Qui els menjaria, tots dos

Un relat de: touchyourbottom
-Si fot anys que treballes netejant culs!

La manera de dir-ho, el to, la van fer posar-se a la defensiva.

-És molt més: dono medicaments, acompanyo, cuido!

Va riure, amb un deix foteta, l'home tres-quarts patriarcal que vivia sol feia quatre quarts.

-Netejaculs de vells, això dóna! Ara: el meu no es toca!

Es pensava -i volia i decidia- que a ell no li passaria mai, que hagués d'anar amb bolquers de criatura. Abans es tiraria al pou. El faria destapar per algun dels nombrosos sensefeina que voltaven per la població, li donaria un bitllet i adéu i després l'adéu a ell mateix. El pou oblidat tan ben dissimulat sota una tapadora com les olles que han perdut les nanses i tot ple de testos al damunt. Havia tingut nanses, sí, havia estat un pou oreller...fins que es va cansar d'escoltar el món i li van caure caducifòliament.

Ignorava que ni bolquers ni pou, l'ancià. Una relliscada provocada per fulles molles o per soles gastades o tot plegat, una relliscada que qualsevol pela de plàtan competitivament envejaria, va endur-se'l. Estesat al pati tota la nit, el cos, va fer que el julivert i les falgueres de la humitat i la fosca de dins del pou a tocar sanglotessin. L'havien estimat, quan era petit i estava desposseït de nefastes programacions que el van tornar un 'per fi ha fet el decés'.

Un cop esborrat l'enterrament del mort, l'esperit d'una besàvia riallera i remeiera es passejà arreu de la llar buida, purificant-la amb herbes macerades a sol i serena més llufes pròpies exhalades per l'anus quan havia menjat col rugosa. L'espectre s'aturà davant un pot que contenia pols verda d'alga espirulina, gran aportadora de nutrients que el traspassat, rebutjant-la -regal de la jova vídua- usava per tintar-se la calba al·legant que hi tenia la molsa dels privilegiats. Estava caducada, però.

L'endemà de la cerimònia, llacrimosa mercés a certs gasos del mateix fantasma ommipresent, la jova més-que-neteja-culs entrà a la casa. Evità el record d'haver estat ella qui va topar amb el cos exànime del vell sogre infravalorador i que va haver d'encuidar-se de tota la burocràcia.

S'hi estaria poc. Treballava, més tard.

-Si netejo culs!-cridà.

S'adonà de la part d'ella que acceptava aquell sogre difícil a qui veia una hora al mes.

-És per aquí?- gosà preguntar a l'aire, després de cridar, tot just entrar. La casa estava sumida en la foscor de tot tancat i barrat, dut a terme per l'ajuntament mentre ella era a la fase cementiri. El vell devia calers i ella no pagaria la casa d'herència que la deixaria més escurada que un govern bananero. Mirà vers una llenca de sol ridícula a l'interstici d'una persiana fotuda. Hi acostumà els ulls, que, paradoxalment, demanaven poca claredat. Pestanyejà un xic.

-Millor poc sol als ulls que massa sol al cap.

Inspirà continuant quieta, palplantada, estaquirota, la Pina.

-Servidor ja marxo. Estic fent la última repassada a les cambres, gratant instants de les parets, recol·lectant-los, són meus. No els netejaran com culs, no, no pas. M'han comentat que la Travessera al Cel és ampla. Hi caben, no cal estrènye'ls i sí abraçar-los. Els que no em plauen, se m'ha dit: que es quedin. No, no pas, jo no deixo res. És tot meu. Encara que...facin pudor com culs bruts amb merda pestilent causant rebuig. Esponges flonges per rentar-los i au, au! Els meus no, no pas!

I rigué, l'incipient fantasma del vell, com quan era viu i havia begut un bon porró de vi negre de bóta. L'incipient fantasma, la veu del qual sorgí d'un recipient ple de buidors, s'anà enfeblint fins a l'anorreament. Callà, la persiana de fusta caigué, corcadíssima. Els corcs va tenir atacs de corc, de resultes. Una fusta-persiano-tragèdia. Amb el soroll, les orelles de la dona de seixanta-dos anys i els ulls -el sol entrà impacient per l'emmarcament desocupat- tornaren a la dimensió habitual. Es trobà asseguda a les rajoles fresques i gastades del rebost, entre sacs polsosos que feia anys i panys que no s'embarassaven de llenties ni cigrons. El nas flairà fum de tabac sense filtre que no pertanyia pas a aquell espai.

