Realitat o ficció

Anava al cine Renoir. No m’agraden les presses però en aquella ocasió arribava amb el temps just. Un cop en el vestíbul i amb l’entrada a la mà em vaig topar amb l’Eudald, un vell amic.
La sorpresa fou autèntica i compartida, ens ho deien els ulls i l’expressió dels nostres rostres, perquè no hi hagué espai per a les paraules; uns moments per a l’abraçada espontània i poca cosa més. Els dos anàvem sols i havíem comprovat que no coincidíem en l’elecció de sala i, un cop més ens separàvem al llindar d’una porta.
Quan m’assegué a la butaca s’apagaven els llums; començava la projecció.
Passen els títols de crèdit, a penes si me’ls miro perquè em succeeix una cosa ben rara, perdo la noció del temps i no sé exactament on sóc. Les imatges que em torna la pantalla no es correspon amb les que apareixen en aquell moment en el meu pensament; imatges del món real vingudes del passat.
Bates blanques, butaques de cuir, un despatx il·luminat tènuement. Les bates es mouen, millor dit, els personatges que hi ha dintre les bates; s’asseuen, els uns creuant les cames i els altres, senzillament, deixant-s’hi caure. Dues dones i tres homes, en una d’elles m’hi reconec. Són en una reunió de treball, sessió clínica, en diuen.
- - - - - - - -

Mentre, a la pantalla, ha continuat la projecció; una noia jove camina per un passadís, quasi a les fosques; obre una porta i la tanca sense fer soroll, tot seguit n’obra una segona, és un armari empotrat i s’hi fica, decidida. Al cap d’uns moments una dona gran vestida de negre i amb el cabell recollit en un monyo baix, ressegueix el mateix camí, repeteix l’acció, obre una porta a la dreta, una altra a l’esquerra com si volgués comprovar que tot estava en ordre, i quan era a punt d’obrir l’armari truquen a la porta.

- - - - - - - -

A la seqüència següent, en la que penso i veig amb els ulls tancats, s’ha acabat la sessió; ells i elles s’han tret les bates i han deixat la consulta. Sóc a la sala de casa; damunt la taula auxiliar hi ha dos plats, uns coberts, copes i una safata amb pa amb tomàquet i embotits. L’Eudald ajagut a la catifa amb els ulls mig clucs observa les parets amb atenció, desmesurada gairebé, tenint en compte el que hi ha, res de res, llevat dels dibuixos del paper pintat que hi havia hagut en un temps. Li pregunto què hi veu per estar-ne tan interessat i em diu que nusos.
L’Eudald continua contemplant els seus nusos després d’acabar-nos el pa amb tomàquet. Ell hi veu nusos i jo llaços, vet aquí. Fa poc que s’ha separat de l’Angèlica però és evident que encara n’està d’ella, ha quedat ben palès; nusos o lligams, les pors que senten alguns homes davant del compromís.
Sempre m’han agradat els llaços, sobretot els que es creen i consoliden en una bona amistat com la nostra. N’havíem parlat abastament. Quan es feu l’hora el vaig acompanyar fins la porta i ens acomiadàrem amb una abraçada curulla de comprensió.

- - - - - - - - -

La dona de negre ha obert la porta a un home, també vestit de negre, amb un abric llarg fins els peus. Es saluden i alhora s’acomiaden fins l’endemà; és de nit i cadascú se’n va a la seva cambra. Al cap d’uns minuts l’home apareix al passadís, escolta, guaita i segur de no veure-hi ni sentir ningú, es dirigeix a l’armari i pica a la porta, toc; toc-toc.
Vaig anar-me’n del cine, gairebé en un estat de xoc, abans que acabés la pel·lícula, deixant l’home de l’abric negre llarg fins els peus, trucant a la porta; no hagués pogut suportar l’escena següent, de veure la noia sortir de l’armari ni el que havia de fer després. Tot plegat em resultava massa proper.

- - - - - - - - -

Tot això, succeí ahir, o tal vegada, faci ja un munt d’anys. La nit en vetlla se m’ha fet tan llarga!.

El matí passarà, a un ritme trist, però passarà, talment, com ha passat la nit. La pluja cau a bots i barrals sobre els finestrals i bressola, vagament, els meus records ja cansats de mi i jo d’ells. Per damunt de tots, els que van reviscolar ahir al cinema. Tant de bo se’ls endugués una ventada. No és el cas, perquè encara em ressona el toc-toc a la porta d’aquell armari on s’hi amaga la noia.

La porta s’obrí i la ma de l’home de l’abric negre, llarg fins els peus, ha agafat la de la noia i l’ha conduïda fins la cambra del costat.
No s’hi veu, gairebé és a les fosques; l’ajau al llit i li treu les sabates i les mitges, li acaricia els peus, els hi besa amb la boca oberta. Sent com la llengua humida puja per les seves cames, les hi separa i, quan anava a posar-li el cap mig calb a l’entrecuix, de sobte s’hi repensa. S’ha aturat en el seu quefer matusser.
La noia escolta esporuguida, li ha semblat sentir un remoreig, té la sensació que no estan sols; en la penombra ha pogut percebre al seu darrere el flotant moviment d’una cortina.
Ell ha reprès la feina; s’ha tret l’abric, llarg i amb molts botons, i li demana que es posi de genolls, com ell ha fet. Sorprenentment, pel que té d’estrambòtic, sembla que en posició de pregària. No ho sabrà mai perquè, toc-toc. Han picat a la porta a corre-cuita, amb decisió. La mateixa veu que abans s’havia acomiadat fins demà, la de la dona de negre, diu: “Emili, sis-plau, us demanen, és una urgència”. I ell ha marxat apressat.
No sap com, ni de quina manera, ha pogut desfer-se de les cintes que la tenen lligada als peus del llit. Abans de sortir de l’habitació ha ensopegat amb unes sabates petites que no són pas les seves. No sap com, ni de quina manera, però si de cas providencial, s’ha trobat al carrer i del carrer a casa dels seus pares que no poden, ni saben com aturar el riu de llàgrimes imparable, el seu desconsol.
Tanmateix, no sap com ha pogut callar tant de temps si el record d’aquell segrest psicològic i la justificada càrrega emocional, l’han perseguida durant tota la seva vida.
Per bé que ja hagi prescrit, es planteja trencar el silenci que l’ha tenallada durant tants anys.