Qui és completament feliç?

La Joana i l'Enric s'estimaven molt, però la pèrdua del nen havia estat un cop fortíssim en la seva relació. Ja feia prop d'un any i encara no havien superat el trauma, ni de bon tros. No volien o no podien oblidar.
Per a la Joana, que havia patit un llarg i difícil embaràs, encara era més complicat, perquè era ella qui s'havia hagut de fer les proves, ella qui havia tingut grans esperances i després una encara més gran frustració en saber els resultats.
Va haver d'avortar. La decisió va ser immediata, i tant ella com l'Enric ho van veure clar des del moment que el metge els donà la notícia. No eren religiosos, si més no no practicaven, i moralment res els impedia estruncar aquella vida sense futur. Encara gràcies que van ser-hi a temps, i sort també que ella acceptà de seguida de fer-se el test específic per a dones ja no joves, que si no ara tindrien un nadó amb greus problemes i poques possibilitats de sobreviure. I això no era el que buscaven en el seu fill, en la criatura que els havia d'unir encara més si això fos possible, la nova alegria que transformaria la seva bonica casa en una veritable llar.
Ara, però, ja no feien plans, mai no parlaven del tema, ni tan sols de rebot. S'havien construït una cuirassa contra el món i la injustícia divina; la seva petita realitat era per a ells l'única realitat, i enterraren els records sota una dura i resistent capa de formigó.

Per això aquella nit, quan després de la trucada de telèfon inesperada l'Enric li explicà que es tractava del Ricard i la Mercé que eren de pas a la ciutat i que volien veure'ls, i que els havien convidat a sopar l'endemà, la Joana no va poder evitar de fer una ganyota de contrarietat.
-Dona, no siguis aixì, bé hem de sortir algun dia; i ells són potser els únics amb qui em ve de gust trobar-me per parlar una estona. Són bona gent, i discrets, i saben com n'estem de fotuts i per què, o sigui que no ens caldrà fer cap numeret. De fet, són els nostres millors amics.
-Voldràs dir els teus millors amics. Jo, a penes els conec de vista.
L'Enric s'adonà que allò no rutllava i que potser la Joana encara no estava preparada per tornar a fer vida social. Però bé s'havien d'esforçar, i aquella era una bona oportunitat per trencar l'aïllament que s'havien autoimposat durant tant de temps.
Se li acostà i li passà el braç per l'espatlla. Feia mesos que no la tocava, que no li feia un petó, i ella va fer un petit salt en notar el contacte tebi dels dits al coll. No obstant i això, de seguida acceptà la carícia i es va deixar abraçar. Amb la cara oculta però sense amagar els plors, respongué amb veu suau:
-És que...saps? El Ricard i la Mercé em cauen bé, és cert, però les nenes... no sé si ho podré suportar.
-Però si són una meravella, simpàtiques i molt educades, no te'n recordes?
-Sí, no, no ho sé, no sé res, no vull anar-hi, no m'hi obliguis si et plau.
L'Enric no pensava obligar-la, de cap manera, o sigui que ho deixà estar i quedaren que anul.laria la cita. Al cap d'uns estona, però, la Joana anà a veure'l al despatx i li va dir que no els truqués, que ja s'apanyaria, que volia provar-ho.
L'endemà, al cotxe, de camí cap a la casa que li havien deixat al Ricard uns amics que eren fora de Barcelona, la Joana començava a arrepentir-se d'haver acceptat la invitació. Li va fer prometre a l'Enric que no s´hi estarien massa estona, sopar i fora, i el va avisar que si bebia més del compte tindrien una escena.
A ell això no el preocupava, no aquella nit, perquè també estava mort de por i tenia massa coses en què pensar i de què ocupar-se. Només desitjava un sopar tranquil, una mica d'alegria per a les seves ànimes ferides, i si no era molt demanar, fins i tot tornar a riure una estona; però en el fons es temia el pitjor, un drama inevitable, una altra nit malmesa per la memòria.