-Sí, munta-la! Si fot deu anys, pel cap baix, que no folla!

Indignada, sense haver-se pintat ni parpelles ni llavis, li ho havia contat, fumant que fumaràs, la Maica.

-Tu creus que podien recomanar-li aixòooo????-s'esgarrifà. Els companys de centre i una malícia cosificant-la, com una punxa enverinada. Tots prenien medicació.

Afegí que l'insultava quan la veia, només en base al seu aspecte. Fèmina decadent que es vestia per excitar. Escalfabraguetes. Què sabia, ell? Fumava amb tremolor de mans i boca, en contar-ho. Els pulmons eren tabac, eren taca. Si plorava, no plorava. Tan sols aconseguia llàgrimes de caimana: reia, si així anomenaven les minses gotes. Com quan havia anat a buscar l'abric de massa hiverns a la 'tintonteria'. Havia creat un nou nom genial. Llavors va ser la Pina qui va riure.

Segurament el sol el tenia, al final, massa al cap. Li havia destapat el calaix mental amb existències, el contrari que els sacs, encartonats de solitud.

-D'acord, cervell, m'has desvetllat la Maica. N'hi ha prou!-exclamà en xiuxiueig.- Fa un lustre que no hi és.

S'ho havia de sentir oralment, per reforçar el 'no'. Estava com adossada al terra, com imantada. Aconseguí moure els braços, obrí el bolso de pell de no-pell, en tragué una nota:

"Un món matriarcal mai hauria creat màquines ni indústria ni tecnologia, no estaria malalt". El darrer escrit de l'amiga amb demència.

-Sí, desig sí. Però llavors vaig descobrir que ja no m'agradava com a persona.

Havien estat els mots resum d'un antic amor, que l'utilitzà, acabà de trastocar-la, esdevingué fum més nociu que el de les cigarretes.

Expirà aquells fragments de Maica, s'espolsà el cap bruscament. Les cervicals, encara endormiscades, no se'n van ressentir. Notà uns copets als lumbars, sentí un ronxar: el gat que circulava per aquell carrer, tronera, que s'esmunyia en aquella casa que l'atreia. Què se'n faria, d'ell? I de la casa? El gat hi havia entrat darrere d'ella, no se n'havia adonat, amb felí silenci.

La Pina tenia previst jubilar-se ben aviat, marxar a viure amb una germana també vídua, a zona rural-hortolana. L'immoble del sogre li pertocava. Rebia una pressió per preservar-lo, d'indret intocable...l'omnipresent vell amb prejudicis. Volia que l'habitatge romangués intacte: era la besàvia, qui li ho feia manifestar.

-No puc fer-me càrrec de les despeses mínimes bàsiques que els consensos estableixen. No vull que me la prenguin, és clar, que acabi derruïda. Però li pertocava al meu home, tot plegat. Desgraciat!

S'alçà d'un bot, amb una alenada d'energia. Desplaçar la preocupació, aparcar-la fins a obtenir resposta.

Van passar onze dies.

"Magdalenes rodones, l'oferta del dia", anunciava la pissarreta de la fleca del barri. N'adquirí una, flaca de diners, absorbits pel deute del marit jugador. Desplaçar preocupació, aparcar-la, es digué. 'Me la permeto'.

"Mandonguilles d'espinacs i pinyons, una de tast gratuït", escrit amb cal·ligrafia romàntica convidava un retolet enganxat a l'aparador d'un negoci nou de mandonguilles de no-carn. Se n'endugué una.

-Tinc l'absurda dolència de no estar contenta de ser minipiteruda. Ara em fotré dos pits suculents. Avivaré vibracionalment l'anhel de qui està destinat a menjar-los entre somriures i silencis...però...què estic dient?

