Rapsòdia de terror num. 6. Els crits de l'Amfiteatre.

RAPSÒDIA DE TERROR NÚM 6. Els Crits de l'Amfiteatre.

Cada estiu la meva amiga Tatiana, deixava Ucrania per passar les vacances a Tarragona. Un lloc preferit per a ella era l’Amfitatre. I una nit caminàvem pel Passeig Marítim per contemplar els murs i arcs del lloc. Feia calor i no hi havia presa per tornar a casa. Quan ja volíem agafar el meu cotxe per anar a casa ella es quedà com en un estat hipnòtic per veure aquelles mítiques pedres. Deia que escoltava crits, mel.làlics sons d’espases i em proposà que creuèssim la via i després, pujar per un accidentat camí que coneixíem per arribar a l’edificació romana. Sabia que si em negava, era un home covard, per tant ens arriscàrem a passar per l’esmentada via. Sortosament no venia cap tren.
Aviat reprenguèrem el trajecte per aquell rocós camí amb el problema de relliscar i caure rodolant per terra. Encara no sé com ens trobàrem entre aquelles grades. De sobte el vent portava les veus i estranys sons que ella sentia abans. No era cap fantàstica història. De sobte ens veièrem entre un munt de gent asseguda entre els diferents esglaons. Coberts amb les túniques romanes, els espectadors llançaven crits d’ànim o d’horror. Aleshores miràrem la sorra. Allí gladiadors d’alçada estatura lluitaven amb les seves espases, cascs, tridents, xarxes... Les víctimes queien mentre els vencedors alçaven el braços amb el ressó de la victòria. Mentre els esclaus negres s’emportaven els cadàvers, potents clarins anunciaven un nou espectacle. Captius o traïdors a l’emperador eren el menjar de lleons. Semblava que aquells romans ignoraven la nostra presència. La noia es quedà aterrorida per la sagnant festa i la vaig agafar de la mà. Pujàrem pels esglaons i marxàrem de l’Amfiteatre.
Ens preguntàvem si havíem begut massa vodka o èrem víctimes d’un malson. No ho sabrem mai, però recordava que gent de Tarragona també escoltava els mateixos crits. Ara evitem passar pel lloc a l’estiu.

Xavier Parera Gutiérrez