Qui és completament feliç?

Un relat de: foster

La Joana i l'Enric s'estimaven molt, però la pèrdua del nen havia estat un cop fortíssim en la seva relació. Ja feia prop d'un any i encara no havien superat el trauma, ni de bon tros. No volien o no podien oblidar.
Per a la Joana, que havia patit un llarg i difícil embaràs, encara era més complicat, perquè era ella qui s'havia hagut de fer les proves, ella qui havia tingut grans esperances i després una encara més gran frustració en saber els resultats.
Va haver d'avortar. La decisió va ser immediata, i tant ella com l'Enric ho van veure clar des del moment que el metge els donà la notícia. No eren religiosos, si més no no practicaven, i moralment res els impedia estruncar aquella vida sense futur. Encara gràcies que van ser-hi a temps, i sort també que ella acceptà de seguida de fer-se el test específic per a dones ja no joves, que si no ara tindrien un nadó amb greus problemes i poques possibilitats de sobreviure. I això no era el que buscaven en el seu fill, en la criatura que els havia d'unir encara més si això fos possible, la nova alegria que transformaria la seva bonica casa en una veritable llar.
Ara, però, ja no feien plans, mai no parlaven del tema, ni tan sols de rebot. S'havien construït una cuirassa contra el món i la injustícia divina; la seva petita realitat era per a ells l'única realitat, i enterraren els records sota una dura i resistent capa de formigó.

Per això aquella nit, quan després de la trucada de telèfon inesperada l'Enric li explicà que es tractava del Ricard i la Mercé que eren de pas a la ciutat i que volien veure'ls, i que els havien convidat a sopar l'endemà, la Joana no va poder evitar de fer una ganyota de contrarietat.
-Dona, no siguis aixì, bé hem de sortir algun dia; i ells són potser els únics amb qui em ve de gust trobar-me per parlar una estona. Són bona gent, i discrets, i saben com n'estem de fotuts i per què, o sigui que no ens caldrà fer cap numeret. De fet, són els nostres millors amics.
-Voldràs dir els teus millors amics. Jo, a penes els conec de vista.
L'Enric s'adonà que allò no rutllava i que potser la Joana encara no estava preparada per tornar a fer vida social. Però bé s'havien d'esforçar, i aquella era una bona oportunitat per trencar l'aïllament que s'havien autoimposat durant tant de temps.
Se li acostà i li passà el braç per l'espatlla. Feia mesos que no la tocava, que no li feia un petó, i ella va fer un petit salt en notar el contacte tebi dels dits al coll. No obstant i això, de seguida acceptà la carícia i es va deixar abraçar. Amb la cara oculta però sense amagar els plors, respongué amb veu suau:
-És que...saps? El Ricard i la Mercé em cauen bé, és cert, però les nenes... no sé si ho podré suportar.
-Però si són una meravella, simpàtiques i molt educades, no te'n recordes?
-Sí, no, no ho sé, no sé res, no vull anar-hi, no m'hi obliguis si et plau.
L'Enric no pensava obligar-la, de cap manera, o sigui que ho deixà estar i quedaren que anul.laria la cita. Al cap d'uns estona, però, la Joana anà a veure'l al despatx i li va dir que no els truqués, que ja s'apanyaria, que volia provar-ho.
L'endemà, al cotxe, de camí cap a la casa que li havien deixat al Ricard uns amics que eren fora de Barcelona, la Joana començava a arrepentir-se d'haver acceptat la invitació. Li va fer prometre a l'Enric que no s´hi estarien massa estona, sopar i fora, i el va avisar que si bebia més del compte tindrien una escena.
A ell això no el preocupava, no aquella nit, perquè també estava mort de por i tenia massa coses en què pensar i de què ocupar-se. Només desitjava un sopar tranquil, una mica d'alegria per a les seves ànimes ferides, i si no era molt demanar, fins i tot tornar a riure una estona; però en el fons es temia el pitjor, un drama inevitable, una altra nit malmesa per la memòria.