Xocà amb una coneguda que pintava per afició. Es van saludar. Com cada vegada, va voler convèncer la Pina d'apuntar-se al cercle artístic, sabedora que decorava fulles seques amb humida tendresa. El delicat resultat alegrava el món sui generis en què vivia. Cada fulla-obra, efímera, s'enduia un matís anímic. Ben poc les havia fotografiades, no valia retratar parts d'ella vulnerables. Així que aclarí:

-Prou d'insistència, Fèlia. Si em mostrés més seria com si el so de les fulles al vent fos el de plàstics copietes al vent o la fredor d'un pou fos la d'una nevera copieta. Hi perdria.

Se n'acomiadà amb la promesa d'un trobar-se per anar al cinema sessió-econòmica un cop al semestre, irrefutable freqüència d'intersecció. Ho capí, la Fèlia, i va dir adéu amb un exagerat moviment de pestanyes postisses de seda groenlàndica. La Pina va fer via a la llar, desitjosa de col·locar-se els pits comestibles. Vivia en un tríplex tan reduït que semblava un dúplex.

-Posa-ho tot al tàpex.

Indefectiblement, el mot 'dúplex' l'associava a 'tàpex', que la feia riure, riure, riure.
'Tàper, no tàpex!', corregi a una àvia que assistia, gasiva i amb raó: havia passat la postguerra. Les sobres al plat, no les podia sofrir. Calia aprofitar-les. Guardar-les al tàpex, perquè aquell material no era el d'una carmanyola. Aquella anciana era anomenada 'la longeva Ivet'. L'enrabiava haver de dependre, haver de menester ajut. El seu únic fill, de setanta-tres anys, s'afegia a la problemàtica.

-A ell, que li facin.

I sí: requeria servei, no pas per salut -tot just patia la malaltia de l'allargassament de pàmpols de les orelles, cosa perfectament arrenjable des de l'aparició de la subespècie de rèptil 'llangardacruspipampolus', a l'Índia, terra de Budes amb aquella malaltia'' incorporada i sagrada. Els llangardacruspipampolus eren exportats amb desfici, no feien cap bé en aquelles terres.

I sí: a en Suvi, sí, que li ho fessin tot o tant com tot. S'havia avesat a un status-senyoret. La Pina absorbia els tarannàs, s'hi adaptava. Amb l'Ivet i en Suvi feia cinc o sis anys que treballava. Aquell dia el cul de l'Ivet no es deixava netejar. I en Suvi no era qui havia de cruspir-se els pits de la Pina. No obstant això, es va trobar fixant-s'hi. Un record colgadíssim va emergir, en veu alta. Estaven berenant, la cuidadora i mare i fill al Jardí dels Cargols, un pati antic destapat al públic no se sabia perquè.

-Cosia fent punts tan petits que forçosament havia de tenir excel·lent vista. Em confegia les camises a mida. Trigava i bé s'ha d'entendre, formigueta cosidora. El seu marit dormia els matins per no viure'ls. La seva filla treballava fora, a hores, en coses diverses, com ara revenda de tiquets d'autobús per a miserables. Habitaven unes golfes. Li suaven les mans, molt, a l'estiu. No suportava la calorassa ni la calor, es queixava, llavors li augmentava. M'ho explicava, les estonetes dels matins que anava a veure-la avançant en la meva peça. Roncava, l'espòs, com un gripau refredat. La filla hi era, no hi era. Abans i després meu, gent que li duia feina. Mai va admetre sargir penes. Quan no se n'adonava, jo, amb dissimul, en posava a la butxaca de la camisa inacabada. La cosidora era blancota de pell, pell de greix clar. Per això, suant, oxidava les tisores que més tard embolicaria amb un drap amb oli. Va descobrir que la seva secreció era capaç de treure la negror a la plata, cosa que li permeté de cobrar per retornar la lluentor a joies, coberteries i objectes del noble material. El roncar del mascle més la suor d'ella ho aconseguien, vaig arribar a pensar. Em va confessar que mai, mai, mai l'havien picada els mosquits. I que mai, mai, mai suava a les nits. Com no enamorar-me'n?- sospirà en Suvi.

'Li van creixent els pàmpols, que llargs ja! -com nassos de Pinotxo mentiders?-, li assoleixen les espatlles. Serà l'efecte del visualitzar?', es preguntà la Pina. Si en Suvi inventava un pretèrit genuí, ella qui era per a enfonsar-li-ho? L'apreci i el respecte planaven abans que res.

