Qui no juga no guanya

La sorpresa era, en el fons, el més excitant d'aquell joc. Sempre que ens reuníem tots quatre i llogàvem cambra en aquell motel de carretera, ocupat per prostitutes i els seus clients, descobria quelcom nou de mi i d'ell.

El primer cop, va ser totalment fortuït, anàvem a València per Falles, com cada any, però el cotxe no ens va deixar arribar a destí. Pana total. Si és el que jo li deia sempre a en Ramon : un vehicle vell mai t'és fidel. Com era molt tard i no teníem ganes d'esperar la grua, decidírem allotjar-nos en el Paradise, que malgrat ésser un lloc no recomenat a les guies, ens permetria descansar. L'endemà ja trucaríem a la companyia d'assegurances.
En arribar, un home amb la camisa mig descordada i entaforat en un sofà de pell gastada, ens preguntà què volíem. El petit vestíbul estava contaminat de fum de tabac i d'olor de desinfectant. El paio ens donà la clau de l'habitació i ens comunicà que el televisor no funcionava, però que disposaríem de bany i trobaríem llençols nets. Sentia no poder-nos oferir una de les cambres temàtiques, estaven totes ocupades. "Ja se sap que per festes…", va dir amb sorna.
Un passadís mal pintat ens conduí a la part del darrera on hi havia un pati obert, amb un petit jardí al mig. Les porxades convidaven als petits paradisos : "Selva verge", "Les dunes del plaer", "Desig aquàtic", "Simfonia roja", "L'illa del tresor"…
La nostra habitació, la número tres, quedava just a l'altra banda del "complex lúdic". Un bungalow de fusta amb tres portes numerades, il.luminat només per uns tristos fanalets, seria on passaríem la nit.
Un cop dins, la calor sufocant ens ressecà la gola. Havíem vist una màquina de Coca-Cola al costat del jardí, així que després d'ullar el bany - força net - i d'obrir la bossa damunt el llit, decidírem anar a buscar una beguda fresca i prendre'ns-la asseguts a les escales del porxo, on corria una mica d'aire. Quan passàvem pel davant del "Cicló Tropical", una noia lleugera de roba sortí de puntetes i d'esquena, fent que m'hagués d'apartar per no xocar amb ella. Darrera seu, un noi amb calçotets, s'aturà sota el dintell de la porta, mentre es treia una bena dels ulls :
- Va, vine, dolenta!. Que ens faran fora!. No val sortir de l'habitació. Només podem amagar-nos aquí dins.
En Ramon em mirà i somrigué. El meu cervell havia començat a treballar, uns segons abans que el seu.
En tornar de la màquina de les begudes, la porta de l'habitació d'aquell parell, estava oberta. Un fil de música brasilera feia ballar la curiositat, així que treguérem el cap sense permís. No hi havia ningú, però es notaven restes de la "batalla". Els llençols rebregats, una ampolla de vi buida a la taula amb un parell de copes i roba escampada pel terra.
- Ei, nois!. Què?. Us apunteu? - va dir-nos una veu greu, a les nostres esquenes. Em dic Salva i ella és la Lis. Hem anat a preguntar al gerent si hi havia possibilitat de servir-nos quelcom fred de sopar.
En un primer moment, rebutjàrem la invitació. Però l'actitud d'ella, recollint-t'ho tot i preguntant-nos si anàvem a les Falles, va fer que canviéssim d'opinió i compartíssim el sopar amb ells : uns entrepans i unes amanides.
La xardor era enganxosa i no hi havia prou amb obrir les finestres. Havien passat més de dues hores de la nostra arribada i la temperatura es mantenia. La foscor no refrescà gaire l'ambient, i això, junt amb la conversa que s'elevà de to i el clima de bon rotllo, fou la guspira que encengué la passió. En Ramon començà tocant-me l'entrecuix mentre xerrava i no parava de mirar la Lis, i en Salva m'escrutava cada racó del cos, fins i tot els no visibles. Encetàrem un joc de mirades que m'escalfà, tant les dirigides a mi, com les que anaven dirigides a en Ramon. M'agradava veure com se sentia seduït per una altra dona i com gaudia de la mateixa sensació envers a mi. El primer contacte amb aquells desconeguts, no es va fer esperar. Les frases amb trapelleria anaven lliscant alhora que els dits damunt de la roba. El més curiós de tot, és que mai hagués imaginat aquella situació, però molt lluny d'actuar amb el cap, ho vaig fer amb la pell, em vaig deixar anar. En Ramon m'hi va ajudar. No sé ben bé si era una fantasia seva que s'estava fent realitat, el que sí sé és que vaig descobrir-ne una de meva. Divertir-me amb ell, amb altra gent, i veure com gaudia, elevava la meva estimació i la meva libido.
Estàvem un per l'altre tota l'estona, era un joc compartit i potser per això, ens deixàrem anar sense buscar explicacions : fer sexe amb altres era una manera de conèixer-nos millor i de no prendre'ns ni un dels moments de gaudi de cap dels dos.

Despertàrem a la nostra habitació, amb un somriure als llavis i un bon dia molt especial. Recollírem les coses i anàrem a trucar a la companyia d'assegurances perquè s'enduguessin el cotxe al taller i ens enviessin un altre. - Cap problema - ens comunicaren. En un parell d'hores hi seria.
Mentre esperàvem, aparegueren en Salva i la Lis. La Lis s'acomiadà de tots tres amb un petó i d'en Salva, amb un fins després.
En Ramon no s'hi va poder estar.
- Què, nanu?. Et deixen sol?.

En Salva, mostrant un somriure creixent, contestà :

- Ella ja va passant cap a València. Jo, em quedo amb vosaltres fins que tingueu transport. Així sabreu on ens allotgem i podem tornar-nos a veure durant aquests dies. Ens ho hem passat bé tots quatre, no?.

Aquell va ser el primer cop. Les nostres anades i vingudes a València passaven sovint per aquell motel i, molts cops quan ens aturàvem, fos cap de setmana o qualsevol altre dia festiu, ells sempre hi eren. Alguns cops ens ho feien saber. D'altres no. Cada cop jugàvem el mateix joc, però les regles canviaven. El sexe ja no va ser mai el mateix entre nosaltres dos. Fou molt millor.