Quin cacau!

Un relat de: Joan Pinyol Colom
El calendari anunciava el retorn de Quetzalcóatl, déu de la felicitat, d’un dia per l’altre i els asteques corrien amunt i avall, mirant a totes bandes. D’ençà que el déu va haver d’exiliar-se en direcció a Llevant, tenien un ai al cor que no els deixava agafar mai el son. I d’això ja en feia unes quantes generacions. Fins que se sentí el renill d’un cavall en la llunyania i aleshores sí. Tots els que envoltaven el calendari de pedra van córrer a llurs cases a endiumenjar-se. Encara que fos dilluns.

Minuts després van anar a trobar la plaça major i en un tres i no res, i carregats de fulles esplendoroses, cadascun va situar-se al lloc que li havien assignat en els assajos. Però van sacsejar amb tanta emoció les fulles que van aixecar un núvol de pols visible a quilòmetres. Quan tots hi van tornar a veure de lluny van pensar que el capell metàl•lic que duia el déu de la felicitat l’afavoria més aviat poc. Per molt que fes joc amb la llança lluent duia en una mà.

El suposat Quetzalcóatl davallà del cavall i el rei dels asteques s’agenollà per retre-li vassallatge entre una pluja de flors que seria bonica de detallar si no fos que les imatges de 1519 encara ens arriben en blanc i negre.

En agraïment pel retorn, els asteques van oferir, al déu i al seu estol de cascos metàl•lics i llances, una beguda elaborada a partir de les llavors de la planta del cacau. Davant de tanta hospitalitat i per treure’s la pols de dins el coll, l’Hernán Cortés va buidar la copa d’una glopada. Els espanyols que l’acompanyaven van fer el mateix amb un idèntic final. La van trobar tan amargant que no van parar de fer fàstigs en totes les direccions.

Com que va ser el primer d’una colla de desenganys lamentables per a totes dues bandes, els espanyols no van ser a temps de comprovar que, amb una bona dosi de sucre, la beguda millorava molt. Mentrestant els asteques tot just començaven a fer el descobriment del segle. Provinents de terres molt llunyanes els acabava d’arribar molt mala gent.

Comentaris

  • una petita omissió[Ofensiu]
    Joan Pinyol Colom | 06-04-2011

    Espero que us agradi, i encara més si m'ajudeu a afegir una "que" entre "la llança lluent" i "duia en una mà".
    La culpa la té el follet informàtic que no està per emocions a l'hora de participar en concursos com aquest.

    Gràcies! Entre tots ho farem tot..., com diu aquell que ara mana.. "amb il·lusió!"