Quiet City

I

D’un temps ençà em limito a escoltar. Escorcollo meticulosament i obsessiva cadascun dels racons d’aquest silenci anguniós. Turmentat per la soledat em faig preguntes sense resposta. Les rutines, autoimposades, absurdes, omplen el temps infinit i immutable. Com un animal extraviat i desvalgut deambulo incansablement per carrers buits, avingudes vàcues i parcs desolats. L’exercici vital manté el meu cos en forma al temps que el meu cervell, enjogassat, decora l’escenari del meu aïllament.
Durant les meves passejades imagino vianants apressats, col•legials amb la clenxa enganxada al front, botiguers atrafegats i tot tipus de personatges que omplen virtualment la grisor de l’asfalt. Cada dia, interpreto un paper diferent i m’emboteixo clandestinament en la pell dels que no existeixen, jugant a donar-los una oportunitat. He sigut policia, capellà, proxeneta, venedor de diaris, terrorista, metge, infinitat de personalitats que el meu cap elabora minuciosament.
Malgrat la juguesca, no aconsegueixo copsar més soroll que els meus passos, la meva respiració o la fressa produïda pels meus moviments. Els cotxes -orfes de tot brogit- circulen ridículament, les persones –en totes les facetes possibles- gesticulen i mouen la boca sense cap resultat sonor. Podria parlar sol, amb mi mateix, recrear-me en el so de les meves paraules, però em fa por que els mots no acudeixin a la meva crida, que s’hagin quedat atrapats en algun indret del meu passat. Resignat, em conformo amb les imatges que imagino i modelo al meu gust. Però no deixo d’escodrinyar com una petita bestiola poruga tots els indrets de la meva reclusió.
També et recordo i et penso cada dia. Et reservo la nit que és quan més mal fa aquest silenci eixordador, miserable. Reprodueixo els teus dies tal com els recordo, tal com els havia presenciat, amb el dolor implícit de no pertànyer a ells. Puc tocar els records, veure’ls, olorar-los, fins i tot degustar-los, però no els sento, no escolto ni la més ínfima remor, ni un trist xiuxiueig extraviat. Privat de qualsevol música incidental et contemplo cadascuna de les meves nits aquí, a la ciutat tranquil•la.

II

De matinada, pausadament, amb la teva elegància natural abandones els llençols encara càlids, rebregats, formant camins abstractes i aleatoris per la geografia del teu jaç, el nostre. Fent tentines amb els peus –com una ballarina aletargada- busques subtilment les sabatilles. T’aixeques, indiferent però amb resolució, disposta. Els cabells, aliens, indiferents a la teva determinació descansen –maltractats pel frec a frec nocturn- sobre les teves espatlles. Després, el teu cos nu i ensomniat es lliura a l’aigua reparadora i deixes que el líquid transparent desvetlli dolçament tots els teus músculs. Llavors, encetes un nou dia, mesurable, delimitat, ordenat i rutinari. Els hàbits quotidians entreteixits hàbilment esdevenen el símbol de la teva fortalesa, la mateixa que et protegeix dels records, de pensaments nocius.
Malgrat tot em penses. Maleeixes cada dia la meva obstinació, la soledat que, imagines, em consumeix a milers de kilòmetres de distància. I recordes el començament de la fi, quan et vaig desvetllar el meu propòsit. Em vas entendre i recolzar. Em vas acompanyar fins al final, malgrat no creure en el projecte però sí en mi. Vas creure en la meva fortalesa, en les meves possibilitats i vas convèncer tothom del sentit d’una empresa sense sentit. Cada nit repassàvem el mostrari de ciutats i em vas ajudar a escollir aquesta, testimoni de la meva captivitat, potser del meu fracàs. Vas estar cada instant al meu costat sabent que això t’allunyava de mi.

III

L’experiment, engegat deu anys enrere, consistia en la creació de diverses ciutats a la lluna que albergarien un únic ciutadà cadascuna. La idea era veure quin dels pobladors ocasionals resistia més temps enclaustrat en aquelles urbs artificials. Tot estava calculat. Unes infraestructures multimilionàries bastien els indrets –mitjançant un complex sistema de canonades- d’aire respirable i unes cúpules extraordinàries s’encarregaven de preservar-lo. Les ciutats –inspirades en les de la terra- no eren més que sofisticats decorats, aparença buida de contingut per fer més suportable l’estada. Els participants ocupaven vivendes assignades que, tot i reals, gaudien de les mínimes comoditats. Ni un element superflu, tots els objectes de l’habitacle tenien una finalitat concreta i, tanmateix, bàsica.
Els participants només podien, com si d’animals engabiats es tractés, realitzar les funcions vitals més essencials. Les cases disposaven d’un magatzem contigu ple d’aliments perfectament envasats i catalogats per a una ingesta dirigida i controlada. Tanmateix, les hores de son -encabides en una nit artificial- s’anunciaven, inici i final, estrictament mitjançant uns senyals lluminosos. Al finalitzar el dia, els habitants solitaris havien d’enregistrar tota una sèrie de dades en un ordinador que –basant-se en paràmetres estrictament científics- feia un seguiment exhaustiu de la situació física i emocional de cada resident. L’incompliment de qualsevol de les normes establertes en el codi de l’experiment suposava la desqualificació immediata de l’ infractor i el seu retorn a la Terra.
La sala de control, a part de l’ordinador central, disposava d’un dispositiu -un botó vermell protegit per una tapa de vidre- que, en ser accionat, enviava un missatge automàtic a la Terra comunicant la dimissió voluntària. I la paret contigua a aquest giny albergava uns grans bafles que –penjats premonitòriament- haurien d’anunciar, a l’últim supervivent, l’obtenció de la victòria.

