Qui et va posar Dolores?

Un relat de: ignasicarsícostas
La tarda començava a caure en la residència d'avis. Hi havia una filera de butaques enfrontades a uns finestrals que deixaven veure tota la superfície boscosa de les muntanyes i, al fons, el següent poble, al qual s'arribava per una carretera tortuosa d'aquella comarca tan apartada.
En la tercera butaca, la que hi donava més estona el sol, hi havia asseguda una dona menuda de cabells blancs i ulleres gruixudes. Anava vestida còmodament amb uns pantalons amples grisos, un jersei de llana verd i, als peus, uns gruixuts mitjons de llana amb unes sabatilles que li cobrien tot el peu amb un folre gruixut. Tota cedida per la residència. Sempre havia estat fredolica i ara, a noranta-tres anys, un lleuger corrent d'aire representava un huracà per a ella.
Es desplaçava amb un caminador i l'aspecte fràgil que emanava feia apropar-te per parlar amb ella i passar una estona, però, un cop a prop, la seva actitud era molt esquerpa, mirava de reüll a tothom i la conversa es limitava només a si ella necessitava alguna cosa essencial. Dormia sola perquè amb totes les dones que havia compartit habitació la convivència va ser desastrosa, la Dolores sempre acabava acusant-les de petits furts i altres malifetes.
Mirava pels finestrals a l'infinit i potser estava recordant, en el seu actual aïllament, el barri i la família que tenia a la ciutat.
Casa seva estava en la desena planta d'un dels molts edificis altíssims típics de l'extraradi de les grans ciutats. El seu ara tenia un color beix brut, però encara tenia alguna zona on es veia el groc lluent original. Des de baix es veia un reguitzell de fils amb roba estesa de tota mena. L'espai entre edifici i edifici era tot de formigó. L'arquitecte que va idear el barri el va fer amb la mateixa fredor vertical que horitzontal, totes les zones comunes eren dures, grises, ni un racó per jugar els nens. Uns edificis, per la situació a la ciutat i per la situació entre ells, àvids de gent amb pocs recursos, àvids de tràfecs més o menys il·legals, àvids de prostitució i també de nombroses històries sòrdides.
La família de la Dolores havia aconseguit escapar, almenys unes hores a la setmana, de tot aquell entorn. Les tardes del dissabte i tot el diumenge estaven en una petita parcel·la on cultivaven un hort i on amb penes i treballs havien construït una caseta per poder passar les nits del cap de setmana.
A la vora de l'hort corria una esquifida riera i en el trosset que quedava al mig la Dolores feia una mica de jardí, un racó verd en la seva vida del qual estava molt orgullosa. Les seves flors preferides eren les hortènsies, a les quals al final de l'estiu tallava les flors i amb uns esprais de pintura daurada i platejada les pintava per adornar algun racó de la casa. Les veïnes estaven sorpreses d'aquelles flors tan lluents que donaven un aire de luxe a les seves cases. Així, el moment de repartir les flors a unes o altres veïnes es convertia en tot un petit esdeveniment de l'edifici número vint-i-tres, escala D, desè pis i porta cinquena.
La Dolores havia arribat a aquella residència tan allunyada casualment, ja que en aquells moments era l'única amb una plaça lliure per poder acollir-la.
Ella no entenia què hi feia allà i només volia sortir d'aquella presó, demanava ajuda a qualsevol que s'acostés perquè ella, per si sola, no podia. Estava tan a disgust que no li agradava res, ni el llit, ni el menjar, ni el personal que tenia cura d'ella, ni el personal sanitari, ni els companys, ni les companyes, per no agradar no li agradaven ni les vistes. Tot li anava en contra i creia que la gent ho feia expressament per fer-la patir, tothom anava en contra d'ella.
