Quina canya!

A les 12.45 PM l'home cansat entra al bar. N'hi ha més al seu abast, però aquest li dóna el gruix de pols i l'alè de ranci que li agraden. Sempre ha fugit dels bars llampants, asèptics, massa nets per poc viscuts.

Qui atén la barra és la filla de l'amo: malgirbada, cridanera i amb una tirada entendridora a la conversa banal. L'altre dia el va obsequiar amb una acolorida descripció de com el seu nòvio (quatre anys de convivència no l'han pogut corregir) escampa els kleenex gastats pels llocs més inversemblants. També el va posar al corrent de la poca condícia que el paio practica a la cuina i de com només l'excel·lent paella que cuina fa que se li perdoni l'escampall de pellofes i plats bruts amb què corona la seva executòria als fogons.

Li ha servit una canya de dubtosa frescor en un got de netedat qüestionable, just allò que li fa peça. Arreplega del taulell un diari esportiu més o menys de la data i s'entreté amb els sants. Ronaldos i Messis van en dansa, la prosa florida dels cronistes en lloa o en blasma els avatars. El temps corre.

Uns altaveus misteriosament dissimulats entre els prestatges polsosos vomiten una cançó, potser de moda, ell no ho sap. El vocalista enfila una comparació que li talla l'alè: "Me siento como el esperma en el tubo de ensayo". El got amb la cervesa s'ha quedat a un dit dels llavis. Para l'orella: "Congelado, pero vivo".
És un moment definitiu. Un punt d'inflexió en la seva existència. Des d'ara tot serà diferent.

A què treu cap deixar l'ànim en suspens davant un poema que digui, posem per cas

El cel té una blavor de miosotis. Rosa,
un núvol ens amaga un sol ponent.
I la mà freda de la tardor posa
una mica d'or a les ales del vent.
O tarda clara de novembre! Lent,
el dia mor en cada cosa.

si setanta-dos anys després que s'hagin escrits aquests mots algú pot perpetrar posant-li música una comparació tan lamentable com la de la cançó?

Se sobreposa i es tira la cervesa coll avall . Li sembla que amarganteja un punt més que altres vegades, però potser són cabòries.

L'home cansat deixa el seu euro amb deu al costat del got buit i se'n va. Educat de mena, llença un adéu-siau que ningú no li retopa.

Al carrer, una tropa cridanera de canalla vessa de la porta d'una escola. Molts avis i alguns pares i mares arrepleguen el futur. S'acosta l'hora de dinar i cal peixar els qui d'aquí no massa escamparan les nostres cendres.

Que bon profit els faci.

Qui sap quants d'ells ha vingut entre nosaltres després que escuressin l'esperma congelat del cul llardós d'algun tub d'assaig.