Qui sóc?

Em miro al mirall,
Què és el que veig,
Una página en blanc,
I mil coses a ser.
Una ona de la mar,
Una gota d'aigua de pluja,
Un batec de les ales al volar,
El sol que sortirà demà.
Un boçí de sol,
Un raig de lluna,
Una posta de sol,
La transparéncia de la bruma.
Sóc un record incoherent,
Que s'amuntega i es disputa,
El reduït espai de la memòria,
Potser que preval durant un temps molt breu,
Damunt els altres i fugaçment s'imposa,
Com un llàmpec que ilumina el desori.
Sóc la mar que eixorda quan hi ets aprop,
La mar del teu record,
I navego entre la teve ment,
Com una barqueta de fusta,
Amb un timoner sense port.
Potser em converteixo en un home de fusta,
Vell, mesell i solitari,
Sobre més que no fa pas falta,
I tanmateix ho emplena tot de vida.
Potser sóc un pensament,
Que no pot passar a través,
D'aquesta boira feixuga,
Que aïlla el poble on tots vivim.
Potser sóc la guspira que encen el ulls,
I tots els batents dels sentits,
Que passa fugaçment a través de la teva mirada,
Per desfer-se en el verd més verd,
De l'esclat de fulles,
O en el blau més blau de risada mar.
Potser sóc l'éxtasi de l'amor,
Que enalteix el sentiment,
I enarbora el cor,
En un somni de fantasía,
Que espera explotar com una bombolla.
Potser sóc un fràgil tros de cristall,
Que es trenca amb una sola mirada,
I que representa la fragilitat de la vida,
I lo fàcil que és d'emportarse-la.
Potser sóc algú que vol desar la vida en un calaix,
I esborrar les petjades del camí,
Que no aconsegueix oblidar,
I vol tornar a començar,
A qui els anys adversos li fan sombra,
I no pot tornar a fer,
Els pasos que va recórrer.
Potser estic destinat,
A omplir el buit del desig,
I treure el silenci de les mans,
Per robar un somriure.
Potser la llàntia petita de l'enyor,
Que crema amb un estrany somort.
Potser sóc les xifres,
Que a poc apoc es desdibuixen,
En referéncies, que potser són records,
O somnis tal vegada,
Que s'havien ensenyorit del pensament.
Potser sóc aquella llágrima que espera,
Ser vessada i caure per un rostre,
Ple de tristesa i d'enyorança,
Com aquell rostre que un dia va ésser meu,
I que me l'he deixat en un racó de l'oblit.
Potser sóc la rencança i el misteri,
L'incert senyal que s'insinua,
Com un miratge enllà de l'horitzó,
On el sol fa prodigis amb les dunes.
Potser un encès desig de viure,
Retrobat i perdut a cada gest,
Que guiarà els ulls dins de la negra nit,
D'aquell mar sense retorn.
Potser sóc l'unica possesió d'aquell viatger,
Que busca el seu destí,
I que es perd entre els camins,
De la llibertad permesa.
Potser sóc el talent que s'amaga,
Dintre del cor de la gent,
I que espera a ser trobat,
En un futur incert.
Potser sóc el retrobament,
Després de molts anys,
De l'obscuritat i la llum,
De l'odi i de l'amor.
Potser sóc escriptura en pedra la bellesa,
Que combat l'oblit i obre un espai pel somni,
Dens com el vent, profund com el silenci.
Potser sóc l'avern del silenci,
Senyor de l'oblit,
Que atrapa paraules i les desfà,
Com el vent desfà les fulles.
Potser sóc la ploma,
Que cansada escriu l'últim vers,
Si és això, sóc poesia,
Recitada pausadament,
Sóc la rima entre els versos,
Sóc l'entonació de les paraules,
Sóc els missatges indesxifrables que s'amaguen,
I juguen a fer tat entre les paraules.
Si és això ja ho he trobat,
Sóc la bellesa infinita de la rima,
La inmensitat de la paraula,
La juganera descripció que m'emociona,
La poesia que em parla.
O potser... ho sóc tot,
Sóc tot a la vegada,
Un maremagnum que s'acumula,
Dins de la meva ment,
I em confon intensament.
Però em sembla…
Que és igual el que sigui,
El que compte és que sóc persona,
I sóc viu com a qualsevol altre.
Deixem que sigui el temps que decideixi,
Què o qui serè l'endemà.