Realitat d'una irrealitat

Un relat de: Noè Reverter Segarra
Estic davant un paisatge d’un color obscur, però clar i amb una petita figura al final del camí. Vaig cap a ella o segueixo perdut? Tu què creus? El teu silenci em dóna confiança i força per avançar.

—Qui ets? —pregunta la petita figura, que ara s’ha convertit en una colossal esfinx d’un home amb blanca barba reflex dels seus ulls.

—Jo, sóc jo. I tu? —contesto amb indiferència.

—Sóc fill de la mare dels meus fills, però el que desitjo saber és, qui és aquest?

—Aquest.... Qui?

—El que t’està observant sense que tu l’observes. El que sap la realitat, però desconeix la irrealitat. El que sap qui ets tu, sense preguntar-t’ho. Contesta’m. Qui és?

—Qui ets? Parla. Dis-m’ho a cau d’orella. No tinguis por. El teu silenci ara no m’agrada. Contesta, per favor. Només una paraula em salvaria de la ignorància. No deixis que aquest s’aixequi, no em facis això. Per favor. Massa tard.

Ara on estic? Només puc caminar cap, aquesta direcció, ho veus? No sé per què pregunto, sé que m’estàs veient, però jo a tu només et veig els ulls, ben atents, movent-se d’esquerra a dreta i tornant a començar. Ep! Què és això que he xafat? És un tros de paret, i hi té alguna cosa escrita. Espera. Pujaré damunt d’aquella cadira per poder-ho llegir millor. No hi ha res escrit, només són aquests gats que m’han confós. És igual, seguiré caminant. El pitjor de tot és que no sé com he fet cap aquí, en aquest lloc tan lúgubre i estrany. Ni en els meus pitjors malsons hagués pogut imaginar algun lloc tan esgarrifós. Bé, almenys hi ha un bar. Entraré per a veure què hi ha de menú del dia. Ja ha d’haver passat una bona estona des que m’he llevat en aquest lloc.

—Bon dia! —crido només obrir la porta.

De cop, tots els que estan dins, paren de menjar i es fa un silenci que em fa sentir com navega la meva pròpia sang per les venes, qui sembla el cambrer, em diu:

—Bon dia, senyor, què voldran per menjar? El plat especial d’avui és llavor d’alguer amb beguda inclosa.

—Jo prendré el plat especial amb un got de vi. I tu? No vols res? Molt bé. Doncs, només serà això. M’assec aquí?

—Sí, on vulgui.

Miro el rellotge i ja han passat dues hores des que he demanat. Al bar, ja no hi ha ningú. Si aquest bon home que no he tornat a veure des que m’he assegut, em porta el menjar, serà un miracle. Això sí, un miracle amb retard. Doncs aniré al lavabo a beure una mica per continuar el meu camí amb infinit destí, com diuen alguns.

Per si t’ho estàs preguntant, la resposta és no. No he pogut beure, perquè no hi havia aigua. De fet, no hi ha ni lavabo en aquest lloc. Ara entenc perquè és tan fosc tot. Si ho miro per la part positiva m’he trobat un xiclet. N’he estat buscant un altre per a tu, però no hi ha hagut sort.

Doncs, què fem? Continuaré. Ep! Mira, això és un institut, entrem-hi. Topo a la porta i tots els alumnes se’ns queden
mirant.

—Bon dia, i perdó pel retard, senyoreta —dic per trencar el silenci, i la professora amb la mirada m’indica un pupitre buit al final de la classe—. Un final sempre és un principi, li dic mentre m’assec, però m’ignora, igual que tots.

Aaaaahh! Què bé que he dormit! Torno a ser al mateix lloc que al principi, quan m’he adormit? No ho recordo. Miro al fons, però la petita figura ja no hi és, però no n’hi ha dubte que el paisatge és el mateix, aquest color mai s’oblida. Ara que ho penso, allí al fons, no hi veus el marc d’una porta? Anem-hi, cony! És més gran del que semblava, no es veu ni on acaba ni on comença, pareix el propi cel, entrem-hi, va! Quin agradable ambient s’hi respira aquí dins, és... no sé, com estar al claustre matern. Només faltaria música clàssica angèlica, de fons, per a poder dir que estic al paradís.

—Benvinguts siguin, senyors —diu un estrany ocell de pell daurada amb un pic com una dalla —passeu i no mireu enrere. Us estava esperant. Arribeu dos centenars d’anys tard, però aquí hi tenim tot el temps del món. Tot i això, només teniu dret a una pregunta.

—Quines van ser les meves últimes paraules abans d’arribar a aquest infern il·luminat pel rodó foc?

—Bona nit, avi.

I ell et contestà:

—Que somniïs, fillet meu. I recorda: Tot el que pot ser imaginat, és real.

Comentaris

No hi ha comentaris, comenta'l tu primer

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda:

l´Autor

Noè Reverter Segarra

24 Relats

41 Comentaris

17103 Lectures

Valoració de l'autor: 9.30

Biografia:
No en tinc ni idea d'escriure,
i escric.
No en tinc ni idea de música,
i componc.
No en tinc ni idea de la vida,
i visc.
(Noè R.S.)