Quirúrgica

Un relat de: deòmises
Amb la màxima concentració, mira a través del visor per enquadrar l'escena com cal i utilitzar la llum natural el millor possible. Potser la tècnica Bokeh seria una bona alternativa. Per això, difumina l'entorn perquè la figura humana quedi centrada i ben enfocada. És el que vol destacar, per damunt del paisatge àrid i dels núvols de fum. El moviment no l'ajuda massa i li serà necessària tota la perícia que ha après al llarg dels seus viatges per assolir el seu propòsit. També té l'opció de presentar el panorama ben conjuntat amb l'individu i aquesta amalgama serviria com a complement per a entendre la situació, la celeritat, el moment precís. D'això es tracta també la seva feina: copsar en imatges la realitat, de forma documental i intel·ligible, i posar-la a l'abast de tothom.

Correrà el risc; ho decideix mentre fa rodar l'objectiu per allunyar o apropar l'home seleccionat, i encabir-hi més paisatge o menys, respectivament. Li agrada la sensació de mareig que li provoca aquest canvi sobtat de mides, com si estigués penetrant i reculant dins d'un túnel a una velocitat variable. Encara la sorprèn la capacitat de captar el mínim detall que tenen les lents de la seva càmera. El front perlejat de suor, la brutícia de dies i nits arrossegant-se pel terreny, les bosses sota els ulls, que són la prova de la duresa i del sofriment que l'individu ha suportat. Tot això i molt més apareixerà reflectit en la instantània, i l'espectador experimentarà el mateix dolor d'aquest home anònim. I l'ull generarà un vincle amb ell, sense caldre conèixer més dades, ni de qüestions de nacionalitat ni d'ideologia.

I premerà el disparador del tot decidida perquè l'obturador s'obri i es tanqui i la pel·lícula s'exposi. Igual de decidida que el franctirador parapetat entre les roques, que pitja el gallet del seu fusell i l'abat, fent servir una precisió quirúrgica i una sang freda militar. Hi ha qui no suporta que hi hagi proves de la barbàrie de la guerra i les esborra amb la mínima discreció.

Comentaris

  • E. VILADOMS | 16-05-2019

    Un final que m'ha arribat com un tret, deòmises.
    Molt rodó tot el relat.
    Fins al proper curs relataire!

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda:

l´Autor

Foto de perfil de deòmises

deòmises

339 Relats

918 Comentaris

235571 Lectures

Valoració de l'autor: 9.79

Biografia:

Pèrgoles (o Escandinàvia)


Perquè el comiat no esborra els solcs deixats
A la teva pell, digues-me adéu totes les vegades
Que desitgis, que només sóc teu, en cos i ànima,
I en el teu record, perenne com els paisatges ignots.

Perquè passejar no és una almoina abandonada
A la intempèrie de voler i no poder, entre llençols
Perfumats d'una passió que remou les entranyes,
Desitja aquest meu cor mortal un cop més demà.

Perquè retornaré on vaig besar-te tantes vegades,
Sense cercar altres llavis que els teus, necessitat
Meva, ànima bessona, mare, esguard serè, letícia;

Perquè guarir les ferides sempre ajuda a avançar
Cap a la mà disposada a entortolligar l'esperança,
Seré teu, tan intens, profund com l'enyor que em guia.



***

Tot s'acaba, inclús el somni més bell, per manca de resiliència...


***



deomises@hotmail.com

EL MEU BLOG:

Es desclou la tenebra...

Lluís
13.05.1978