Van ser puntuals, com sempre. En arribar a la casa, el Ricard i la Mercé sortiren a rebre'ls al camí d'accés mentre les dues nenes es quedaven enrere agafades de la mà d'una noieta jove, bonica i alegre, que els murmurava alguna cosa graciosa que elles no semblaven entendre del tot.
Eren les vuit tocades i ja estava la taula parada i el menjar quasi a punt. La cosa no podia anar millor: no calia fer res, només seure i xerrar amb aquell grup simpàtic i afable, deixar passar l'estona sense pensar en altra cosa que gaudir dels petits plaers de la vida que els oferia aquell entorn idíl.lic, sense enganys ni trampa, tal cual, així eren els Aldaver.
El sopar va ser excel.lent, i tant l'Enric com la Joana no pararen d'elogiar-lo. La Mercè, com a bona amfitriona declinà de seguida els afalacs.
-No a mi, no, a la Laura heu de felicitar; ha estat ella qui ho ha preparat i disposat tot com ho heu trobat, el mèrit és només seu.
Llavors el Ricard proposà cridar la noia per felicitar-la, i tots -les nenes les més entusiastes- repetiren el nom de la cuinera en veu alta i clara, com una cantarella:
Laura! Laura! Laura!.......Laura! Laura!
Després d'uns segons, la noia aparegué tímida al menjador, enrojolada, segurament coneixia aquell ritual d'altres vegades i sabia que no se'n podria escapar. Li feia gràcia i alhora vergonya. Tothom aplaudí, i la Joana alçà la copa de cava en senyal d'aprovació.
A les deu la Júlia i la Glòria pujaren a dormir. S'acomiadaren dels convidats amb un petó i una abraçada, i sortiren corrents cap a l'escala del dormitori.
-Són un encant, una joia de nenes- exclamà la Joana.
-Sí, téns raó, no ens en podem pas queixar; d'altra banda..., ara potser que no s'ho prenguin massa bé això del germanet...
-Un germanet? Un altre fill, de veritat? -saltà l'Enric, esgarrifat davant d'aquella explosiva notícia sorpresa. De seguida es girà i mirà la Joana esperant la seva reacció, un crit, un esgarip, una fugida a tot gas, plors desconsolats, mil coses horribles, però no, la seva dona estava tranquil.la i serena, i actuava amb normalitat:
-Caram, nois, sí que aneu forts! No sabeu com ens n'alegrem, veritat Enric?
-És clar, és clar, no és sinó que m'heu agafat desprevingut. Moltes, però moltes felicitats! - va concloure, completament admirat per la dolça fredor d'ella. Seguia esperant la tempestat després de la calma, però l'únic senyal de neguit que mostrà la seva dona va ser el tremolor ostensible dels dits de la mà en agafar novament la copa de conyac.

