Qui va dir por?

De petita jugava amb un grup d'amics a espantar-se. El joc consistia a arribar fins al final d'un dels carrers del poble, que desembocava en una carretera que passava per la porta davantera del cementiri. Qui arribava fins a la cantonada on s'acabaven les cases, era considerat una persona valenta, però més valent seria qui s'aventurés per la carretera i arribés davant la reixa de ferro que donava accés al cementiri.
Amb el berenar a la mà, nerviosos i tremolant les dents malgrat ser l’estiu, van seguir un cop més el seu itinerari. Els endarrerits feien apostes, sobre si aquella tarda algú avançaria per l'asfalt, encara que només donés uns passos, cosa a la que fins llavors no s'havien atrevit. Els que havien arribat al final, es empenyien espantant-se els uns als altres, davant la vista dels xiprers i les tombes, ja que el recinte estava circumdat per una tanca de ferro que permetia veure l’interior. Quina no seria la seva sorpresa en veure que ella, una nena, va emprendre el tram final, sense mirar enrere ni fer cas als coneguts crits: "que ve, que ve!" I la posterior carrera, carrer amunt, en direcció contrària. Va arribar davant la reixa oberta, i va entrar sense vacil•lar.
Al cap de mitja hora, va sortir tranquil•la davant l'admiració del grup que no donava crèdit al que havia passat i en la seva absència havien imaginat el seu rapte per uns espectres. Tots preguntaven, envaïts pel pànic, atropelladament, sense creure’s el que havia passat, mentre emprenien, impacients i espantats, el camí a carrers més cèntrics. Ella els va parlar de la seva trobada amb algú que l'havia cridat i amb qui havia estat parlant una estona. També els va dir que havia jugat a lliscar per la tuba d'un dels àngels que feien passadís al principi del recinte. Els ulls molt oberts dels seus amics, semblaven voler sortir-se de les òrbites. Es va guanyar l'admiració i confiança de tots ells i es va convertir en la seva líder, però ningú més va traspassar el límit de les últimes cases, quan van tornar a jugar a espantar-se. Tampoc ella.
Mai van saber que si es va atrevir a fer el que va fer va ser perquè sabia que el seu pare, que era paleta, havia estat contractat per arreglar un dels panteons, concretament el de l'àngel de la tuba, i que aquella va ser la segona tarda que es va convertir en el seu tobogan.