La vida de la Dolores en aquella desena planta no havia estat fàcil segons explicava ella. El marit es gastava tots els diners de l'esquifit sou que guanyava com a manobre entre les màquines escurabutxaques dels bars, les copes de conyac barat i alguna prostituta de tant en tant. Això provocava que en arribar a casa l'ambient que creava no era precisament el d'una llar familiar, i amb violència física, insults i amenaces, la Dolores, si no volia ser apallissada, havia de passar pel llit per satisfer l'últim desig d'aquell marit. De la repetició inacabable d'anys i anys suportant aquests maltractes la Dolores va parir sis fills, cinc noies i, finalment el sisè, un noi.
En la butaca de la residència o a les hores en què estava allitada sense son recordava tots aquells anys agredolços en què es combinaven les amenaces i un nou embaràs amb veure créixer les seves criatures. A ella li feia il·lusió veure'ls una darrera vegada, malgrat que en un racó del cor hi havia un sentiment estrany cap a ells, no eren fills de l'amor sinó de la força.
La vida, a vegades, sembla que tria una persona i s'aferra a ella fent-li viure tota mena d'experiències doloroses. Això li va passar a ella, la nena a la qual uns pares havien batejat amb el nom de Dolores.
Els fills es van anar fent grans sense adonar-se'n que ella envellia. La Dolores no va saber mai llegir ni escriure, però va educar els fills el millor que va poder. No va haver-hi prou amb aquella educació i la vida seguia castigant-la, de manera que un darrere l'altre van anar caient al costat equivocat de la vida. Les dues filles grans es van tornar exageradament egoistes i violentes, de seguida van marxar de casa, però tornaven periòdicament a buscar diners, mobles, roba o qualsevol cosa que poguessin treure-li a la mare; si no aconseguien el que volien, a la Dolores li queia una pallissa. La tercera va tenir dos fills, dels quals no van saber mai qui era el pare. De ben petits, un dissabte en què el centre comercial estava a vessar de gent els va deixar abandonats a la secció de joguets perquè algú se'ls endugués. No volia fer més de mare. La Dolores no els va veure ni va saber mai més res dels seus néts, sense dret ni a acomiadar-se'n. La quarta, potser la més intel·ligent de la família, va marxar amb un xicot sense mirar enrere i deixant-ho tot. Mai més van saber res d'ella, ni la seva mare que se l'havia estimat tant, era una filla especial. La cinquena filla junt amb el seu germà petit van muntar un negoci de petits traficants de drogues a casa la Dolores, ella ja era massa gran per entendre què passava amb tant anar i venir de gent. «Són amics!» li deien perquè no rondinés.
El seu marit rondava com un corb pel barri, però ja no vivia a la mateixa casa. Després d'una baralla, anys enrere, en què es van enfrontar el marit amb una navalla i la Dolores amb un ganivet de cuina, li van imposar una ordre d'allunyament. L'home va malviure des de llavors per les entrades d'aquells gratacels superpoblats.
Al vigilant de l'estació de metro li va cridar l'atenció aquella dona que devia rondar els noranta anys amb una bossa d'anar a comprar al mercat que semblava mig plena de roba. Des de primera hora del matí que la veia asseguda en un banc de pedra sense pujar a cap tren. Va trucar al telèfon d'emergències i al cap d'una estona llarga van arribar dues noies molt joves dels serveis socials.
A les oficines només sabia dir que es deia Dolores, que una veïna l'havia portat fins allà, dient-li que s'esperés, que ja passaria a recollir-la.
No recordava ni el seu cognom, ni l'adreça on vivia, sabia que tenia sis fills però insistia que els havia tingut a la força, violada cents de vegades pel marit, no sabia què havia passat, però recordava haver sofert molt a la vida.
També recordava un Nadal, no estava segura si havia estat l'últim en què va aconseguir reunir cinc fills i el marit a casa, la quarta no la va localitzar. Sabia cuinar i va preparar un bon pollastre farcit, calia celebrar un Nadal com Déu mana. Tota la resta eren dades inconnexes i de difícil verificació.
