Recepta secreta

Amb l'energia pròpia de la seva edat. Suant revolucions i respirant irreverències. El Pau es guanya el respecte dels ajudants de cuina. Del no res brollen entrants, plats, postres i en poques hores organitza una parada d'allò més digne. El Pau se'n separa per millorar la perspectiva i sense amagar la baba que li regalima fa cridar l'amo.
La cuina acull en silenci aquella figura imponent, més per poder que no pas per aspecte, disposada a asistir a l'examen. Poc a poc, prenent-se el temps que paga, l'home recorre l'espai en un ritual senzill: un pas, un gir, mirar el plat, ensumar-lo, tastar-lo. El Pau és bo i ho sap. Ho sap massa i tot, amb aquell excés de seguretat de la gent primaverenca. L'amo acaba el recorregut i mira el Pau als ulls.
-Està bé, però no mata.

El Pau es queda mirant l'esquena com fuig amb el semblant perplex per l'insult. Es mira un per un els seus ajudants per rebre el seu recolçament i acte seguit es posa a recollir plats el primer de tots, donant exemple als milicians. Amb tanta premura com són capaços, reinicien el procés. El Pau es fa fer un inventari d'ingredients per ajudar-se en el procés creatiu i, sense necessitat de cap batuta, disposa dels seus músics per reinterpretar les seves millors composicions. Al cap de no molta estona, tot torna a estar llest per passar revista.
L'amo repeteix el cerimonial, pas a pas, amb cara de poker, fins arribar a l'açada d'en Pau.
-Molt bé aquest postre! M'encanta el regust que et deixa. El reste està tot molt bé, però bueno, no mata.

El Pau sent l'ira colpir-li la templa amb prou ràbia com per cuinar amb el foc que treu pels queixals. Amb quatre crits ordena a la tropa que retirin els plats i en llencin el contingut i no espera a que estigui tot endreçat per reiniciar la feina. Pren la seva agenda d'apunts i la consulta amb els nervis empenyent-lo, cercant alguna cosa que resulti irrefutable. Sense batuta, aquest cop no li hauria importat tenir un bat de beisbol i arrasar la cuina. En molt menys temps del que fora recomanable el Pau crema totes les seves creacions i plagia totes les que recorda dels seus mestres i d'antics companys. També crema la resistència dels seus ajudants. A la fi, el Pau fa cridar l'amo i mentre l'espera intenta recuperar la compostura.
L'amo no sembla que noti cap vermellor a les galtes del seu cap de cuina, ni les cares d'enuig dels seus ajudants. Amb pompositat, com si fos el primer cop que fes la inspecció, es pren el seu temps a recorrer un per un els plats amb la mirada, l'olfacte i el tast.
-No està mal, no està mal, però és que... No ho sé. Aquell parell sí que t'envaeixen la boca, però aquest d'aquí... No mata.

El Pau amb prou feines disimula l'atac i l'han de frenar dos ajudants mentre l'amo es retira com si res, aliè a l'escena que es produeix a la seva esquena.

Al cap d'uns minuts, ja més calmat, el Pau agraeix als seus ajudants la feina feta i els convida a plegar cinc minuts abans de l'hora. Ell es quedarà a cuinar un últim plat, -és qüestió d'orgull- els diu -vull donar-li a l'amo allò que vol.
Quasi a les foques, en la intimitat, una obra d'art va prenent forma. Les textures, les olors, els colors, com en una tela van component un bodegó efímer. Sense necessitat de ser requerit, l'amo treu el cap per la porta.
-Què és això que s'olora des de l'altre extrem? se'm fa la boca aigua!
El Pau li allarga el plat i una forquilla. el menjar es desfà tan bon punt el cobert l'acarona. L'amo, amb els ulls tancats, no es molesta en amagar el plaer que sent.
-Increible! Fantàstic! Pau, ets un artista! Com no m'havies donat abans a provar aquesta menja de Déus? -l'amo es llepa els llavis escurant el plat-. Mare meva, quin sabor! Què cony era això?
-Estofat d'amanita... Què me'n dius? Mata o no mata?