Quimeres

Un relat de: AssociacioRelataires

Tot anava bé fins que una de les estàtues es va despertar. Era la de l’esquerra i, des de llavors, sempre fou la mateixa, perquè la de l’altre costat, absent i silent com les pedres, no es va ni adonar de la meva presència. Sospito que és perquè soc esquerrana i compartíem el mateix sentit de la vida. Mai no ho he explicat a ningú, fins ara, però trobo a faltar les nostres converses salvatges amb què vam emplenar tantes hores. Em va dir que no tenia nom, així que jo li deia Quimera, només perquè ho era, amb el cap de lleó i la cua de drac. Simplement, m’asseia als seus peus, al costat dels escalons, i vèiem com queia la tarda i es destenyia de tots els colors mentre ella m’explicava els secrets de la plaça. En el fons, estava avorrida de vetllar l’escalinata imperial d’aquell immens edifici, però em va confessar el seu pecat:
Quan és ben fosc, m’esfumo i no torno fins a la primera llum de l’alba.
I mai no t’han trobat a faltar? Ni tan sols la teva companya d’escala?
Tenim un pacte. Ens n'anem juntes i sempre tornem alhora. Cap de les dues no sap on va l’altra i mai no ens fem cap pregunta.
Ella també parla?
Sí, però es passa el dia dormint.
Estava tan intrigada amb aquella història tan absurda però tan certa que vaig decidir espiar les quimeres. I una nit, esventrant les ombres de la plaça buida, vaig veure que no hi eren. Les vaig esperar fins que vaig notar les primeres ullades de sol sobre els meus músculs encarcarats per la son, però les estàtues no apareixien i ja era de dia. Ningú no sap què va passar; només jo, és clar, que visc amb aquesta culpa clavada a la consciència. I encara espero que un dia tornin a casa, com dues quimeres que van decidir fondre’s amb la pedra del món.


Marta Finazzi

Comentaris

  • Màgia? [Ofensiu]
    Loira Durban | 20-12-2018 | Valoració: 10

    Un somni de pedra o pedres de somni?

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda: