Quines aventures!

QUINES AVENTURES!


Els tres cotxes tot terreny havien passat la revisió mecànica i ja estaven a punt per al llarg quilometratge que anaven a realitzar.
Les tres famílies també estaven preparades per emprendre el viatge cap a Suïssa, on els esperava la imponent serralada blanca dels Alps.
No cal dir que els més emocionats en l´aventura eren els més joves, els quals tenien entre sis i catorze anys. En total una colla de set amics que es coneixien des que van néixer ja que els seus respectius pares eren amics íntims de ben joves.
Als portaequipatges, farcits de motxilles, tendes d´acampada, sacs de dormir i un munt d´andròmines més, ja no hi cabia ni una agulla. Els esquís , tots ben fermats damunt les baques, evidenciaven el destí escollit.
El temps els acompanyava. Feia un fred que et deixava el nas com el d´un pallasso i les volves de neu anaven caient sense intenció d´aturar-se. Aquesta vegada l´home del temps l´havia encertat de ple.
Tots disposats, doncs, pujaren als seus monovolums de bon matí per tal d´aprofitar al màxim els cinc dies festius que tot just acabaven d´encetar.
No era la primera vegada que s´adreçaven a aquell indret. Comptaven amb una certa experiència que els permetia anar de dret cap a la zona més apropiada i excitant per fruir d´aquelles baixades vertiginoses que tant fan gaudir als esquiadors.
En qüestió de deu hores ja havien arribat a Gstaad, un lloc de postal ple de gent que anava a passar-s´ho bé, com els nostres amics.
Cansats, però molt animats, pares i fills van llevar-se ben d´hora per equipar-se de dalt a baix i estrenar els esquís que s´havien regalat per Reis.
Com sempre feien, es distribuïen per grups i accedien a les pistes que els corresponia segons les habilitats físiques de cadascú.
Aquest any però, es va fer alguna modificació al respecte, donat que els adolescents acordaren anar sols a les pistes negres. Estaven tan convençuts de la seva decisió que els pares no els van posar cap inconvenient.
Així doncs, en Sergi, l´Eli, en Marc i la Pilar van anar per lliure. Tots ells eren molt hàbils i tenien uns cossos físicament i mental ben preparats per fer tota mena de cabrioles.
Com és lògic es van anar animant i les curses que feien entre ells eren frenètiques. Manejaven els esquís amb un estil pseudo professional.
Amb uns potents prismàtics eren observats per la Dolors que no les tenia totes i no se´n fiava ni un pèl dels seus fills grans.
-Mireu-deia als seus amics-, aquells bojos s´estant passant de rosca.
Tenia, com moltes mares tenen, aquell sentit especial d´olorar el perill. No ho podia evitar.
La cosa és que no anava gaire equivocada…De sobte, es va sentir un soroll immens que obligà tothom a clavar la vista cap a la punta de la muntanya que començava a esberlar-se.
No era cap broma! Es tractava d´un mena d´allau que davallava no gaire lluny de la zona on esquiaven els joves.
Els pares quedaren encarcarats. No sabien què fer. Sort que els seus fills grans reaccionaren de forma ben diferent. La Pilar fou la primera a adonar-se del perill que els amenaçava i, com a experta que era del tema, cridà els seus amics perquè la seguissin immediatament. Coneixia molt bé el terreny per on es movien i es colaren per una drecera .
En qüestió de segons els quatre nois desaparegueren de la pista aconseguint lliurar-se d´una catàstrofe espantosa.
Tant els pares com els germans petits emmudiren. Esfereïts, no sabien cap a on tirar. Per fi, un dels adults reaccionà i s´adreçà corrent al centre d´informació per comunicar la desgràcia i sol·licitar ajut immediat.
Quan sortia de la cabana va decidir entrar a la cantina. Necessitava prendre quelcom calent que l´ajudés a reaccionar.
La veritat és que no li calgué ni un cafè carregat, ni un conyac, ni res de res… Davant els seus nassos topà amb els quatre amics, asseguts en una taula, que rient histèricament comentaven " l´aventura" que acabaven de viure.
-Quina xamba hem tingut!- deia en Marc. Aquesta Pilar és un fenomen!
-No n´hi ha per tant- assegurà ella. Es tracta de ser més viu que la natura.
El pare no donava crèdit al que veia i sentien les seves orelles. Es fusionà amb tots ells fent-los una emotiva abraçada. Però, tot seguit despertà del seu astorament i els digué:
-Nois, ja us podeu ben preparar que aquest vespre hi haurà sarau.
Els nois van abaixar el cap. Tots sabien que els esperava una mena d´allau verbal. Res a veure, però, amb l´experiència viscuda, per sort!