Raigs X

Un relat de: Lluís Pagès
El gos el tiba fort de la corretja cap endavant, sembla delerós d’arribar-hi abans no es faci fosc. L’amo dubta de si els déus li són propicis, que així que s’endinsa al bosc es posa a ploure a bots i a barrals. Un llampec encegador il•lumina una clariana com si fos un escenari on tots els focus s’encenguessin a la vegada; el temps just per adonar-se que ha anat d’un pèl que el seu cap no topa amb els peus inerts del penjat, gronxant-se molt lentament de la branca d’un roure solitari. Uns segons més tard, el tro eixordador no li fa ni fred ni calor, que la visió esgarrifosa del condemnat, amb els ulls oberts d’esverament i una llengua lilosa penjant-li enfora, com fent babarotes, li dóna una punyent basca. Només la nova estrebada del quisso el força a centrar-se en el seu objectiu. Estaca el gos a l’arbre i s’enfila cap a la branca patibulària, desplaçant-se encamellat cap al nus superior de la sirga executora. Des d’aquí dalt, amb la visió vertical digne d’un falcó, la recta imaginària que passa per l’extrem del priapisme revelador del reu, fruit de l’escanyament, el conduirà cap al tros de terra humida que ha acollit les darreres gotes vessades de fluid prostàtic; i allà, precisament allà, és on deixa caure el tros de carn que amagava al sarró, a fi que el seu gos famèlic comenci a gratar i aflori la fantàstica mandràgora.
La mandràgora, amb una arrel que recorda l’anatomia humana, és una planta dotada de les propietats més inversemblants, entre les quals un accentuat poder afrodisíac n’és la més apreciada. Quan la desenterri, se n’aprofitarà al màxim tallant-la a bocins per vendre’ls a preus astronòmics i fer-se la barba d’or, que no sempre es poden conjugar tots els astres per a què un executat pugui fer néixer un ésser vivent embruixat on, anant bé, hauria de recolzar els peus.
Després de foragitar un corb que acaba de deixar borni al mort, amb el purulent globus ocular petat penjant-li del bec, comença el descens convençut que el gos ja té als morros la cobejada part soterrada de la planta. La sorpresa és, pel cap baix, desconcertant: l’animal no duu cap vegetal entre els ullals, sinó una peça de fusta d’un joc d’escacs, concretament un alfil de color clar. Però no insisteix, que l’agutzil aviat farà la ronda i li agrada d’engarjolar indesitjables que intenten pertorbar el son dels justos (ben mirat, quant als penjats, potser no ho hagin estat gaire en vida, de justos).
De fet, ell és un apassionat dels escacs, i ha pensat en treure profit de la troballa, qui sap si dotada d’uns poders sobrenaturals també en el camp de batalla quadriculat. Sospitós que, amb un origen paral•lel a la mandràgora, l’alfil amaga una visió del joc que el fa invencible, s’apunta a jugar una partida amb un reconegut mestre local. Assegut davant de les peces, canvia dissimuladament l’alfil de dama original pel que ha trobat enterrat als peus de l’enforcat, besant-lo ràpidament abans de centrar-lo a la seva casella. S’enceta la partida, el mestre pensant que la batussa serà un mer tràmit, qui el repta il•lusionat de que, per poc que ajudi a les seves peces, elles li respondran amb escreix.
Quan el mestre vincla el cos cap endavant per examinar de la vora la posició, les blanques estan disposades així: Rh1, Dc7, Te1, Te7, Ac3, Ag4, b2, g2 i h2, mentre que les negres que condueix tenen els seus efectius a Rh8, Dc4, Ta1, Ta8, Ag8, Ad4, c5, e5, g6 i h7.
És el torn de l’aspirant i no li tremola el pols en moure 1. Dxe5, que després que el seu honorable rival respongui amb 1. ..., Axe5, aquest s’estalvia de fer-la petar amb la parròquia, senyal inequívoca que alguna cosa no rutlla. Efectivament, amb 2. Axe5 és mat. Ha guanyat al mestre i aquest li ofereix la mà, que encaixa gustós, mentre li comenta:
- Com pitjava per darrera el fotut alfil blanc de caselles negres! Ell ha estat l’autèntic protagonista, no pas el sacrifici de dama, travessant amb la seva força qualsevol peça situada a la diagonal fins arribar al cor del meu rei. Si mai ensopegues amb una dama tan inspirada com aquest alfil, estic segur que trobaràs combinacions meravelloses... – sentencia enigmàticament mentre s’acomiada.
