Realisme

Si fos idealista, creuria que hi és, ella. Imaginaria que, només mirar-nos, ens sabríem. La troballa ens faria somriure, projectant noves idees, conegudes ja en la prèvia espera. Idees nostres però de cadascú. Si fos idealista, imaginaria l'inici d'un nou anar, compartit, franc, profundament sentit, insofisticat, plaent per la companyia de qui et comprèn i estima que tinguis la generositat d'oferir-te tal com ets. Si fos idealista, imaginaria el que imagino, i frisaria per trobar-la en la soledat sàvia, amb el desig imperiós o no de trobar-me. I quan el meu somriure, fabricat per ella, li preguntés quin rumb voldria que emprenguéssim, em diria no et preocupis, sempre que no et somrigui serà perquè em recomforta tant haver-te conegut, que no puc evitar somriure per a mi mateixa...
Si fos idealista, ecriuria el que escric, i, un cop més, m'equivocaria aprenent que idear serveix, si més no, per passar l'estona, la teva, la que tens sempre, la que passes quan pretens que fantasiejar -com un nen ximple- amb la teva fantasia, et faci més feliç del que ets quan preguntes al teu voltant si hi ha algú...