Van ser puntuals, com sempre. En arribar a la casa, el Ricard i la Mercé sortiren a rebre'ls al camí d'accés mentre les dues nenes es quedaven enrere agafades de la mà d'una noieta jove, bonica i alegre, que els murmurava alguna cosa graciosa que elles no semblaven entendre del tot.
Eren les vuit tocades i ja estava la taula parada i el menjar quasi a punt. La cosa no podia anar millor: no calia fer res, només seure i xerrar amb aquell grup simpàtic i afable, deixar passar l'estona sense pensar en altra cosa que gaudir dels petits plaers de la vida que els oferia aquell entorn idíl.lic, sense enganys ni trampa, tal cual, així eren els Aldaver.
El sopar va ser excel.lent, i tant l'Enric com la Joana no pararen d'elogiar-lo. La Mercè, com a bona amfitriona declinà de seguida els afalacs.
-No a mi, no, a la Laura heu de felicitar; ha estat ella qui ho ha preparat i disposat tot com ho heu trobat, el mèrit és només seu.
Llavors el Ricard proposà cridar la noia per felicitar-la, i tots -les nenes les més entusiastes- repetiren el nom de la cuinera en veu alta i clara, com una cantarella:
Laura! Laura! Laura!.......Laura! Laura!
Després d'uns segons, la noia aparegué tímida al menjador, enrojolada, segurament coneixia aquell ritual d'altres vegades i sabia que no se'n podria escapar. Li feia gràcia i alhora vergonya. Tothom aplaudí, i la Joana alçà la copa de cava en senyal d'aprovació.
A les deu la Júlia i la Glòria pujaren a dormir. S'acomiadaren dels convidats amb un petó i una abraçada, i sortiren corrents cap a l'escala del dormitori.
-Són un encant, una joia de nenes- exclamà la Joana.
-Sí, téns raó, no ens en podem pas queixar; d'altra banda..., ara potser que no s'ho prenguin massa bé això del germanet...
-Un germanet? Un altre fill, de veritat? -saltà l'Enric, esgarrifat davant d'aquella explosiva notícia sorpresa. De seguida es girà i mirà la Joana esperant la seva reacció, un crit, un esgarip, una fugida a tot gas, plors desconsolats, mil coses horribles, però no, la seva dona estava tranquil.la i serena, i actuava amb normalitat:
-Caram, nois, sí que aneu forts! No sabeu com ens n'alegrem, veritat Enric?
-És clar, és clar, no és sinó que m'heu agafat desprevingut. Moltes, però moltes felicitats! - va concloure, completament admirat per la dolça fredor d'ella. Seguia esperant la tempestat després de la calma, però l'únic senyal de neguit que mostrà la seva dona va ser el tremolor ostensible dels dits de la mà en agafar novament la copa de conyac.

Quan s'acomiadaven, al porxo, l'Enric no podia deixar d'observar la cara de felicitat de la Joana. La vetllada havia estat un éxit, les nenes l'havien feta feliç durant unes hores, ell l'havia sentida riure a l'habitació quan jugaven i miraven fotografies. Aquelles criatures li havien contagiat una mica d'il.lusió, no ho podia negar.
I al cotxe, abans d'arrencar el motor, la Joana se sincerà.
-Quina sort que tenen, veritat? No havia conegut mai una família tan feliç. I la Júlia i la Glòria, no t'han semblat perfectes? Jo creia que no existien els nens tan educats i responsables, tan carinyosos. M'ha fet molt de bé aquesta nit, i t'ho agraeixo perquè tu hi vas insistir, que si no jo ja m'hauria escaquejat un altre cop.
-Tot va bé si acaba bé- va respondre l'Enric fent conya i emprant aquella frase tan usada però tan certa que a ella sempre li feia gràcia-. Són una parella formidable, i els envejo l'estabilitat i la pau que es nota que hi ha entre ells.
-Sí, sí,- afegía la Joana pujant el to de veu, amb certa excitació- és exactament això: són dues persones bones i honestes que viuen honestament, sense fer mal a níngú. I a més, s'entenen i es complementen. No hi ha dubte que per aquí s'ha de buscar la felicitat que comuniquen les seves filles: l'han heretada d'ells, de la vida diària amb uns pares entregats i complidors, joves, sans i plens de projectes per a un futur en comú.
-Vaja, noia, si que t´han impressionat! Me n'alegro molt, t'ho juro, jo també m'ho he passat molt bé recordant anécdotes amb el Ricard. En un moment donat, fins i tot se m'escapaven les llàgrimes de tant riure. Llàgrimes netes, t'hi fixes estimada? Per una estona ens hem alliberat de la rancúnia i la tristesa, i tu estaves tan absolutament preciosa amb el canvi, que quan eren a la cuina recollint els plats una mica més i te'm tiro a sobre.
Ella se'l mirà i li va fer un cast petó al llavis; li agraïa que fes broma, però semblava capficada. No va ser fins al cap d'una estona que va tornar a parlar, ara amb una entonació transcendent, seriosa.
-Escolta, saps què penso? Doncs crec que ells són feliços i que nosaltres també ho podem ser, però d'una altra manera, perquè nosaltres no som bons, som egoistes i busquem el més fàcil, i si haguéssim tingut fills no hauríem sabut educar-los com cal. Diria que el destí ens ha fet un favor, a nosaltres i al món, i que el fet que jo ja no pugui tenir més fills potser no és sinó un bé de Déu, l'impediment perfecte per tal que no en tingui ni tan sols la temptació.
En acabar de dir això se li escaparen uns sanglots, un plor contigut i serè, res a veure amb la desesperació convulsa dels darrers temps. L'Enric féu que no se n'adonava i seguí conduïnt amb la mirada perduda però concentrada en la carretera.
Cosa estranya, aquella nit es van retirar alhora. No va passar el de cada dia, quan la Joana es quedava una estona fumant mentre ell es despullava i es ficava al llit. No, ella entrà a l'habitació i no apagà el llum; va dir Enric mira'm, i quan ell aixecà el cap del coixí la va trobar davant seu completament nua, blanca i espectacular com mai, oferint-se-li sencera.
Els seus cossos es trobaren de seguida i, en qüestió de minuts, havien recuperat la intensitat dels abraços i els petons d'abans de la tragèdia. Van fer l'amor poc a poc, disfrutant d'un plaer que creien oblidat i perdut per sempre. Després, a la matinada, es van adormir entrelligats, units com mai, ambdós amb un subtil somriure als llavis.