IV

Aquí dalt tot llangueix, el temps, els pensaments, jo mateix –si és que en queda algun bocí. Mil cent seixanta-dos dies són massa dies, inclús per a mi. Començo a dubtar de les meves possibilitats. Tots els esforços són estèrils, em sento cansat, potser derrotat. Les meves juguesques mentals resulten ineficaces. He viscut tantes vides i situacions com he pogut imaginar. Però ara, atrapat en aquest silenci, em passo els dies cercant un únic so. Passejo neguitós, ansiós entre les quatre parets que m’alberguen. He descuidat els meus hàbits, les meves rutines, els carrers s’han buidat de personatges i els edificis han perdut el seu volum. Fantasiejo sobre quina melodia acompanyarà l’anunci de la meva victòria alhora que la fi del meu captiveri. Imagino que és Beethoven, la seva Pastoral, però no sento els sons fluint alegrement proclamant la bona nova. El mutisme sonor em turmenta. Les aproximacions al botó de la rendició –com petites estrebades histèriques- es succeeixen cada cop amb més freqüència. Els hipotètics finals es barregen turbulentament en el meu cap. Els avuis es confonen amb els demàs i, inexorablement, em dirigeixo cap a la fi. Les lleis de l’absurd s’alien amb mi per coronar la història amb un acabament èpic.

V

“Si fracasses seré aquí mateix, esperant-te”, m’ho vas dir el dia del comiat, abans que la nau s’enlairés, sense cap llàgrima als ulls. Estaves imponent, traspuaves una fermesa invulnerable, gairebé creïble. La teva pena, maquillada d’entusiasme, et conferia una serenitat inusual, certament calculada. Defallir hagués estat un luxe que no et volies permetre. Ens havíem acomiadat tants cops les darreres setmanes que tot plegat resultava un tràmit innecessari. Per fi, el teu comiat es va fondre amb els de la gernació aplegada en aquell indret desèrtic. Abaltida per la fatiga emocional dels darrers mesos vas emprendre el retorn a casa, sabent-la buida. I, amb saviesa, vas començar a omplir els racons de records, potser pressentint el principi del final.

VI

Els darrers dies he recuperat els vells costums. Les passejades oblidades han tornat ha omplir el meu temps. M’he acomiadat de tots els indrets que -respectats per una climatologia totalment artificial- s’alçaven indiferents com el primer dia. Transeünts, comerciants, conductors i demés productes de la meva ment han desfilat –saludant-me cordialment- per darrer cop per uns carrers trepitjats únicament pels meus peus. Aviat serà demà. Dos mil dies de reclusió, hora d’abaixar el teló.
Resulta estrany posar fi a una vida que no existeix. El mètode, convencional, previsible atorga a la situació una dimensió absurda, quasi còmica. Adagio i finale, com una simfonia silenciosa, dilatada fins a l’infinit el disbarat d’aquesta existència s’ha acabat. No em rendeixo, només he escollit un camí diferent cap a l’èxit.
Els preparatius no duren més que uns minuts. L’atrezzo, minso però efectiu: una cadira, la corretja d’una vella persiana i una biga que aculli el meu últim alè. Dalt del cadafal improvisat observo indolent la cambra mig buida al temps que realitzo el salt fatal. Suspès en l’aire, entre espasmes i batzegades, percebo una remor inconfusible. Amb els sentits atrofiats, quasi inutilitzats, en un últim sospir distingeixo els primers acords de la bella Pastoral. Un darrer pensament rep la foscor: “Arribes tard amic Beethoven”.

VII

Amagada darrera la finestra veus avançar el cotxe oficial pel camí. Abans que arribi l’esperes al llindar sabent de sobres la raó de la seva presència. Un personatge uniformat et lliura el sobre i –mentre es lamenta pel succés- retrocedeix fins al vehicle que l’espera. Amb un gest no absent d’elegància emboliques les teves espatlles amb el vell xal que et vaig regalar i –segura, sense parsimònia- travesses el portal que et condueix a una nova vida.