Aquestes paraules en l’anàlisi post-mortem el deixen un xic atordit. Si l’alfil ha estat l’autèntic origen de la rematada espectacular de la partida, li està insinuant que una dama amb poders el faria un jugador encara més fort? La pregunta li reverbera pel cervell una i una altra vegada, sense trobar la resposta perquè... És clar! El cel se li acaba d’obrir davant seu, i es posa a córrer com un esperitat amb l’alfil victoriós ben tancat al seu puny dret, que ja sap on cercar el nou talismà de l’escaquer.
Panteixant en arribar a la clariana, la primera decepció li arriba en veure que del roure només s’hi balanceja la corda del penjat, el cos s’ha fet fonedís. Tant li fa, que s’agenolla i aprofita la punta incisiva de l’alfil per començar a gratar allà on ahir va fer-ho el gos. La pluja caiguda la nit passada ha estovat el terra i això li facilita la tasca; llàstima que, a la vegada, l’aigua ha esborrat qualsevol rastre delatador. A punt d’abandonar, fa memòria de com va localitzar la figura d’escacs. Decidit, s’enfila de nou al roure i ja es troba prop del nus que envolta la branca quan mira cap avall amb el perfil de l’alfil fent-li d’espiell que li marcarà el punt exacte al terra. No és una peça miraculosa? Doncs el conduirà a la fabulosa dama. Ja el té localitzat, però així que acaba de baixar de l’arbre s’adona que no pot ser, que ha comés errors de principiant en l’extrapolació de les coordenades de la posició. Rumia una estona i no exclama un eureka arquimedià perquè no surt de la banyera, però torna a pujar a l’arbre, rabent. Amb l’alfil ben agafat amb una mà, amb l’altra tiba de la corda i se la posa ben dreta davant del seu cos, de manera que pugui dibuixar una línia imaginària des del seu mentó cap al sòl. Res, que així que torna a baixar i rasca de nou el terra tou, només aconsegueix que cucs i artròpodes igualment llefiscosos facin acte de presència, en cap cas ni rastre endevinador de la coroneta d’una dama d’escacs. Emprenyat, ha decidit de fer ús d’una solució final irrefutable que el convertirà en un jugador invencible tan sí com no. Dit i fet, torna a enfilar-se i es posa la corda encerclant-li el coll, mirant d’aconseguir un angle de visió similar al del reu a la seva darrera hora. Si el condemnat assenyala on ha de ser la mandràgora, posant-se en el seu lloc ha d’assolir exactament el mateix resultat final. Imprudentment, s’inclina massa cap endavant, i per allò que el cap pesa més que els peus, sense adonar-se perd l’equilibri i es veu empès per la gravetat del seu cos. I el que havia de passar va succeir per aquelles coses del destí, que l’estrebada del nus escorredor fou suficient per petar les cervicals amb un cop sec que hauria desnucat un bou. Fulminat, el desgraciat jugador exhala l’ànima i el seu cos es deixondeix completament. La seva mà allibera la figura de l’alfil, que s’escola del palmell així que els nervis deixen de rebre ordres del cervell deixatat, quedant mig enfonsat en el fang remenat. I torna a ploure, i la peça d’escacs queda colgada allà on les gotes seminals assenyalen que ha de néixer una prodigiosa mandràgora.
Això deu pensar també l’amo del següent gos afamat que el tiba endavant un capvespre de llamps i trons i pedregada.
I vet aquí un alfil, i vet aquí un gos, i aquest conte ja s’ha fos.

llpages

Comentaris

No hi ha comentaris, comenta'l tu primer

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda:

l´Autor

Lluís Pagès

161 Relats

225 Comentaris

171966 Lectures

Valoració de l'autor: 9.83

Biografia:
Vaig néixer a Barcelona l'any 1964. Sóc químic i treballo a la indústria farmacèutica catalana. A banda d'escriure, sóc un gran aficionat als escacs, la música clàssica, el jazz i el col·leccionisme de llibres antics de química. Els relats humorístics són els meus preferits, potser perquè són els més difícils d'escriure.