Els serveis socials van trobar-li una plaça en aquella allunyada residència mentre intentaven localitzar algun fill, parent o veí. Tot això tardaria cert temps, ja que la dona estava totalment desmemoriada i indocumentada. En aquells moments era menys que ningú.
I així va ser com va marxar d'aquest món. Mirant a l'infinit pels finestrals de la residència de la qual tenia tant desig de fugir. Potser només va poder recordar el seu jardí, l'únic que l'havia satisfet una mica en aquesta vida. Els ulls se li van anant tancant a l'hora que el cor se li aturava.
Va ser enterrada en un nínxol cedit per l'ajuntament, sense veïns, sense amics, sense família, sola. Allà van quedar les seves restes amb una inscripció mal feta al guix de la paret amb el seu nom, només Dolores, i la data d'aquell dia.
Anys més tard, la quarta filla a qui havia batejat amb el seu nom, va tornar al barri. A casa seva hi vivia una altra família, que no li va saber dir res de la seva mare, gaire bé tots els veïns eren diferents. Només un matrimoni gran li va poder dir que va desaparèixer d'un dia per l'altre i que dels fills ja no sabien res més des d'un Nadal que el van passar tots junts.
A la Lola, així li deien a la filla, se li va acudir anar a la caseta del cap de setmana on tant havia jugat. En arribar se la va trobar amb el sostre mig enfonsat, tot l'hort era un herbassar i no es distingia res del que havia sigut. La casa amb la porta rebentada estava destruïda totalment per dins, plena de vidres per terra i les parets totes pintades amb lletres, dibuixos i calaveres fets amb esprai, uns matalassos ronyosos a terra deixaven entendre que hi havia viscut algun sense sostre o que era utilitzat per drogoaddictes, veient les xeringues que estaven escampades per terra, o per prostitutes. Que sòrdida era aquella casa, tant bonica que havia sigut.
En tornar a sortir a fora va veure com encara sobrevivien les hortènsies, el tresor de la seva mare, les úniques supervivents del que semblava una família desapareguda.
Es va entrebancar amb alguna cosa i va caure a terra. En obrir de nou els ulls va saltar enrere horroritzada. Al davant, mig enterrat hi havia un crani humà i en mirar-se el peu per veure que l'havia fet caure encara li va agafar més pànic, ja que semblava un fèmur que sortia de sota les hortènsies.
Després de la trucada al servei d'emergències, la policia va acudir de seguida. La van mantenir apartada atenent-la en una ambulància mentre els de la científica treien les restes de sota les flors.
Els dies passaven lents mentre la policia feia les seves recerques. Ella s'estava a casa d'una amiga, l'única amb la qual havia conservat la relació tots aquests anys, però sempre sense preguntar per la família.
Al cap d'un mes la van citar a l'oficina de l'inspector de policia.
—Senyora Dolores —va dir l'agent amb veu greu.
—Digui'm Lola, si us plau.
—Ja tenim els resultats forenses de la troballa al jardí de la caseta.
—I...? —va preguntar-li la Lola per saber d'una vegada què hi havia sota les hortènsies.
—Prengui-s'ho amb calma, tot el temps que necessiti. Sota les hortènsies hi havia sis cadàvers, el seu pare i els seus cinc germans. Les mostres de l'ADN no deixen cap dubte. A l'estómac de tots hi havia les mateixes restes de menjar, sembla que és pollastre mesclat amb raticida. Tota la seva família, excepte la mare, que ja és morta, va ser assassinada, sembla ser, en un dinar familiar. Vostè n'és l'única sobrevivent.
La Lola va començar a plorar, però al contrari del que pensaven els policies no era de desesperació, era d'alegria. La mare havia venjat així tota una vida de maltractaments per part del marit i dels fills.
La Lola, eixugant-se les llàgrimes i mirant a uns cohibits policies, que no sabien com reaccionar davant de la magnitud de la tragèdia, els va dir:
—Qui li va posar Dolores la va ben encertar.

Comentaris

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda: