Rastres (Repte Clàssic 363, 1)

Un relat de: deòmises

Els primers flocs de neu cauen lentament, però la negror del cel augura una nevada considerable. Els alts cims no deixen veure la posició exacta del sol perquè els núvols en difuminen la llum i l'horitzó quasi és imperceptible. El grup d'homes, un total de sis, avança per l'esplanada de la vall, coberta per la neu la nit anterior, tot rastrejant el terreny, però serà dificultós perquè les petges possibles s'han anat esborrant de forma natural. El primer de tots ells, suposo que el cap de l'expedició, treu un objecte (pot ser una brúixola) fosforescent cúbic; el consulta i el guarda de nou a la butxaca esquerra de l'anorak. Ara sembla haver-se orientat millor.

Gesticula i el grup es divideix, tres homes segueixen el camí que duia el grup sencer i els altres tres es dirigeixen al viarany que s'endevina entre dos cims. Busquen sense esperança de trobar allò que busquen, però ells no ho saben. Els manca aquell sisè sentit per donar-se per vençuts quan els esdeveniments ja no es poden aturar. Però cap d'ells no pronuncia ni un sol mot, només caminen i observen al seu voltant. Silenci. I el vent, que escampa totes les olors pertot arreu, fins i tot la de la por. Temen la nit, desconeixen aquestes muntanyes en pondre's el sol, com la canalla que busquen. Agosarats fins que l'adversitat apareix.

Són massa a prop encara, cal actuar amb prudència i amb calma. Encenen les torxes abans que la foscor faci que qualsevol arbre es torni ombra macabra o ésser desconegut en la seva imaginació. I la neu ara ja és abundant. Els homes no tardaran en desistir i reagrupar-se.

Potser un d'ells trobi el guant colgat entre la neu, proper al pendent per on han rodolat els quatre nens, potser siguin capaços d'endevinar les petites petjades o els indicis d'arrossegament, que s'esborraran per complet si neva més. Però el que no podran aconseguir serà salvar-los la vida perquè, quan algun animal cau en les urpes d'una llopada, difícilment en surt viu. I menys quan els nostres ullals ja han destrossat la gola de les víctimes. Fins i tot quan es tracta d'humans.

Comentaris

  • ah...[Ofensiu]
    Mena Guiga | 16-03-2012

    volia dir que sort que la matança no l'hagis descrit minuciosament.
    De debò, jo, que sóc més aviat del món dels contes, m'estimo més que el caçador obri el llop en canal i el farceixi amb ajuda de l'àvia (no diré la nacionalitat) de rocs i la bèstia, un cop desperta, tingui una set colossal i caigui pou avall. Ara que, segons la visió dels llops, tot plegat resulta dolorós i terrible. Papers invertits.
    Queda l'intermig: home-llop.

  • Em fas patir[Ofensiu]
    Mena Guiga | 16-03-2012

    amb el final.
    Recordant-nos que els éssers humans, malgrat tot, som menjar.
    i que, a la natura, sense cap recurs dels que ens hem creat, esdevenim vulnerables, sobretot una criatura ferida.
    Sort que no has descrit la matança que,pels llops, és el cicle de la vida. Has fet que agafés por al llop de la Caputxeta, que ara el tornen simpàtic i fins i tot idiota.

    Mena.

  • I el vent, que escampa totes les olors pertot arreu, fins i tot la de la por.[Ofensiu]
    nuriagau | 22-03-2010 | Valoració: 10

    Els teus relats no deixen indiferent al lector i aquest és un mes. El discurs narratiu va oferint la informació molt lentament, aconseguint copsar l'atenció del lector. Aquest és conscient que el fil argumental que es va dibuixant mentalment va evolucionant al llarg de la lectura del relat.

    Enhorabona, deomises!

    Núria

    PS: Comparteixo el que opina d'aquest relat una altra Núria, la Nubada. Com a jutgessa va fer una molt bona anàlisi.

  • Una tensió impressionant[Ofensiu]
    Sergi Elias Bandres | 15-05-2009 | Valoració: 10

    Aquest relat provoca una tensió impressionant a mida que avança. Podria ser part d'una novel.la i, si tota la novel.la fos així, seria absolutament increïble, digna d'un literat dels bons, boníssims.

    Salut, deo!


    Sergi

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda:

l´Autor

Foto de perfil de deòmises

deòmises

346 Relats

936 Comentaris

249445 Lectures

Valoració de l'autor: 9.79

Biografia:

Pèrgoles (o Escandinàvia)


Perquè el comiat no esborra els solcs deixats
A la teva pell, digues-me adéu totes les vegades
Que desitgis, que només sóc teu, en cos i ànima,
I en el teu record, perenne com els paisatges ignots.

Perquè passejar no és una almoina abandonada
A la intempèrie de voler i no poder, entre llençols
Perfumats d'una passió que remou les entranyes,
Desitja aquest meu cor mortal un cop més demà.

Perquè retornaré on vaig besar-te tantes vegades,
Sense cercar altres llavis que els teus, necessitat
Meva, ànima bessona, mare, esguard serè, letícia;

Perquè guarir les ferides sempre ajuda a avançar
Cap a la mà disposada a entortolligar l'esperança,
Seré teu, tan intens, profund com l'enyor que em guia.



***

Tot s'acaba, inclús el somni més bell, per manca de resiliència...


***



deomises@hotmail.com

EL MEU BLOG:

Es desclou la tenebra...

Lluís
13.05.1978