Quan s'acomiadaven, al porxo, l'Enric no podia deixar d'observar la cara de felicitat de la Joana. La vetllada havia estat un éxit, les nenes l'havien feta feliç durant unes hores, ell l'havia sentida riure a l'habitació quan jugaven i miraven fotografies. Aquelles criatures li havien contagiat una mica d'il.lusió, no ho podia negar.
I al cotxe, abans d'arrencar el motor, la Joana se sincerà.
-Quina sort que tenen, veritat? No havia conegut mai una família tan feliç. I la Júlia i la Glòria, no t'han semblat perfectes? Jo creia que no existien els nens tan educats i responsables, tan carinyosos. M'ha fet molt de bé aquesta nit, i t'ho agraeixo perquè tu hi vas insistir, que si no jo ja m'hauria escaquejat un altre cop.
-Tot va bé si acaba bé- va respondre l'Enric fent conya i emprant aquella frase tan usada però tan certa que a ella sempre li feia gràcia-. Són una parella formidable, i els envejo l'estabilitat i la pau que es nota que hi ha entre ells.
-Sí, sí,- afegía la Joana pujant el to de veu, amb certa excitació- és exactament això: són dues persones bones i honestes que viuen honestament, sense fer mal a níngú. I a més, s'entenen i es complementen. No hi ha dubte que per aquí s'ha de buscar la felicitat que comuniquen les seves filles: l'han heretada d'ells, de la vida diària amb uns pares entregats i complidors, joves, sans i plens de projectes per a un futur en comú.
-Vaja, noia, si que t´han impressionat! Me n'alegro molt, t'ho juro, jo també m'ho he passat molt bé recordant anécdotes amb el Ricard. En un moment donat, fins i tot se m'escapaven les llàgrimes de tant riure. Llàgrimes netes, t'hi fixes estimada? Per una estona ens hem alliberat de la rancúnia i la tristesa, i tu estaves tan absolutament preciosa amb el canvi, que quan eren a la cuina recollint els plats una mica més i te'm tiro a sobre.
Ella se'l mirà i li va fer un cast petó al llavis; li agraïa que fes broma, però semblava capficada. No va ser fins al cap d'una estona que va tornar a parlar, ara amb una entonació transcendent, seriosa.
-Escolta, saps què penso? Doncs crec que ells són feliços i que nosaltres també ho podem ser, però d'una altra manera, perquè nosaltres no som bons, som egoistes i busquem el més fàcil, i si haguéssim tingut fills no hauríem sabut educar-los com cal. Diria que el destí ens ha fet un favor, a nosaltres i al món, i que el fet que jo ja no pugui tenir més fills potser no és sinó un bé de Déu, l'impediment perfecte per tal que no en tingui ni tan sols la temptació.
En acabar de dir això se li escaparen uns sanglots, un plor contigut i serè, res a veure amb la desesperació convulsa dels darrers temps. L'Enric féu que no se n'adonava i seguí conduïnt amb la mirada perduda però concentrada en la carretera.
Cosa estranya, aquella nit es van retirar alhora. No va passar el de cada dia, quan la Joana es quedava una estona fumant mentre ell es despullava i es ficava al llit. No, ella entrà a l'habitació i no apagà el llum; va dir Enric mira'm, i quan ell aixecà el cap del coixí la va trobar davant seu completament nua, blanca i espectacular com mai, oferint-se-li sencera.
Els seus cossos es trobaren de seguida i, en qüestió de minuts, havien recuperat la intensitat dels abraços i els petons d'abans de la tragèdia. Van fer l'amor poc a poc, disfrutant d'un plaer que creien oblidat i perdut per sempre. Després, a la matinada, es van adormir entrelligats, units com mai, ambdós amb un subtil somriure als llavis.



Comentaris

  • NuSé..[Ofensiu]
    afrodita | 11-11-2008

    Si hi ha alguna persona que sigui completament feliç, però sempre he tingut clar que d'alguna manera la felicitat és personal, intransferible...m'explico: penso que hi ha tantes maneres de ser feliç com persones sobre el planeta i que cadascu ha de saber trobar la seva manera acceptant la realitat i a la vegada buscant el costat bo de la vida...aquell que ens fa realment feliços.

    Pel que fa a la part formal de text...nu se m'acudeixen gaire crítiques, personatges ben construïts, argument ben desenvolupat, coherència...en definitiva, una història ben feta que es llegeix perfectament.

    I després d'aquest rollo...nanit, estimat
    Un munt de petons...això sí que em fa realment feliç

    Bodita

  • Clar de lluna | 23-02-2008 | Valoració: 10

    ...m'ha agradat molt, tot el procés del dol i la recuperació i acceptació dels fets. Un final tendre i esperançador.

    Relat de fàcil lectura, amb una bona definició dels personatges i una evolució dels seus estats anímics excel·lents.

    Au, recomana, recomana...

    Un petó!

  • increible..[Ofensiu]
    flames de bogeria | 01-10-2006 | Valoració: 10

    m'ha encantat aquest relat, quina historia d'amor, tristesa i alegria, molt maca.
    Una abraçada!

