Qui ocupa totes les coses

Un relat de: AIDOB
Dels herois i les seves històries, dels vilans, en la melancòlica poesia, sempre parlant es troba aquesta cosa. Aquesta cosa sóc jo, present en tots i per a tots. Alguns em van posar nom, però cap valor tenen les paraules de la pols i de tenir-lo faria cas omís, perquè estic lliurat al meu ofici, ardu, tediós, pur, per a bé i per a mal. Ara tú, que m'has trobat en aquestes línies, coneixeràs la meva obra sense embuts ni miralls. La veritat és teva. On està la meva veritat? En el relat, en la fulla que sostens entre les teves mans, en el per dir. Llegeix-me, deixa a la vista les meves visceres, no et quedis amb la paraula i cerca en la tinta la meva essència. Aquí estic:

Els pobles del món ja són pols. Dels homes no queda ningú, perquè tots ja van viure les seves vides i han marxat. Ancorats en els quals ja no poden ser, per a recordar-los, alguns van construir grans mausoleus i profundes criptes. En elles, tots els habitants d'aquest món ara descansen. Però, en una caseta, algú respira.

Es desperta l'alba, surt a caminar i arriba a les muntanyes passant el riu. Més enllà, una cabanya de troncs. Algú respira. L'alba, convidada inoportuna, es presenta als peus del seu llit, i ara com a llum diu: "Ja és hora d'aixecar-se". Li acaricia el rostre. La nena s'alça i amb un badall salta per sobre de la capçalera i estira les cames, alça els braços, la llum ja és una amb l'habitació. Aconsegueix una poma del cistell que hi ha sobre la taula, surt a fora i amb els ulls encara entretancats cerca la barana del porxo. A la fi desperta, surt corrent. El camí creua l'espesura i segueix més enllà fins a la vall. L'aire que es respira és fresc, pur. La ciutat es descobreix davant la seva cansada vista i la llum es torna negra. "Bon dia!", va cridar cap a la vall, "Avui la boira és baixa! Com et trobes Re-sò?". "Bon dia Efil!".

Descendeix pel camí que acompanya a la silueta de la muntanya, ja no s'albira el sol en el cel i a cada pas tot és més negre, la boira de la vall, pols del passat, s'escampa, retorça i quan ella arriba a la ciutat, s’abraça a Efil amb descaradura i no la deixa. Entre aquesta foscor, no mor de moment l'ombra i la llum, agonitzant, encara camina al costat de la nena i la boira. Ella continua caminant. La seva vista es deixa seduir pel núvol i les siluetes surten a jugar. El camí es torna llosa de pedra i la ciutat arriba fins ella. Entra al recinte saltant sobre una tanca i deixa a la seva esquerra les làpides que sempre desperten la seva curiositat. "Que belles són aquestes, coses. Sempre que les veig em fascín. La roca pren forma de taula i surt de la terra mentre crida un nom" Efil arrufa les celles, "Però mai em parlen!". El grup gira pel carrer gran i la llum mor, ja no els acompanya. Sempre li agradà caminar per aquest lloc, el camí era costa avall, ampli, només que no li entusiasma que sigui el dia de visitar a mare. Passa pel carrer "1936-1940", després el dels "1941-1960" i a la fi la plaça que no té nom. En estar enfront d'aquell lloc, espera, dubta, tremola. Va entrar en el recinte envoltat d'arbustos i grans arbres. Efil arriba fins al centre, on es troba mare.

Avança el braç, amb el puny tancat. Fa un pas cap a l'estàtua, arremangant-se, procurant no arrugar la seva camisa. Mare, quieta com sempre, fa tremolar la terra. La roca trenca el silenci i els murmuris surten dels panteons per a recórrer els carrers. Del seu avantbraç, un tall s'estira, recorre el seu braç deixant després de si aire entre la seva carn jove. Els murmuris criden, corren, ensopeguen. La pols deixa d'abraçar a la nena i el buit ocupa el seu lloc. Hi ha algú darrere. Corre la sang, el tall es continua estirant, mal, mal, crema. El seu cor no es pot callar, pobreta, vol escapar però ella ha d'alimentar a mare. Aquesta cosa de darrere l'agarra per les espatlles, sacseja a Efil amb ràbia. La nena valenta procura que el que mare vol caigui als seus peus, sense embrutar les seves ales. El crit s'ofega, no respira, sofreix. D'entre els matolls, sorgeix una ombra, la terra pren forma.
El de darrere es retorça i deixa sonar un xiscle eixordador, entremesclat amb la música del llot bombollejant que hi ha als peus de l'àngel de marbre. Les seves urpes la deixen anar i surt fugint, matant al plor dels murmuris. La respiració d'Efil s'accelera, no aparta el braç de Mare i tanca els ulls. Silenci. Obre els ulls i el tall i el seu creador s'han anat. Fi.

