulls tornaren a distingir el verd, va tornar a sentir l'olor de farigola i recordà com els agradava observar els nius dels ocells. Havien fet les paus. Si estava escrit que havien d'atrapar-lo, el bosc no seria el seu delator, ho seria la seva mort.