-La gent que no viu triga massa a morir-se. No aporten res- llavors es va lamentar l'anciana.- Ens toca d'anar finant, Suvi. Junts. El cordó umbilical m'ho està exigint. Serà quan jo compleixi noranta-nou anys.

Se'ls apropà un home jove que no deuria assolir la trentena. Malgrat haver-hi prou bancs i taules, s'assegué amb ells. Obrí un tàper de disseny...

-Tàpex!- exclamà l'Ivet.

Ell somrigué, veient-la alegre. L'obrí. Els ensenyà una hamburguesa vegetal que havia autoelaborat a la matinada, mentre els companys de pis dormien la mona després d'una nit boja 'hem-begut-fem-sexe'. Ell, amb massa antigor a la sang, preferia recalcar l'esquena al capçal del llit llegint Goethe i buidant cafeteres.

-Vint-i-dos cafès sols sol. Aquesta hamburguesa n'és filla, hahaha. Parida a les quatre mentre aquells quatre fornicaven, aquells amb qui convisc no fa massa.

Els parlà com si els conegués. Una part d'una enfiladissa, de sobte, es desadherí d'una columna. La tija amb fulles estrellades acabada en espiral oscil·lava davant el grup, com un pèndol.

-Que no s'adona que aquell arbre l'anhela?- informà el jove.- Aquesta planta inconscient no s'adona que l'arbre la demana? El sentiu? 'T'estimo, et desitjo, et necessito. T'estimo, et desitjo, et necessito'. Seria una relació tòxica.

-Tàpex?-sordejà l'Ivet.

Rialles. De l'hamburguesa se'n van desprendre dues llenties. El terra les ansiejava...i no. Al vol, dues libèl·lules les van rebre a l'abdomen. Se les van endur fent una cursa que les engrescava, gens per competivitat. Una era blava; l'altra, verda. Mentre circulaven gaundint de l'indret, les llenties succionaven llum solar histriònicament fins a rebentar. Van ser dos espetecs com pets de bombolla de xiclet que no pot anar a més. Cada llegum alliberà quelcom que els dos estiracabells necessitaven per prosseguir les seves vides.

-Sí, sí que sentia desig. En el tacte, la pell, pel color de la pell, el refrec, l'abraçada, la mirada. Hauria costat ben poc acabar estimant-nos, qualsevol llit hauria hipotecat matalàs i molles per ser-ne testimoni. Però a mi ja no m'agradava com a persona. Jo havia de continuar el meu camí, amb les meves ferides: el comiat de la mare, el de la germana, el del pare, un negoci en orris, l'exmarit lligant amb tantes i jo al sanatori...Sí, sentia desig per a tu, que m'havies conduït a sanar cos a cos. Les segones parts...no.

La segona llentia rompuda expressà:

-Vull ser al teu costat per veure com m'estimes. M'omple veure't estimar. I ser estimada. Vull ser al teu costt per veure com estimes i perquè m'estimis.

L'Ivet, que, com els altres, restava entre sorpresa i adimensionalment joiosament entaforada, recordà que en una calaixera hi conservava un penjoll de cadena de plata -blanquejada per la cosidora suadora- amb una libèl·lula de pedretes precioses. N'hi faltaven dues.

-Noi...et sobren dues llenties més? Les puc encastar al joiell, màgiques com són. Quant en vols?

Tallà cap temps de resposta l'estrèpit d'algú corrent. Palpitant, traguent la llengua com si fos un tobogan, se'ls plantificà davant per davant la catedràtica anada d'olla.

-Ets uu-naaaa mala pu-taaaaa!- esclatà, amb el metabolisme espurnejant ira, els ulls envermellits, encesos, dirigint-se a la Pita.

Darrere seu, un del centre feia via per atrapar-la.

-Vesúvia! No ho has de dir, això. Disculpin.

