Reacció química

Un relat de: Anna Maria Villalonga


Aquest és un dels pitjors hiverns que recordo. I n’he viscut uns quants, us ho puc assegurar. La humitat i la boira, tan espessa que es podria tallar a trossos, s’han instal·lat a la contrada i no semblen disposades a marxar. La boira resulta particularment empipadora. Envolta la cabana amb uns dits allargassats que s’arrapen al sostre i s’estenen avall, cap a les finestres. No s’hi veu res i, quan m’atreveixo a sortir, gairebé no trobo plantes per als meus beuratges. El bosc hiverna replegat en ell mateix, fosc i malenconiós, i els herbots han quedat colgats sota un gebre perenne. Ara que, ben mirat, tampoc no en tinc gaires, d’encàrrecs. Amb aquest temps, ningú no està per orgues. S’han refugiat a casa i no pensen en ungüents, afrodisíacs ni pocions. És com si la vida, per culpa d’aquesta gelor despietada, s’hagués aturat fins a nou avís.

L’Obscura i la Tèrbola no volen saber res de sortir a l’exterior. S’ajeuen durant hores, pelades de fred, davant de la llar de foc. No tenen esma ni per ronronejar. Només tremolen i peten les dents, pobretes. La Bòrnia, que està cada vegada més vella i atrotinada, té un humor insuportable. No para de remugar tot el sant dia. Que si quin temps més dolent, que si podríem tenir calefacció, que si l’artritis de les potes. No sé com fer-li entendre que a les cabanes del bosc la vida és així. Al final, asseguda al balancí, m’he posat a teixir peücs per a totes tres, a veure si aconsegueixo que callin una mica. Però és clar, no és una tasca ràpida. Parlem de deu peücs. També he pensat de fer una caputxeta per a la Bòrnia. És molt pesada, ja ho sé, però és l’única òliba que tenim i li hem agafat afecte.

Un migdia, mentre remenava un suculent calderó de brou de serp, van trucar a la porta amb un cop potent. Qui podia venir a tocar-nos els nassos a l’hora de dinar? La Tèrbola, que sempre té gana, va començar a rondinar, però va callar en sec quan, de sobte, la porta es va obrir de bat a bat. Sense esperar invitació, dues figures travessaren el llindar i es plantaren al bell mig de la estança. Set ulls com taronges es van obrir a l’instant (1) en descobrir la identitat del personatge que semblava dur la veu cantant.

El Senyor de les Tenebres en persona! Llucifer, Mefistòfil, Satanàs, Pere Botero. El dimoni, vaja. Alt i fort com un arcàngel –mai no es perden els orígens–, s’alçava enmig de la meva humil cabana, ara empastifada de la flaire del caldo de serp. L’acompanyava un noiet jove, un dimoniet escanyolit amb els ulls congestionats i el nas vermell com un pebrot. Esternudava sense parar i s’havia de mocar cada dos per tres. Es va quedar un pas enrere del Gran Senyor mentre aquest, mirant-se’l de reüll amb un disgust manifest, va sospirar ostensiblement. Després, amb tota la potència de la seva veu, ens va fer cinc cèntims de la situació.

Pel que sembla, aquell dimoniet esquifit valia per a la feina. Se’n sortia molt bé amb els accidents, els embolics urbans i altres petiteses de principiant; a més, sempre hi posava moltes ganes, de manera que tothom li augurava un futur d’allò més prometedor. Per desgràcia, es trobava amb un greu entrebanc. Un problema insòlit que, de moment, ningú no havia aconseguit resoldre: no suportava l’olor de sofre. Així que baixava a l’infern, el nas començava a rajar-li i li ploraven els ulls (2). Era evident que, en aquestes condicions, la seva carrera perillava. Un dimoni com cal no podia pujar de categoria si era al·lèrgic al sofre. O es curava del tot o hauria de plegar.

