RECONCILIACIÓ VITAL

Només havíem sortit una vegada d’ençà que la vaig conèixer Va ser una trobada del tot inesperada. Jo estava al bar amb uns amics veient un partit de futbol, i ella va entrar. Se’n va anar a la taula del racó, l’única que quedava lliure, i s’hi assegué. De ben segur que esperava algú i fins que aquest algú no vingués, vaig aprofitar per acostar-m’hi. Em va reconèixer de seguida i m’indicà si volia seure amb ella. Gràcies!, vaig dir... Estic amb aquells amics... i és que només volia saludar-te i veure si te’n recordaves de mi...Va sonar el seu mòbil i jo vaig quedar-me allà esperant. Quan va acabar de parlar, l’expressió de la seva cara havia canviat com del dia a la nit. - Males notícies? Vaig gosar preguntar. M’han deixat plantada... va respondre’m. I ara, doncs, que faràs? El gest d’encongiment que va fer ho deia tot... No ho sabia.

Em semblà prudent de fer-li costat en aquells moments. Així que vaig seure i vam xerrar una bona estona. Malgrat que no ens teníem suficient confiança, les circumstàncies van fer-la possible. Desprès la vaig acompanyar a casa seva i em convidà a entrar. De la manera que m’ho va dir no m’hi podia negar. Unes copes, una música suau, un entorn propici i un estat d’ànim ben predisposat, ens van portar d’unes tímides besades a unes d’intenses i extenses i un abraonament impetuós, d’una fregadissa dels cossos al seu desfogament total. Va ser una d’aquelles ocasions que fan reconciliar-te amb la vida.

Han passat uns dies i ahir al capvespre ens vam tornar a trobar, també casualment, prop del mateix bar. La vaig convidar a un beure i ella acceptà. La veritat és que no m’ho esperava i em va sorprendre. A l’instant, el record de com va anar la darrera vegada es va fer molt present i només pensar que allò es podia repetir, ja va començar a desficiejar-me.

Me’n vaig adonar de seguida que la cosa no anava per bon camí. No se què és el que em delatava, però ella s’adonà, també, del que em passava pel cap i va decidir tallar-ho de soca-rel, abans jo no fes cap insinuació. No toca, vaig pensar. Devia endevinar el meu pensament, perquè em va dir... Avui no és com l’altre dia. Les circumstàncies són diferents i el meu estat d’ànim, també. Allò va estar molt bé... però va ser llavors i no tinc ganes de repetir-ho. Potser, qui sap, si en un altre moment... però ara te n’has d’oblidar. Com si no hagués passat, d’acord? D’acord, vaig dir.. Quin remei en queda, oi? Vam conversar una estona, però el gir de la conversa ja no tenia interès. La vaig acompanyar a casa, però aquest cop no em convidà a entrar. Ni un petó de comiat ni una abraçada. Gràcies i un adéu... Va ser tot.

La meva reconciliació amb la vida tornava a fer fallida...