  • La tranquil·la felicitat.[Ofensiu]
    Jofre | 27-03-2006 | Valoració: 10

    Encara que amb els comentaris anteriors ja deus tenir una idea molt clara de la impressió que ens emportem els lectors del teu relat, vull deixar constància que m'ha agradat. Molt tendre i suau deixant el final obert perquè pensem en la vivència.
    O sigui, que no ens penedirem pas d'haver-lo llegit i/o comentar-lo. En qualsevol cas, com en el tema de la felicitat, l'important és creure-hi sense ingenuïtats -bé, només és una opinió d'acord amb el que has redactat i preguntat.

    Enhorabona Foster.
    PS. Els noms dels personatges ben triats també.

  • Bona evolució psicològica.[Ofensiu]
    Jere Soler G | 19-01-2006 | Valoració: 10

    M'agrada molt la descripció de la psicologia dels personatges en els diferents moments de la història; el drama inicial de l'avortament, l'esterilitat, l'aïllament, l'enveja, el dolor que anula el desig sexual i destrueix la complicitat de la parella. És carverià total, te el seu to, el seu ritme... potser guanyaria intensitat si haguessis dit el mateix amb menys paraules, escollint les essencials, però tot i així és molt bo.
    No obstant això, no sé pas si a la realitat el final seria tan feliç; potser la contemplació de la felicitat aliena, en les circumstàncies de la Joana, no deslligarien una reacció tan bona, però vés a saber... la ment és tant complexa.

  • difícil pregunta...[Ofensiu]
    mjesus | 30-12-2005 | Valoració: 10

    és una historia d'amor i de felicitat al mateix temps, són capaços de recuperar i reiniciar una relació que segurament ja ho era de feliç. M'ha agradat, ben relatat. Endavant!
    Feliç 2006

  • Una lectura agradable, ...[Ofensiu]
    angie | 12-12-2005

    com sempre.

    La felicitat és mal.leable, cadascú fa canvis al llarg de la vida i amb ells adequa la seva felicitat.
    El destí, sempre present, et guia en la redacció de la història i fa que el desenllaç sigui proper al desitjat pels personatges.
    El neguit de la introducció passa a ser un dolç mirar endavant, a la conclusió, que queda oberta com un ventall....

    Un relat intens i emotiu,

    angie

  • Felicitats[Ofensiu]
    bolita | 30-11-2005 | Valoració: 6

    Un tema difícil, en la meva opinió molt ben portat i molt ben escrit. Suposo que en casos de desgràcia Deu sempre està pel mig tot i no ser creients tal i com dius al principi del relat.

  • Jo crec que ningú no ho és...[Ofensiu]
    brideshead | 27-10-2005

    encara que de vegades ens pugui semblar que sí. En aquesta història que ens expliques, per exemple, queda clar que la Joana i l'Enric no en són, de feliços, i tenen un motiu ben gran per no ser-ho. En canvi, la Mercè i en Ricard sí que ho semblen, ho tenen tot, una bona situació econòmica (no oblidem que tenen cuinera), dues filles precioses i ells s'estimen. Però per la pregunta que fas en el títol, jo m'imagino que deixes la porta oberta a qualsevol afirmació, i que potser hauríem de pensar que alguna cosa també els falta per a la felicitat completa. Quina? No ho sé, però segur que ni ha alguna, encara que tu no n'apuntes cap.

    M'agrada com has anat desenvolupant el fil argumental, de manera senzilla però amorosa, situant molt bé cada personatge, amb nitidesa. M'ha fet pensar molt la reacció de la Mercè al final del relat, quan crec que es vol autojustificar la seva infelicitat dient-se a si mateixa i al seu marit que Déu els ha fet un favor negant-los aquest fill... No crec que ho pensi de veritat, però necessita creure-ho per intentar recuperar una certa autoestima i compartirla amb l'Enric. No podran tenir cap altre fill però tindran de nou l'amor, l'un de l'altre, aquell amor que semblava que s'havia mort quan va morir l'esperança i el desig de ser pares.

