Recança

Hi ha tantes paraules que no ens hem dit,
tants gestos que no hem sabut fer,
tanta tendresa que hem malversat,
que, ara, quan desfaig el nostre camí,
en la plena solitud d'aquesta tarda,
m'adono que res del que hem viscut
ha estat mai un viatge, sinó més aviat
una cruïlla en un laberint de distàncies
calculades. Condemnats a caminar,
hem fet camí per sendes paral·leles,
l'un sempre al costat de l'altre, però
en dues dimensions incommensurables.
M'adono del temps perdut i d'allò que
hem perdut durant tot aquest temps.
Cada moment, cada racó, cada esquitx
de vida. Cada pas a les palpentes només
ha servit per desaprendre'ns de nou,
una i altra vegada, en aquesta foscor
que sempre ha bategat entre nosaltres.
Ara, que el tornaveu de la tarda desdibuixa
el teu rostre, tanco els ulls i em deixo endur
per la desmemòria del que no hem viscut.
Ja no hi ha més camins entre nosaltres,
només un ponent que mai no s'apaga.