Quina ràbia!

Em fa ràbia que se m'espatlli un auricular de l'mp3, però si he de ser sincer, em fa més ràbia que quan ho afirmi em diguin: -ohh si! l'has clava't. La veritat és que encara em fa més ràbia baixar les escales mecàniques del metro i escoltar el pipipipipipipipipipipiiiii i veure com les portes del vagó se'm tanquen al davant dels nassos, sobretot si no he aconseguit agafar aquell comboi per culpa d'algú sense presses que m'ha obstaculitzat el pas al passadís entre les escales i el metro; això si que em fa ràbia! (tot-hi que la ràbia màxima és veure que després de perdre'l per culpa d'una estupidesa, a la pantalla electrònica de l'andana hi posa: proper tren 06.40 minuts.)

De fet, parlant de transports públics, també em fa molta ràbia veure que se m'escapa l'autobús (quina frase eh, escapar-se l'autobús...em fa gràcia) i observar com després d'un sprint de 60 metres el conductor es incapaç d'obrir-me la porta malgrat estar aturat al semàfor; això em mata de ràbia. Però també em fa ràbia pujar a qualsevol autobús i veure una persona asseguda al seient del passadís quan té el seient de la finestra lliure; amablement, li dic amb la mirada que em vull asseure al seient lliure, però la persona en qüestió, no se sap perquè, s'aixeca i m'obliga a asseure'm al seient de la finestra, provocant un semi-terratrèmol dins l'autobús, donant cops de motxilla a la iaia del darrere meu al passadís, i tot per no voler asseure's al seient de la finestra. Això si que em fot una ràbia...algun dia preguntaré que cony passa amb els seients de la finestra, que estan infectats o què?!

Una altra cosa que em fa molta ràbia és acabar de menjar magdalenes i no trobar cap font o aixeta a la vora per poder-me rentar les mans; és horrorós, no puc suportar aquella espècie de greix oliós que et queda als dits i que és capaç de durar hores i hores! També em fa ràbia beure Fanta de llimona i notar aquell nyic-nyic-nyic-nyic entre els queixals després del primer glop, m'estremeix, em posa els pèls de punta, però la veritat és que sempre me l'acabo bevent tota sense problemes, fotent-me, per tant no sé perquè em queixo. Parlant d'això, em fa moltíssima ràbia comprar-me una bossa gran de "ganxitos" o "fantasmicos" o "boca-bits" i observar al obrir-la que mitja bossa està buida, plena d'aire, i en el fons el que et venen son quatre patates que no ocupen ni un 40% de la bossa.

També em fa ràbia anar per l'autopista a poc a poc i veure que els cotxes del carril del costat van més ràpid que el teu, però el que em fa encara més ràbia és observar que, un cop canviat de carril, els que ara circulen pel carril on anaves abans també circulen més ràpid que tu! I per no parlar de quan estàs escoltant la ràdio plàcidament pel carrer en una caminada llarga i de sobte, no se sap perquè, apareixen unes interferències terrorífiques en ple Passeig de Gràcia just quan el Barça està a punt de llançar un penal a l'últim minut; oh, això sí que em mata de ràbia, em desespera viu!
També fot molta ràbia fer una actualització llarga al fotolog, clicar a UPLOAD i que t'apareguin totes aquelles lletrotes en vermell dient que el text supera els 5000 caràcters o que la foto és d'un tamany massa gran; buf, quina ràbia! I que me'n dieu de llevar-se al matí, acabar-se de dutxar, obrir el tap del desodorant i veure que no en queda gens ni mica? A mi això em mata de ràbia, però potser no tanta ràbia com pagar cada dia al tren veient que mai puja el revisor, colar-te un dia, i veure com casualment aquell dia si que puja i et fa pagar el preu del bitllet de la línia de rodalies sencera.
Ondia, ara que hi penso, que abans parlant de la Fanta se m'ha oblidat...no us fa molta ràbia anar a un bar, demanar una Coca-Cola amb gel i llimona i veure que us donen un got esquifit amb gel mig desfet de dins una cubitera que porta dos hores fora del congelador? A mi això em fa molta ràbia, molta, moltíssima!

En fi, quantes coses em fan ràbia, pensareu. Doncs les que em deixo! Dec ser una mica tiquis-miquis, què hi farem...!
De fet, sempre he pensat que si em fan ràbia tantes coses és perquè jo també dec fer ràbia a moltes persones que conec o que no conec, per això penso que seria d'hipòcrites no acceptar que ningú és perfecte i que en el fons, ens agradi o no, de totes aquelles coses que ens fan ràbia en podríem escriure un llibre sencer que seria líder de ventes a qualsevol llibreria d'aquestes que tenen el top10 a l'entrada dels llibres més venuts on només hi figuren "best-sellers"; això sí que em fa ràbia!
Visca la literatura, collons!