M'has trobat? La nena, la boira, la llum, Mare. Sóc tot això, perquè sense jo no serien res. No esment. En aquella vall de morts vivia jo, en la seva caseta, en la plaça. És normal no veure de quina part meva et parl lector, els teus ulls distingeixen les ratlles i encara així en les meves paraules no hem cerques. Endavant valent, cerca de nou:

Nit negra, tancada, freda, plena de res, buida de tot. Sobre aquella mar que hi ha a dalt, volant, un corb. Va clacar tres vegades i en un instant va ascendir al seu cel, la nostra terra. Gràcilment, amb força, aletejava entre els avets, sortejant les branques com a aigua evadint una roca. Entre la foscor, allà al lluny, llum blanca, una llum blanca i verda que es colava entre la silueta dels arbres amb por. L'ocell frega la terra i troba una branca on posar-se. Al seu costat un home. Va clacar tres vegades i l'altre tornà el seu cap. Ell era la llum, el seu cos no estava i la seva forma només era boira, aire que resplendia.

"Què vols del mi, bèstia?, no sóc ningú i res no té res a donar-te. Torna a la teva negra terra, abans que la blava claredat de l'alba la inundi i la mati. No veus que només sóc boira? El meu centre només ho ocupa un buit i la meva ment ja era pols quan em vaig tornar un mort. Vola." L'ocell, amb decisió, va clacar tres vegades. "És aquest el desig de mare per a mi ara? Haver de comptar les meves penes és més un càstig que un regal, corb. Fa ja molt temps vaig saber com era estimar, vaig trobar en ella més llum que en la matinada i en la meva vida sonava sempre, una dolça música. Una nit, sense paraules, el meu cor va fer un pacte amb aquella cosa, mare. A canvi de la meva ànima, jo viuria per sempre en el paradís que jo triés i vaig triar un paradís amb ella. Dels meus pensaments, ell va crear la meva presó. El meu somni va ser viure per sempre en un lloc on sol estiguéssim nosaltres, on res mai pogués canviar i tot fos etern. En arribar el meu tercer mil·lenni en aquell desert, vaig trobar al meu amor mort i el seu cos sense vida va ser la primera cosa que en aquell món va canviar. Era art. Aquest és el meu pecat, corb, viure ara en la terra, sense ella, sabent que per sempre serà allà en el meu paradís, morta". Fi.

Et confons lector. Has errat de nou. Jo no sóc mare, ni l'alba, ni la llum ni la mort ni el silenci. Ni tan sols sóc l'amor. En les dues històries m'has vist però segueixes sense comprendre. Jo sóc el relat. Viu en totes les històries perquè elles viuen en mi, sóc Déu creador i parca destructora, huracà silenciós, tot. Has jugat al meu joc i has perdut perquè no sents la meva presència, t'ennuvola la ment una nena, un corb i no contemples la magnificència de les lletres, de tot el que soc. Viu, lector, la teva vida en la boira i no obris mai els ulls, perquè si un dia surts de la cabanya de troncs o del bosc d'avets i t'enceguen les meves veritats, la teva ment morirà.

Comentaris

No hi ha comentaris, comenta'l tu primer

l´Autor

AIDOB

6 Relats

6 Comentaris

3281 Lectures

Valoració de l'autor: 9.17

Biografia:
Uep! Com va tot?

Sóc un alumne Mallorquí de 2n de Batxiller que en certes ocasions es relaxa escrivint les seves penes i crítiques com a relatsnarratius. Sempre he cercat un lloc on publicar perquè escriure es fa gris si no trobes lectors.