Qui sap

Un relat de: Ribbi Haller
Avui m’he llevat creient que el sol era vermell, el cel verd, l’herba groga i la sang blava.

Preneu per boig algú quan porta ulleres de sol en plena nit, i veieu totalment normal qui encén el llum de dia…

Potser és que hi ha algún príncep amb la sang vermella, l’herba deixa algún dia d’estar seca, el cel no sempre amenaça tempesta i el sol no sempre s’està ponent…

O potser m’agrada contemplar el cel ennuvolat des de l’herba seca, veient el sol com es pon al costat de la meva princesa…

o potser no.

Comentaris

  • M'agrada:)[Ofensiu]
    Marteta | 12-05-2011 | Valoració: 10

    És un relat innovador i molt bo!
    M'ha agrdadat molt! :) Una besada

  • Uaau![Ofensiu]
    Dolça | 12-05-2011 | Valoració: 10

    Genial, de veres! Seguiré llegin-te!

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda:

l´Autor

Foto de perfil de Ribbi Haller

Ribbi Haller

8 Relats

10 Comentaris

4834 Lectures

Valoració de l'autor: 9.25

Biografia:
La història que tens entre les mans, no dista de qualsevol altra escrita o per escriure, tampoc els seus personatges ni el seu narrador. Ni tan sols les circumstàncies. No veuràs estimat lector, ni un bri d’excepcionalitat en tot el que pot arribar a succeir en aquestes línies desdibuixades en paper-mâché. Ni seràs capaç, potser, de veure-hi la importància de narrar-la. Però el moribund forner d’aquesta crònica; artífex del calor sentimental, etern atiador del foc i habitant de les cendres, no és més que un cuiner d’històries i alimentador de la fe, que més enllà de la rellevància dels fets que el dugueren a escriure aquesta epístola desesperada, no deixarà de cremar llenya encara que el forn es cruspeixi el seu ésser.
Massa venus sense braços han intentat abraçar al personatge que ens ocupa: un mariner d’aigua dolça enmig de la immensitat del mar dels dubtes, ofegat dins els somnis aigualits d’una època on ja fa temps que no en rajen. Però ell, ferm, embriagat d’ideals, i lluitador, senzill en les formes i complex somiador, continua encara avui vagant pels carrers estrets del barri del born de Barcelona, condemnat a la deriva i sense deixar anar l’àncora, refugiat dins la gavardina i la pipa, i dibuixant cercles de fum anhelant la salvació de la seva ànima…

Sóc algú, potser aquell de més enllà. Aquell paio estrany amb pinta de simpàtic que es creu graciós i em va del que no és. Però sóc jo. O això diuen.
Més enllà del que pugui dir en una biografia; que si vaig començar per un amic, que si m’agradava molt escriure… Jo vaig començar perquè em sortí dels ous, literalment. I quan no em surti doncs faré una altra cosa, o no. Però el cas és que faig el que a mi m’agrada, estigui ben fet o no, amb el meu caràcter capaç de ferir algunes sensibilitats plasmat en tot allò que faig. Sóc com tu, com el teu veí, com el rot que se t’escapa en un moment crucial, però a mi només se m’escapa allò que faig artificialment. El petit llop, Mr haller o com vulguis dir-me. Un llop estepari dins la jungla d’asfalt. Puc ser dòcil i manso com un gosset, però millor no em facis treure els ullals.