Quilòmetre Cinquant-Cinc

Un relat de: momo_1323

Plovia. Feia tres dies que plovia. Des que va sonar el telèfon aquella matinada, no havia deixat de fer-ho. De fet tenia la sensació que havia començat a ploure en el mateix moment en que va despenjar el telèfon. Devien ser prop de les quatre quan es va aixecar sobresaltat pel timbre. Un minut més tard i encara mig adormit, va reaccionar als plors que se sentien a l'altra banda, no sabia ben bé perquè havia acabat la conversa dient: "De seguida vinc".
Va deixar l'auricular al seu lloc, va tornar a l'habitació, es va estirar al llit i va intentar recordar la conversa que acabava de mantenir.
-Em... Digui?
-Víctor, sóc la Roser.
-Com? Roser? Quina Roser?
-Potser no em recordes, fa molts anys que no véns per aquí. Sóc la veïna del teu avi, d'Oliola.
-Oliola? L'avi està bé?
-Doncs... De fet no... Ha mort aquesta nit. Fa només una estona que ens ho ha confirmat el metge.- la veu es va trencar de sobte i va començar a plorar.
-De seguida vinc.

Oliola. Un cop va ser la seva llar, però ara feia més de vuit anys que no hi anava. De petit vivia allà, amb els seus pares. Més tard es van traslladar a Girona i, d'ençà que ells van tenir l'accident, no havia tornat. De fet, no havia tornat a passar per aquella carretera.
Va ser un tres d'Abril, també plovia, ell tenia 17 anys. Anava amb els seus pares a Oliola a passar la Setmana Santa, no recorda més. Quan es va despertar a l'hospital els seus pares ja havien estat enterrats. Mai més va tornar a Oliola, al principi els seus avis venien a veure'l de tant en tant, després va morir l'àvia i feia quatre anys que no veia a l'avi.
Només es tenien l'un a l'altre. Ni més tiets, ni més cosins, ni més família. Es trucaven gairebé cada dia, però últimament estava massa capficat amb la feina i ja no parlaven tan sovint. Ara ja no parlaria mai més amb ell.

Es va aixecar del llit i va anar a dutxar-se. Les cames li tremolaven, però no era de tristor, no acabava de ser conscient de la mort del seu avi, simplement tenia por. L'aterraven les seves últimes paraules: "De seguida vinc". Venir implicava anar, i anar era un verb què no volia relacionar amb Oliola.
Va allargar el que va poder la seva dutxa i es va vestir amb molta calma. Ja eren passades les 5 quan estava assegut al cotxe. El tenia engegat, però no el movia. No podia, aquella carretera el va separar dels seus pares. Finalment va moure'l, va iniciar la ruta esperant arribar el més aviat possible i que aquella angoixa s'acabés ràpid.
A mesura que s'apropava al punt on va tenir lloc l'accident el cor se li accelerava més. Recordava perfectament el quilòmetre. Ho havia sentit a dir tants cops! El cinquanta-cinc. Però el paisatge què retenia a la memòria no era el mateix que veia ara. Vuit anys enrere tot eren camps, conreus i granges; aquest era l'encant de la zona. Tot allò havia estat substituït per un gran polígon industrial. Tot i així, el sentiment de solitud al circular per aquella carretera persistia, ja que en comptades ocasions es veien cotxes.
De sobte va frenar. Va baixar-se d'ell i va tornar unes passes enrere per observar l'indicador quilomètric. Cinquanta-sis. No podia ser. Ja l'havia passat. Tan capficat estava en observar el seu voltant i intentar reconèixer la visió del paisatge, que havia passat pel punt exacte de l'accident sense adonar-se'n.
Per ser sincer se sentia una mica decebut, havia passat pel tros d'asfalt que s'havia endut la vida dels seus pares sense que cap sentiment es manifestés. Res, indiferència. Vuit anys evitant aquell trajecte per no obtenir cap resposta.

Va tornar a pujar al cotxe i va reprendre la marxa, els pocs quilòmetres que el separaven d'Oliola.
Vint minuts més tard va arribar. Eren les set del matí, Oliola just es despertava, a l'espera d'un enterrament. Amb una capacitat gairebé autòmata va trobar la casa dels seus avis. Tots aquells carrers, aquelles fonts, aquella olor a pa acabat de fer... Eren tants els records! Al contrari que el paisatge del camí, Oliola seguia en el mateix estat que vuit anys enrere, la única diferència es trobava en què ell ja no tenia 17 anys, sinó 25, i que aquest cop el viatge el feia sol.
Hi havia una comitiva més gran vetllant el seu avi del que s'havia imaginat de camí. De fet s'havia imaginat ben poc, la seva més gran preocupació era el quilòmetre cinquanta-cinc. Va mirar als presents, tots van semblar reconèixer-lo, ell no. A cap dels presents. Ningú va dir res, tots van dirigir la seva mirada cap a l'habitació de l'avi i ell es va encaminar cap a ella.
El seu avi estava al llit, estirat, molt vell. Com era possible que les persones envellissin tan ràpid? Només feia quatre anys i semblava que hi havien passat vint anys per sobre del seu avi. Es va apropar i li va agafar la mà. Va mirar-lo a la cara i va esperar una resposta. El va prémer la mà, cap reacció. Va prémer més fort, el mateix resultat. De cop va deixar anar la mà, es va aixecar ràpidament i va sortir de la casa.

A fora es va recolzar a la paret, va anar relliscant fins que va quedar assegut a terra. Què estava fent? S'havia tornat boig? Estava mort, el seu avi estava mort. No rebria cap resposta. Mort, aquesta paraula va ressonar a la seva ment molts cops. Tots eren morts, només quedava ell, estava en la més gran solitud. Va esclatar a plorar.
Els presents van enfilar-se a les finestres per veure què feia el noi, era només un nen quan van començar les seves desgràcies. Ningú va gosar dir-li res, pobre noi, pensaven tots.

Allà va estar-s'hi, sol, pensant, plorant, fins que van venir a preparar el seu avi per l'enterrament, ja eren dos quarts de nou. En aquell moment es va aixecar, però no va entrar. Quan tota la comitiva va sortir es va posar en primer lloc, tothom li va cedir la presidència.
Un silenci sepulcral seguia la processó que cada vegada es trobava més pròxima al cementiri. En Víctor anava darrera del fèretre, no sentia res, no pensava res, ja no plorava. Simplement estava sol.
Mitja hora després el seu avi ja estava enterrat, ja. No hi havia retorn, ja hi havia dos metres de sorra sobre d'ell. Tothom li havia donat la mà, però ell no veia ni les cares, ni les figures dels que el saludaven. Ja no hi quedava ningú. Va agenollar-se davant de la fossa, en un acte reflex va mirar la làpida esperant veure-la buida. Una aspiració entretallada el va sobrevenir de cop. No estava buida, ja hi havia tres noms esperant l'avi. Julià Cugat i Viola, 1949-1999. Carme Martí i Cases, 1951-1999. Margarida Viola i Ferrer, 1925-2003. Els seus pares estaven enterrats allà. Mai ho havia preguntat, mai li havia interessat, no volia visitar-los. Però ara estava allà. Els tenia davant, a ells i a l'àvia.

Per segon cop va tornar a plorar, aquest cop desconsoladament. Portava anys perdut, sense saber com sentir-se, sense saber com comportar-se. Ell estava inconscient i no va assabentar-se de res dels seus pares, quan va despertar ja estava tot fet.
Però sempre havia tingut a l'avi, potser era la seva única connexió amb la resta de la humanitat. Tenia companys de feina, coneguts i veïns, però no tenia cap suport afectiu a banda del seu avi. I ara, ja no tenia aquest tampoc.
No sabia quanta estona havia passat quan va decidir aixecar-se, ara plovia menys. Va desfer el camí de la processó i va arribar a la casa. La senyora Roser va sortir de seguida a rebre'l de casa seva. La sentia però ben bé no l'escoltava. Plorava. Només va entendre que aquella casa ara el pertanyia i va agafar la clau.

Un cop dins va buscar alguna cosa per canviar-se a l'armari de la que havia estat la seva antiga habitació. Els minuts passaven pel seu davant de manera trepidant. Es va estirar una mica al llit i aviat es va quedar adormit. Quan va despertar-se ja era fosc, continuava plovent. No es podia quedar més allà, allò no era casa seva, aquell poble no tenia res per ell.
Va tornar a sortir, va pujar al cotxe i va iniciar el camí de retorn. Als pocs metres va parar. Era a un parc, el recordava, els seus últims anys a Oliola es passava les tardes allà. No va poder-ho evitar i va baixar, els gronxadors, quantes converses; els bancs, quantes bosses de pipes; la font, quants jocs per refrescar-se. Quedava tant lluny allò! Semblava la vida d'una altra persona, d'una persona amb família, amb amics, amb vida. Ell no era això.

Encara plovia, però ell no es mullava, estava assegut al gronxador i no es mullava. En un acte reflex va mirar cap a dalt, sobre el seu cap hi havia un paraigües, agafant el paraigües hi havia un rostre, una cara coneguda. Es va girar.
-Fa vuit anys també acabaves xop algunes tardes a aquest parc.
-Alícia?
-Veig que jo no he canviat tant com tu. Si no arriba a ser perquè només podies ser tu no et reconec. Tot i que tu tampoc ho has fet abans.
-Abans? Has estat a ...
-Com no! Era l'únic vincle que tenia amb tu, la única forma que tenia de saber que estaves viu. Durant tots aquests anys, a partir de les seves informacions, em feia una idea de com eres. Evidentment, ell no et va descriure bé, o jo no et vaig imaginar bé.
-Jo no sóc aquell nen, ja no tinc disset anys.
-Ni jo. Tothom canvia, les coses dolentes et fan evolucionar. La sort no t'ha acompanyat a la vida, però això no vol dir que no t'hagis de relacionar amb els que t'estimàvem, o t'estimem.
-Saps el que és despertar-te un dia i haver perdut els teus pares? Haver-te quedat sol?
-Saps el que és esperar durant vuit anys que es compleixi una promesa?
-Quina promesa?
-Havies estat aquí per Carnaval, havíem passat uns dies perfectes, i em vas prometre que tornaries. No ho has fet.
-És molt complicat, Alícia, no saps el què m'ha costat arribar fins aquí!
-Vuit anys! Un terç de la teva vida! Per a tot trigues tant de temps?
-No hauria d'haver vingut. Que et vagi bé Alícia.
-Marxes ja?
-Sí, el meu lloc no està aquí.
-Tornaràs?
-No m'esperis.
-Necessito una promesa. No pots tornar a desaparèixer d'aquesta forma. No estàs sol.- "No estàs sol", ja no ressonava "Mort" al seu
cap. Ara ressonava "No estàs sol", era la primera vegada que algú li deia que no estava sol.
-Està bé, però no et garanteixo quan.
-Em conformo amb que no triguis vuit anys més.
No va contestar, el somriure de l'Alícia es va quedar a la seva ment. Aquell somriure el tornava boig quan encara era un nen, quan encara li donava sentit als somriures. Ella va ser la companya dels seus pensaments durant tot el camí fins a Girona.

Ha passat vuit anys. Plou. Porta tres dies plovent, en Víctor està fora del cotxe, mullant-se. No marxarà mai la sensació de solitud al travessar aquella carretera. Ja no és el primer cop que fa el trajecte, tampoc el fa sol.
-Papa! Vine ja! Que tenim gana! La mama ha de menjar que si no el germanet naixerà molt petit!
L'Alícia l'espera pacient, entén el que passa pel seu cap. El petit Julià, amb els seus quatre anys, és massa petit per saber-ho.
Viuen a Girona, però cada cap de setmana viatgen a Oliola, a la casa dels seus avis. Ja no està sol. La seva vida ha tornat a patir un canvi des d'una nit de fa vuit anys. Cada cop que passa per aquella carretera ho fa amb il·lusió, il·lusió de tornar a la tranquil·litat d'Oliola, de veure córrer el seu fill al parc on va començar tot, de passejar amb la seva dona imaginant-se com serà el seu segon fill.

Tot i així, a cada trajecte, hi ha una parada obligada amb els seus records, els seus pares, el Víctor que va deixar de ser fa vuit anys. Una parada obligada al quilòmetre cinquanta-cinc.

Comentaris

No hi ha comentaris, comenta'l tu primer