-I què voleu que hi faci jo, Senyor Amo?- vaig preguntar amb la veu tremolosa, veient que se m’acostava un bon marró.

-És obvi. Li busques un remei que funcioni i punt.

L’Amo confiava molt en les meves arts de bruixeria. Sobretot des que una vegada, dos-cents anys enrere, vaig curar un altre dimoni, un baliga-balaga una mica llicenciós. Però no hi ha punt de comparació. Aquell només patia unes purgacions d’allò més normals. En canvi, de les malalties modernes jo no en sé res. Per culpa de l’escalfament global i de la dèria de la dutxa diària, les afeccions al·lèrgiques augmenten constantment. S’estan estovant moltíssim, els mortals. I sembla que la cosa, vist el panorama present, ha acabat traspassant a la plantilla de l’inframón. Em vaig posar a balbucejar.

-Però Senyor Amo... si ni tan sols no hi ha herbes al bosc, amb aquest fred.

-No vull excuses. Te’l deixo aquí i el cures. Tens tres dies. D’aquí a tres dies el vindré a buscar. Si no s’ha resolt el tema, hauré de prendre decisions dràstiques!

Sense més dilació, Satanàs va fer un dels seus mutis impecables i ens va deixar allà, palplantades, amb un dimoniet mocós que feia cara de circumstàncies. Les seves darreres paraules ressonaven com un eco al nostre voltant: “si no s’ha resolt el tema, hauré de prendre decisions dràstiques”. Totes quatre ens vam estremir, coneixedores que el Senyor de les Tenebres mai no està per romanços. Set ulls es van consultar els uns als altres, angoixats. Calia actuar. I de pressa.

La primera mesura va ser recórrer al Gran Llibre dels Enigmes. Allà hi trobaríem, de ben segur, la millor solució. Vaig buscar i buscar, cada cop més nerviosa, però no hi sortia res de les al·lèrgies. Ni al pol•len, ni als àcars, ni al sofre. Res. Per primer cop em vaig plantejar si aquell venerat vademècum, l’abecé de la bruixeria, no estaria començant a caducar.

Tot seguit vaig aventurar-me, ben abrigada, cap a la part més inexpugnable de la boscúria. Feia un fred que tallava l’alè, però no tenia gaire elecció. Esperava trobar alguna planta viva que em resolgués la papereta. Res. Tot estava pelat com una cua de rata. És clar que, en el fons, no sabia què hauria fet si hagués trobat algun herbot en condicions. No en tenia ni idea de quin beuratge calia preparar per resoldre el problema del dimoniet mocós.

Finalment, com a darrera temptativa (és a dir, a la desesperada), vaig intentar un munt de variades combinatòries amb els ingredients que guardava al rebost de la cabana. Feia beure al dimoniet cada nova poció i després li acostava als narius un bol de sofre que havia preparat. Res. Tot inútil. Indefectiblement, un cop rere l’altre, les mucositats i la irritació dels ulls tornaven a aparèixer. Vaig exhaurir les existències d’ales de mosca, potes d’escarabat i cues de sargantana. Fins i tot em vaig quedar sense cervells de serp i ungles de ratolí. Res. La maleïda manca de sintonia entre la ferum sulfúrica i l’olfacte de l’aprenent no semblava tenir cap mena de solució.

Per tant, ben esporuguits, set ulls es van posar a plorar de valent. Només faltaven unes hores per la tornada de l’Amo i ja no hi havia res a fer. El dissortat dimoniet també feia el botet. Res no li agradava més que la seva feina. De fet, ens havia explicat que es delia per pujar d’estatus i especialitzar-se en desastres naturals. Doncs ho tenia magre. I nosaltres també, perquè la ira satànica podia resultar absolutament apocalíptica.

