Cercador
Rarots en català
Un relat de: Mena Guiga- Compartir:
Es deia Carmela i quan era petita una tia àvia, tot i tenint-la asseguda a la falda, li llegia 'La caputxeta vermella' vegades i vegades i li mostrava les il·lustracions. Un conte 'troquelat' que va acabar ben gastat. La Mela, de resultes, patia una gran por dels gossos llop i quan en veia un pel carrer fugia i no mirava enlloc i gairebé l'atropella un Seat Ritmo vermell. De l'ensurt li van aparèixer unes ganes d'escriure boges, amb el tema de les persecucions, de criatures extremament dentudes afamades i àdhuc de depredadors depre per no ser-ho prou i així ella curar-se en salut. Era una rarota en català a Relats en Català i es va fer dir 'Li Kantropa'.
Es deia Octavi perquè la seva mare el va parir el dia que feia vuit passats els comptes i per això va ser el bebè amb més pes de la tongada a l'hospital de Calella de la Costa aquella setmana de novembre del 1967. L'avi postís -un veí que tocava una guitarra quan passava per davant una botiga de música i li treia la pols marcant-hi els dits-,en Fel (un Rafel poc valorat), va ser el primer en canviar-li els bolquers perquè la mare estava patint la puja de la llet i els pits li sobresortien de les aixelles i ni col·locant-hi a péixer tots els nounats de la planta els hagués buidat, que en sortien raigs a preu fet i algun metge enrigolat hi havia posat a tir una tassa de cafè sol per fer-ne un tallat. En Fel ho va veure i va cobrar vint pessetes per aprofitat. I els diners els va ingressar pel petitó a la Caixa no sé què. El cas és que quan en Tavi (allò de dir-se Octavi era com allò de dir-se Rafel) quan estudiava BAT i li van fer llegir 'La ben plantada' d'Eugeni d'Ors va entendre que ell també podia escriure i ho feia sobre tot ple de gent ben plantada, excloent polítcs, que no l'inspiraven. I, és clar, va trobar RC i va nickejar-s'hi: 'Ben Tavitat'.
Es deia Ernest i com que a casa seva tot era consumir productes d'una multinacional de xocolata, cafès i begudes que al logo hi apareixia un niu i un mot que esdevenia síl·laba a la mercaduria, l'anomenaven Nest. Va adquirir el vici de recollir branquillons i fer nius a casa dels altres, inclosa la rectoria. I reia amb un so com de piuladissa apresa, molt ben apresa. Algun cop va rebre algun tret perdigonaire per imitar massa bé tòrtores, merles i cotorres que s'expliquen com fer caldos consistents. Un cop assolida la trentena, edat que ja fa goig, en Nest va esdevenir repartidor del que l'havia atipat tota la vida. En agraïment malparit -perquè cobrava una misèria i es va assabentar de coses grosses que feien la 'casa' denunciable- va decidir redactar textos, històries que eren pràcticament verídiques sobre tanta 'nestació' i en un lloc honorable i transparent: relats en català. Ell es faria dir 'N'est Ic Fins els Cececé'.
*****I acaba aquí la primera entrega de 'rarots en català' (si algú en vol més, que ho demani, que crec que ja m'he passat: és la meva raresa!).
Es deia Octavi perquè la seva mare el va parir el dia que feia vuit passats els comptes i per això va ser el bebè amb més pes de la tongada a l'hospital de Calella de la Costa aquella setmana de novembre del 1967. L'avi postís -un veí que tocava una guitarra quan passava per davant una botiga de música i li treia la pols marcant-hi els dits-,en Fel (un Rafel poc valorat), va ser el primer en canviar-li els bolquers perquè la mare estava patint la puja de la llet i els pits li sobresortien de les aixelles i ni col·locant-hi a péixer tots els nounats de la planta els hagués buidat, que en sortien raigs a preu fet i algun metge enrigolat hi havia posat a tir una tassa de cafè sol per fer-ne un tallat. En Fel ho va veure i va cobrar vint pessetes per aprofitat. I els diners els va ingressar pel petitó a la Caixa no sé què. El cas és que quan en Tavi (allò de dir-se Octavi era com allò de dir-se Rafel) quan estudiava BAT i li van fer llegir 'La ben plantada' d'Eugeni d'Ors va entendre que ell també podia escriure i ho feia sobre tot ple de gent ben plantada, excloent polítcs, que no l'inspiraven. I, és clar, va trobar RC i va nickejar-s'hi: 'Ben Tavitat'.
Es deia Ernest i com que a casa seva tot era consumir productes d'una multinacional de xocolata, cafès i begudes que al logo hi apareixia un niu i un mot que esdevenia síl·laba a la mercaduria, l'anomenaven Nest. Va adquirir el vici de recollir branquillons i fer nius a casa dels altres, inclosa la rectoria. I reia amb un so com de piuladissa apresa, molt ben apresa. Algun cop va rebre algun tret perdigonaire per imitar massa bé tòrtores, merles i cotorres que s'expliquen com fer caldos consistents. Un cop assolida la trentena, edat que ja fa goig, en Nest va esdevenir repartidor del que l'havia atipat tota la vida. En agraïment malparit -perquè cobrava una misèria i es va assabentar de coses grosses que feien la 'casa' denunciable- va decidir redactar textos, històries que eren pràcticament verídiques sobre tanta 'nestació' i en un lloc honorable i transparent: relats en català. Ell es faria dir 'N'est Ic Fins els Cececé'.
