QUINA NIT MÉS MÀGICA.

Un relat de: Miquel Pujol Mur
Fugia de la justícia i no sé ben bé quins han estat els passos, o quina la desesperança que m’omplí el pit i, tergiversant els meus pensaments m’han portat al prostíbul de mala mort on t’he retrobat.

M’he adonat de seguida de la teva presència només entrar a l’enfosquit tuguri. No per veure’t, no, prou difícil és en la promíscua foscor, sinó que em va vibrar la memòria a l’escoltar el so de campaneta breu i alegre del teu riure. És la mateixa cantarella de l’ocell quan refila enamorat només canviant el to a causa del temps passat. També, segurament, a causa de la beguda i el fum del tabac, fumat o aspirat, dins el xafogós ambient on treballes.

Impulsat no sé per quina fantasia dels anys perduts, m’he apropat a la barra del bar. M’he adonat de seguida de quina eres, entre totes, al mateix temps que tu t’has fixat en mi. En el reflex brillant dels teus ulls, també he vist la consciència de saber qui era jo.

Els meus records van fer un sobtat salt enrere, del temps de col·legials i de les tardes d’estiu a la piscina. Més encara, d’aquell lloc amagat on vam donar-nos l’un a l’altre, amb tota la generositat de la joventut. Va ser el primer amor de dos innocents sense visió de la vida. Va ser l’entregar-se sense cap picardia, com qui explora la terra ignota on creu ha de trobar el plaer d’una existència nova.

Ara, passats els anys, la realitat ha canviat: la noia pudorosa i tendra ha esdevingut una dona que no amaga res del seu cos. Una riota emmarca els meus llavis, amagar penso, tot al contrari. Actualment potser la paraula més adequada és, mostrar, com més exacte, o millor dit exhibir als ulls de tothom.

Una donota grossa, de pits caiguts i expressió amarga, passa pel teu darrere i apartant-te d’una empenta, sense cap paraula ni cap disculpa, et fa perdre l’equilibri, fent que caiguis damunt meu. Sense apartar-me t’he recollit en els meus braços protegint-te de la caiguda.

Cos a cos, com en les llunyanes tardes de l’oblidat estiu, ens hem trobat. Pell càlida, mans suades, pensaments perduts i l’irracional sentit del sexe ens ha unit en breus moments, com llavors, però sense gens de la poesia de jovenalla. Ni paraules ni falsos somriures, solament una mà que tiba d’un braç. Seguint el teu callat desig l l’ànsia del meu amor (ha, ha, ha, quina paraula més falsa, segons quina circumstància) hem sortit del bar i ja en el carrer hem enfilat un portal.

Tu coneixes el camí, potser mil vegades recorregut, amb un lleu cop de cap has saludat al cobrador de hieràtica mirada. Traint-me els diners de qualsevol butxaca l’he donat el que volia. No sé quan ha estat, ni el meu cap hi ha pensat, en aquests instants només importa l’atracció jovenívola del teu cos en la memòria. Tu, fàcilment accessible, i l’agror pels records d’antuvi flueix amb desesperança dins meu.

En aquest llit de llençols gastats, de màrfegues mig netes, de tovalloles encara precintades, hem complert sense un sol mot el ritu de l’etern acoblament entre dones i homes. Només les paraules entretallades i usuals, mil vegades dites, els sospirs, les sensacions i els obligats gemecs han omplert el trist habitacle. Les frases, sobraven, només hi havia el sentit d’una funció complida sense retrets ni al·leluies.

Sèiem tots dos, en el llit entresuat per les nostres mateixes essències, mirant encara la foscor de la matinada. A la llunyania, s’escolta com les onades d’un mar enferotgit trenquen contra l’escullera del moll. Com si aquesta fos una roca perduda i deserta en el mar d’aigua. Nosaltres escoltem el seu retruny, tots dos en silenci, després de l’embogit capvespre de la nostra recuperada coneixença.

Vèiem com els establiments, del fanalet vermell, no com senyal de sana alegria, tancaven, baixant les persianes metàl·liques. Les meuques marxen a casa seva, alegres o tristes segons els ha anat la nit. Les joves caminaven dretes i contentes, generalment, ja que la recaptació ha estat bona. A moltes d’elles hi ha clients que les esperem amb el cotxe per veure obrir-se el nou dia en llocs insospitats. Les bagasses de certa edat, remunten més lentament els carrers intentant completar els diners amb algun client desorientat de darrera hora.

Tu i jo, sols en la reclosa habitació. Jo m’he vestit, tu t’has cobert amb les cridaneres i minses robes de treball. He introduït la mà dins l’americana, la costum d’ambulant pelegrí sense fe ni creença. Has posat suaument una mà sobre el meu braç. Un somrís amarg ha entreobert els teus llavis i m’has fet un lleu petó a la comissura dels meus com a comiat. Aleshores empenyent-me suaument has tancat la porta rere meu, quedant-te a dins. Travessant la fusta de la porta he escoltat esglaiat un fort sanglot i un crit de tristesa acompanyat d’entretallats plors. Tal vegada llàgrimes de nostàlgia pel que podia haver estat.

Apressadament, he baixat la tenebrosa escala. En arribar a la porta, he observat amunt i avall, no hi ha ningú. Ni guàrdies ni policies s’amaguen en els portals ni a les cantonades buscant-me. Llavors furtivament com sempre ha estat la meva vida he fugit, cercant refugi al port i a les seves barques, portant en les meves butxaques els diners robats i bruts de sang d’aquella casa de vells aristòcrates.

Quina nit més màgica de l’amor, dels records i dels diners manllevats malgrat siguin a costa de la vida d’algú.

Miquel Pujol Mur.


Comentaris

No hi ha comentaris, comenta'l tu primer