De sobte, alguna cosa imprevista va succeir com per art de màgia (és un dir, perquè jo no hi vaig tenir res a veure). Un parell de llàgrimes de l’únic ull de la Bòrnia van caure blanament a la mà del dimoniet que, tot seguit i sense adonar-se’n, es va rascar el nas amb la mateixa mà. D’immediat, la vermellor i la inflor van desaparèixer. El nas va recuperar la seva aparença normal. Jo, que havia assistit als fets amb cara distreta, vaig fer un bot. Òndia, encara tindríem sort!

Després de diverses provatures i experiments, el resultat es va confirmar. Sembla que les llàgrimes de la Bòrnia, per algun misteriós procés químic, neutralitzaven amb efecte immediat la negativa reacció del dimoniet a la substància sulfúrica. Estàvem salvats! Com a dements, tots vam començar a saltar i a cantar fent una rotllana. L’Obscura i la Tèrbola ballaren follament a la llum de la llar de foc i la Bòrnia va arrencar a riure a cor què vols. De cop i volta, la nostra situació havia donat un gir de cent vuitanta graus! Visca, visca!

Abans no arribés l’Amo, vam decidir emplenar un flascó de llàgrimes per tal que el dimoniet sempre tingués el remei a mà. Vaig advertir-lo que havia d’usar-lo amb molta mesura. Com que la Bòrnia només té un ull, la producció llagrimosa és limitada. També el vaig avisar en veu baixa (per no generar mal rotlle en instants tan feliços), que la Bòrnia és extremadament vella. Per tant, no sabem quan temps li resta com a proveïdora de la medicina. L’únic ull i l’avançada edat són dos seriosos inconvenients, però en aquell moment ho vam deixar estar perquè encara ens va sorgir un problema més urgent. Amb l’alegria del moment, la Bòrnia no tenia gens de ganes de plorar. Només obria les ales (amb dificultat, per culpa de l’artritis) i reia. Ens vam haver d’aplicar a fons. Vam parlar-li de les bandades d’ocells que moren sobtadament a causa de la contaminació atmosfèrica, de l’extinció d’espècies per culpa de la intervenció de l’home, de les aus marines atrapades pel “chapapote” quan va naufragar el Prestige. Res no li feia efecte. Es trobava en una mena de trànsit rialler de primera magnitud.

No em va quedar més remei que recórrer, maquiavèl•licament, a la crueltat més extrema. La fi justifica els mitjans. Sense més dilació, les gates i jo mateixa vam decidir formar un trio musical i sotmetre la Bòrnia a una sessió continuada d’una cançó que va fer furor, acompanyada d’un ridícul ball, un estiu del segle XX. En la versió original, la música era d’acordió i el títol, un diminutiu plural referit al conjunt de la fauna ornitològica (3). Fos per la poca solta de la melodia –repetitiva fins a l’avorriment– o fos per la manca d’afinació del trio, la Bòrnia va esclatar en una plorera inconsolable i, ja in extremis, vam poder emplenar l’ampolleta de llàgrimes. L’eufòria del dimoniet (que durant l’espectacle s’havia mantingut prudentment en un racó amb les mans a les orelles) no tenia aturador. Ens va petonejar fins que ens va deixar la cara ben ensalivada. La sort li deparava una segona oportunitat. Per fi podria ser tan pervers com volgués! Ja tenia pensada una onada de terratrèmols i tsunamis que farien trontollar el planeta!

A l’hora convinguda, i precedit per la seva bafarada de sofre, l’Amo es materialitzà. Així que el va veure (i olorar), el dimoniet va destapar el flascó, va sucar-hi un dit i se’l va refregar per la cara. Que mai no ho hagués fet, per totes les ànimes de la temuda celístia! Sense que ningú no ho pogués preveure i de manera incontrolada, els ulls i els narius del Senyor de les Tenebres van començar a enrogir, inflar-se i regalimar.

-Què m’està passant, monstres indesitjables? –bramava com un boig entre esternut i esternut– És un boicot o què? A mi no se’m pot desafiar, malparits! Me les pagareu totes juntes.