*****I acaba aquí la primera entrega de 'rarots en català' (si algú en vol més, que ho demani, que crec que ja m'he passat: és la meva raresa!).
Comentaris
-
I tant rarots...[Ofensiu]Jon | 02-12-2013 | Valoració: 10
S’ha de dir Mena que la teva manera d’escriure em recorda la ironia i la literatura de Pere Calders... no sé si ja t’ho han dit alguna altre vegada, però cada relat que et llegeixo em bé aquest bon home a la memory!
Ara feia temps que estava una mica desaparegudet, però res, que ja he tornat i com no, he decidit passar pel recó de la Mena.
Una abraçada
Cesc (Eloi M.)
-
Aix, aix, repunyetes![Ofensiu]rnbonet | 30-11-2013
Ara, ni endevinalles ni res. Només 'rarots' com 'homenots'. Bona collita!
I jugant a endevinalles,... No sé no sé li la tal 'Carmela' roda pel Maresme... potser o no pot ser .."eixa és la qüestió'"... amb Mena!
PS. Per si de cas hi ha segona part ("nunca fueron buenas")... em dedicaries un 'rarot' personal i intransferible? ("La ilusión de toda mi vida")
-
De qui relataire ens estaràs parlant?[Ofensiu]Annalls | 29-11-2013
Queda en secret de sumari, a menys que el coneguis i reconeguis.
Simpàtic, hilarant i trepidant relat com es habitual. Per mi pots fer una segona part, es més vaig a rellegir la primera per si copso quelcom més... o ... millor haver-ho fet abans??
Peixar es una paraula que no acaba d'entrar-me , em sembla que al diccionari la primera vegada que la vaig cercar, posava donar de menjar als peixos...
Anna
l´Autor
879 Relats
930 Comentaris
435778 Lectures
Valoració de l'autor: 9.83
Biografia:
Sóc del 66.I d'octubre.
I m'agraden les dues dades.
La vida.
El sentit de la vida és sentir-la, més que no escoltar-la.
Hi fan molt l'actitud i la voluntat (quin tàndem amb alts i baixos!).
He après que cal tenir-ho ben present (en cada moment present) i que si caic, caic, i si vull m'aixeco. I que a vegades cal ajuda, com també podem (hem) d'ajudar, sers socials com som. I de la patacada sempre alguna cosa en queda. L'ànima, però, no ha de voler aquest pòsit: el trascendeix, ha de fer-ho És molt més. El pòsit de la patacada és perquè el bon cervell se'n faci càrrec i ho integri. (com estic parlant! sóc jo?).
Entenc que som/podem ser/... : ànima-amor, entrega i unicitat, creativitat i complexitat.
'Sense pressa, sense treva', com deia Goethe, deixa-m'ho tenir clar, perquè...senzillament: és la vida.
L'escriure per què i per a què.
I seguir. Sent vulnerable i transparent (hi ha mesures, però el màxim possible), amb l'acceptació de les virtuts i els defectes.
La comprensió que dins aquesta vida n'hi ha unes quantes i que en el procés de canvi, en el fluir (puto verb! ...ara que pitjor és ''pillar') i els trams que comporta -mai indolors- és necessari. Per ser més qui sóc i per oferir la meva esfera, però també saber-la preservar (aquest fragment m'ha quedat un pèl 'miquelmartipòlic!: esfera, preservar) ;)
Mantra: jo agraeixo, jo estimo (aplicat o assajat, l'important és tenir-lo present).
Aquesta etapa que em fa abraçar-me, l'alegria en la tristesa i a l'inrevés. Si li dic 'maduresa' em foto una hòstia, perquè sembla com si la nena petita que duc a dins hagués de morir. I no és així. Me l'estimo.
Les queixes són mentides vestidetes de ganes de fer perdre somriures.
Abans la natura i les persones-persones que la matèria. Abans que el tenir, el ser. O un tenir-ser equilibrat, coherent i conscient. Gens fàcil, que els mots bonics i de compromís han de passar al nivell demostració-acció (hi ha ha graus, és clar).
I el món, tan tocat de tantes tecles...fa mal.
Si no hi ha res més allà dalt, en la serenor còsmica.... Sí que hi és. Abraçar el cel cada nit i escalfar-se amb els estels que brillen sense demanar res. I va a tongades.
Les paraules. El llenguatge. Els sons. Una màgia, quan està ben dut. Jo tinc la dèria d'escurçar noms propis...entre d'altres que qui em llegeixi-coneixi (és indivisible) captarà.
El 2018 he passat a ser VEGANA, la decisió més maca de la meva vida. Saber que no col·laboro gens en la indústria càrnica, làctica, d'ous, de la pell, de l'oci amb animals, de l'experimentació amb ells...fa estar millor. Crec, sincerament, que el veganisme és la llum del món i l'únic sistema redemptor.
****Tinc publicat un llibre de relats (tocant el tema eròtic, l'humorístic...i més): 'Al terrat a l'hora calenta' (Nova Casa Editorial). El meu primer fill gran. Els altres, contes per a infants, coescrits amb A.Mercader i il·lustrats per mi, són un dels rierols del feix que em conforma i va conformant.
butxaca5@gmail.com