Quines coses, no?

Sense destresa, sense estil ni necessitat de tenir-lo, ni molt però que molt menys, vaig carrer avall. Com a mínim fa baixada, cosa que fa distreure’m una miqueta el mal de cap. Pensant en amor, pensant en sexe… i res realitzat, cap força productiva humana que em consoli de debò, un d’aquells consols de pell a pell, d’estimulant dolç que arriba i se’n pot anar, o no, en tot cas el que em mareja és que no arriba.
-Ei, tu!
Giro el cap i em trobo subordinat a un obrer que es refrega els collons.
-Desgraciat!
I torna a la feina. I és que semblo quasi un vagabund.
Tinc el cos ofegat per l’ànsia de trobar quelcom i molt, i a més indignat, tant, que ja no sé perquè, no m’atreveixo a preguntar-m’ho i torna el mal de cap.
Passo, ja en un altre carrer, per davant d’una farmàcia, però no tinc diners, avui. I en un xiqui-parc fet a mida de plaça, m’assento en un banc buit i començo a observar i a escoltar els nens i les nenes que hi juguen, ja al capvespre, amb alguna farola encesa en el paratge… i se’m difumina la vida, lleugerament, com un paradís del qual me’n sento una part ben bona. Quines coses, els xiquets i les xiquetes, no?


Sergi Elias
22-09-2011