El dimoniet, que mantenia el flascó obert entre les mans, es va encongir com una pansa i l’Obscura i la Tèrbola, perplexes, em van consultar amb una mirada de terror. Jo, per la meva banda, vaig intentar endebades explicar a un Senyor enfollit que érem innocents, que no havíem fet res mal fet. I és que, en un tres i no res, jo ja havia comprès la insòlita situació. Tota la culpa la tenien els elements químics i les seves combinacions i reaccions. Dit d’una altra manera: de cop i volta l’al•lèrgic era Ell. El Senyor de les Tenebres, Mefistòfil, Satanàs, Pere Botero. Sí, el dimoni en persona. Per alguna raó inconeguda, el cap suprem de l’Avern no suportava les llàgrimes de la meva vella òliba.

La química juga males passades, vaig encertar a pensar amb resignada lucidesa tot just abans que no caigués sobre nosaltres el veredicte implacable de la justícia demoníaca.

Tanmateix, amics, aquesta és una altra història.

--------------------------
(Notes)

(1) Recordeu que la Bòrnia, com el seu nom indica, només en té un, d’ull. L’altre li va caure a terra per culpa d’un cataplasma en mal estat (vegeu el primer capítol de la sèrie, Res no és etern, publicat al recull Temps era temps, d’ARC-Meteora).
(2) Vegeu el relat Qüestió d’olors, on s’explica detalladament l’estranya situació del dimoniet.
(3) La cançó s’intitula Los pajaritos. Misteriosament, ha format part durant dècades de l’imaginari col•lectiu estiuenc.

Comentaris

  • Moltes gràcies[Ofensiu]

    Moltes gràcies, amics.

  • Enhorabona![Ofensiu]

    El teu relat ha estat seleccionat per formar part del recull Segona Oportunitat, que l'Associació de Relataires en Català publicarà dins la Col•lecció Relataires (Editorial Meteora) durant el mes d’abril de 2013.

    Gràcies per la teva col•laboració,

    Junta de l'ARC

  • Un altre capítol genial.[Ofensiu]
    Naiade | 21-06-2012

    Has tingut una bona idea continuant l’historia de la teva bruixa.
    M’agrada el teu estil amb el que em faig un tip de riure i t’imagino amb la teva interpretació a la presentació de “Temps era temps”. Enhorabona Anna tot gaudint vas copsant la realitat de fets denunciables.

    Una forta abraçada

  • Materile | 18-05-2012

    Mare de Déu! No saps com m'ha costat entrar a la teva parcel·leta de relats. Suposo que tenia totes les bruixes del món, els dimonis, la Bòrnia, etc., que em barraven el pas.

    Un conte molt bonic i amb un bon fons per poder reflexionar els més grans. Un conte per petits i grans.

    M'ha agradat que hi facis referència: "de les aus marines atrapades pel “chapapote” quan va naufragar el Prestige. Res no li feia efecte...", no t'has deixat res per comentar d'una manera indirecta.

    Jo en vaig publicar un que no ha tingut acceptació ¿?. es diu "La selva Maivista"; si el llegeixes, ja me'l comentaràs.

    Una abraçada a tu, a la bruixa i a la Bòrnia.

  • Hehehehehe[Ofensiu]

    Celebro si algú ha passat una bona estona. Era la intenció. La intenció és dir coses del món actual aprofitant un esquema tradicional i amb ironia i humor. Els personatges aquests van per lliure, tenen vida pròpia. Per tant... ells manen. Ja sabeu que són una sèrie, o sigui que...

    Qwark: hahahaha. Entenc el tema de la deformació professional. Hihihi. El Senyor de les Tenebres no sembla massa espavilat si encarrega a aquesta pobra bruixa de pega una tasca tan important. Però d'això es tracta. Ja saps que la realitat i la ficció poden tenir coses en comú o... anar per lliure. Les llicències poètiques són així.