    Bé, foster, m'ha agradat com l'has escrit. Tot i ser llarg, estic d'acord que es llegeix sense pausa, perquè vas entrant amb facilitat en els sentiments dels protagonistes d'una manera dolça i tranquila.

    Seguiré llegint...

    Una abraçada!

  • Llàgrimes netes...[Ofensiu]
    jacobè | 08-10-2005

    d'alliberació, d'acceptació.
    Van fer l'amor poc a poc.
    Després de llegir el relat em quedo amb un subtil somriure als llavis.
    Fins aviat, foster.
    (el comentari anterior se m'ha escapat!)

  • Llàgrimes netes[Ofensiu]
    jacobè | 08-10-2005

    Van fer l'amor poc a poc

    Em quedo amb

  • Doncs... això![Ofensiu]
    Gemma34 | 04-09-2005

    Et dic el mateix que t'he comentat amb el relat de "dubte raonable". EL MATEIX!.
    Però tinc que afegir una cosa en aquest (per això te'l comento després que l'altre):
    Aquest relat m'ha encantat! tot, fins i tot el final. Hi han molts matrimonis que per desgràcia estan passant per les mateixes circumstàncies. Crec que és un bon relat perquè el llegeixin!

    Gemma34

  • no valor mai[Ofensiu]
    Conxa Forteza | 22-07-2005 | Valoració: 10

    però trob que mereixes més nota ...

  • si que m'agradat molt ...[Ofensiu]
    Conxa Forteza | 22-07-2005

    com diu na Lavinia, molt ben redactat i has tocat un tema dificil de forma molt delicada, l'he llegit en un no res ... torn a dir-te que escrius molt bé.
    Si vols llegir un relat meu i perquè em vegis retratada, els dels Jubilats de l'Ateneu ..

  • m'ha posat[Ofensiu]
    L'illa | 20-07-2005

    la pell de gallina...i està molt ben redactat!

  • tendre[Ofensiu]
    qwark | 10-07-2005

    Has tractat un tema difícil amb una senzillesa increïble. He tingut la sensació que els personatges (especialment els secundaris, l'altra familia) ja estaven dibuixats abans de començar el relat. Com si participessin ja en algun altre relat, novela, (a la vida real?). D'altra banda, els personatges principals evolucionen molt en poc temps. Crec que era un relat difícil d'escriure i que te n'has sortit prou bé.

    També m'agrada que el títol sigui una pregunta directa al lector.

  • potser sí[Ofensiu]
    ainona | 08-07-2005

    potser sí, qui sap, però de moment jo no he pogut comprovar-ho...

    Una abraçada...

  • m'agrada.[Ofensiu]
    ainona | 08-07-2005 | Valoració: 9

    M'agrada, i molt... és.. no ho sé, pq no és el tipus de relats q he lletgit fisnara, per això m'agradat tant, supòs!
    Referent al títol, jo no crec amb la feliçitat completa...

  • Accent de veritat, potser com a definició, no ?[Ofensiu]
    Antonio Mora Vergés | 08-07-2005 | Valoració: 10

    Hola;
    M'agrada molt. La reflexió potser -és una xic forçada - tenint en compte - que prèviament dius que no hi ha pràctica religiosa, sembla que tampoc creenca real, però ...
    L'explicació de la limiticació, com un do de Déu, traspua fe. Déu que ens coneix, que ens estima, ens dona sempre allò que més necessitem, i no allò que creiem voler. Si fos possible fer negretes, cursives i altres històries del word, el comentari guanyaria una mica, oi ?
    Resum. Que espero un relat teu a www.guimera.info/avui/tribuna i que vull reiterar aqui, que m'agfradat, molt i molt.

    Enhorabona !!!!!

    mora.a@guimera.info

Valoració mitja: 9.5

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda: