Quiiina mandra!

Moltes vegades he tingut dubtes sobre el naixement de la mandra.
Com que aquest tema ha portat de cap a molts pensadors de tots els temps, que jo ho se, he fet una petita recerca.

Un grec antic diria que va aparèixer per culpa de Pandora que, en obrir encuriosida la caixa que contenia tots els mals que Zeus va donar a Epimeteu, germà de Prometeu, va permetre que s'escampessin per la Terra .

Els cristians, entre els quals m'incloc degut a un problema de comunicació entre els meus pares, un senyor vestit de negre que em va tirar aigua per sobre i jo, pensem que és un dels set pecats capitals que ens impediran arribar al paradís el dia que Nostre Senyor faci de jutge en el Judici sense advocats defensors.

Un neuropsicobiòleg evolutiu, disciplina molt de moda avui en dia, dirà que, sense cap mena de dubte, la mandra neix per una manca de serotonina en el sistema límbic que es incapaç de compensar els augments de dopamina abocada a l'espai interneuronal que no es recaptada pels receptors nicotínics i que tot això fa una baixada del to general de l'organisme induint una conflagració dels fonemes epistàtics de l'epigastri psicorenal del lapsus lingue arbitral conduint a una sensació d'abatiment que anomenem mandra. Si no és ben be això serà quelcom semblant.

Els posem a tots plegats en una taula anacrònica, junt amb representants d'altres vies de pensament i credos, i segur que no se'n sortirien. Cridarien, s'embarbussarien i podrien fins i tot arribar a les mans. Tal és la complexitat de l'assumpte.

Jo me'ls miraria sorneguer pensant que, potser, no es tan important com creiem conèixer l'origen de tot allò que es mou. Les coses un cop comencen, avancen, seguint la fina línia que marca el temps i moltes vegades és més important que rutllin i les conseqüències del seu funcionament que no pas saber d'on provenen.

Perquè jo no se on neix la mandra, però se perfectament on creix: a dins meu.