    No sé si has llegit els dos relats anteriors, "Qüestió d'olors" i "Res no és etern", on s'inicia tota la història. Crec que t'aniria bé.

    Una abraçada a tothom.

  • reaccions[Ofensiu]
    qwark | 17-05-2012

    Com a químic que sóc, no he pogut defugir allò que en diuen deformació professional. I en aquest sentit et diré que he patit molt quan la bruixa es posava a fer remeis a l'atzar i a provar-los un darrere l'altre en el poble dimoniet. Quina classe de formació tenia aquesta bruixa? Realment el dimoni no tenia a mà ningú més qualificat?

    Per la resta, ja sense deformació, es tracta d'un relat ben narrat, amb pinzellades tendres i referències que beuen en la cultura popular. Prenc nota també del bloc de l'Ariadna, a veure què ens vas explicant.

    Fins aviat!

  • Compte![Ofensiu]
    ygerbeau | 11-05-2012

    Bon relat!
    Però compte! Això de jugar amb el dimoni... ai... a veure si qui té la ploma màgica acaba patint les conseqüències!
    Esperem noves aventures de la bruixa!

  • Quina desgràcia![Ofensiu]
    JORDI VILLALONGA | 09-05-2012

    Quina gràcia, una història molt simpàtica i ocurrent.

    Ara, quina desgràcia, pobre diable, mai millor dit.

    Alguns detalls, molt bons.

    Felicitats!!!!

    IO

  • Mefistofèlic[Ofensiu]
    maljama | 09-05-2012

    Molt divertit!
    He he, en tot cas el personatge li hauria de dir al Senyor del mal, "no hem fet res de bo" o "no hem volgut fer res de bo" he he. Molt dolent! Vull dir, molt bo!

  • M'ho he passat[Ofensiu]
    Shaudin Melgar-Foraster | 09-05-2012 | Valoració: 10

    d’allò més bé llegint el relat. Feia molt temps que esperava una altra història amb aquests personatges. A valgut la pena l’espera. Hahaha, que divertit! Té un seguit de detalls boníssims. I és molt bona idea situar aquests relats al segle XXI. M’encanta la Bòrnia! És el meu personatge preferit, per tant he gaudit molt amb el seu paper essencial en aquest relat.
    Enhorabona, Potatito!

  • Bravo[Ofensiu]
    Quico Romeu | 08-05-2012 | Valoració: 10

    Efectivament. M'ha enganxat i m'ha divertit. I se m'han fet entranyales els personatges.... gràcies per presentar-me'ls.

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda:

l´Autor

Foto de perfil de Anna Maria Villalonga

Anna Maria Villalonga

20 Relats

165 Comentaris

24460 Lectures

Valoració de l'autor: 9.74

Biografia:
Llicenciada en FIlologia Hispànica i Catalana.
Professora i investigadora (Departament de Filologia Catalana, Secció Literatura, Universitat de Barcelona).
També escric i faig crítica de cinema.
Tinc una columna setmanal al Diari CatalunyaPress, Secció d'Opinió cultural. El seu títol: "Compulsió crònica": http://www.catalunyapress.cat/
Secció fixa mensual a "La lluna en un cove". Títol: "Fora de cartellera".
Tinc alguns contes publicats a "La lluna en un cove"
Col·laboro com a crítica de cinema a la publicació cultural "D'un roig encès":
També havia publicat crítiques a la desapareguda revista Barcelona Review.
El meu relat "Llocs comuns" va ser nominat pel premi Ictineu 2011 i el meu relat "Qüestió d'olors" va quedar tercer.

Els meus blocs:

http://alombradelcrim.blogspot.com/ (novel·la negra, misteri)

http://elfilariadna.blogspot.com/ (llengua i literatura, ressenyes, articles, opinió, cròniques)

http://elracodelanna.blogspot.com/ (cinema i molt més)