Menys l'home jove, l'Ivet, en Suvi i la Pina no es van neguitejar massa. La Vesúvia de tant en tant protagonitzava espectacles de carrer com aquell, amb fugides i exabruptes. Àdhuc escopia o, mig ajupida, s'apujava el vestit de farabalans i pixava. La Pina sabia que en el passat havia estat un desamor del sogre, que la Vesúvia, en declarar-se-li l'havia rebutjat. S'havia estimat més estudiar les cinc carreres que un florir-se sent mestressa de la llar tot i que llar bé en va haver de tenir. Allò no ho resolgué mai. Llar igual a ofegament, ressignació, ràbia. L'acabat d'arribar abraçà l'emparanoiada. Li posà una ullera de sol divertida amb la montura jaspiada. La reacció de la septuagenària va ser un somrís de quatre dents tortes i soles, dues a dalt i dues a baix. Més un posar-se de puntetes amb un peu i fer unes cabrioles com una nena dansant en una festa nocturna prohibida. Les efectuava gràcilment, van aplaudir-la. Però ella tornà als improperis.

-Folla de Satanàs! Filla de Belcebú! Què m'has fet, a les aixetes, que en raja sang RHnegatiu, que em vols abduir, extraterrestre fastigosa, cabronassa?

Si li transfigurava el rostre, de tant tibat. La reptiliana, en tot cas, seria ella. Hi tenia un tirat. La mala llet li augmentava la gepa que ocultava malestars i el pes de l'erudició que,en part, havia erosionat la dona.

Els dos estiracabells van volar cap a ella, es van aturar en l'aire contemplant-la serenament. Llavors l'atac de taradura -com malament en deien- li cessà. Esclafí en plors. Balbucejà insults fluixet. Aparegué una dona amb una bata blau cel-primavera, parla amb el cuidador. Li van donar una mà cadascú, se la van endur pas a pas. Els comptaven. Els insectes, de tant en tant, aterraven a la coroneta de la malaguanyada catedràtica catastròfica mental amb el cervell replet de grumolls per les pors dels mals del món, pantalla-excusa: sobretot, desdenyava el concepte mestressa de la llar. Ho era d'ella mateixa, automestressa de sa llar desllorigada, gran desperfecte. I les aixetes anar rajant sang.

Abans d'acomiadar-se, l'home de l'hamburguesa de llenties i verdures i pols d'arròs sentí l'imperiosa necessitat d'agafar per la cintura la Pina i posar-li el cap en una espatlla, reposant.

-Demà marxo. Un bitllet d'anada. No tornaré. Fujo d'una dona paràsit, tòxica. M'ha xuclat massa qui sóc. Se n'apropiava sense límits. Se t'arrapa, de primeres, és tan preciosa! Se t'enganxa, t'hi lliures. S'obre el pou de les penes...

La Pina de seguida tingué al cap el pou ocult del pati del sogre.

-Després del viatge a Roma i a la Toscana vam partir peres i pomes i poemes. No sóc de baralles cridaneres ni d'hòsties irrefrenades. Em va denunciar, no obstant. Aquesta placeta d'aires d'antany on som conté...conté un no sé què que em serveix per reorganitzar-me. Hi faig un àpat ben sovint. Avui s'havien esgotat els cogrombres al mercat municipal, què hi farem! N'hi faltaven, a la menja d'avui, què hi farem! He vist tan clar que ella era una aprofitaca, que quan t'ha escurat a còpia de cardar se'n cansa...ara va rebotint entre els habitatges de germans i germanes i família segona per tal que li guardin les coses, acumuladora com és. S'ha comprat unes malles amb constel·lacions i cosmo elements estampats. No em farà estrellar més. Aviat lligarà, novament, esgotarà el planetari, la peça de roba serà de color llis...malparida.

-Vols escopir tot això? Vine!

Abans van acompanyar l'Ivet i en Suvi, que anaven amb bastons. En ser a lloc, la Pina va fer esperar el noi tot mirant la tele amb el vell: curses d'escorxadors a veure quin de quin país matava més porcs per minut. Van haver de tancar l'aparell. Ivet netejada i perfumada, amb el bolquer posat perquè els baixos li fluixejaven, la Pina recollí roba estesa, la plegà, l'endreçà, repassà el sanitari, quedà pulcre com un santuari.

-A la tarda tinc dues cases més. Aquesta és la que més m'agrada. Tot i que quan l'Ivet i en Suvi se'n vagin, jo també marxaré. Vindrà tot alhora. No falta pas gaire.

La clau de cal traspassat, to plata-fosca sense el toc llustrós de la cosidora, obrí l'entrada d'allà on feia moltíssim que calia engegar dolor i buidor. Junts van poder destapar el túnel. Aigua soma ben endins, com llàgrimes incorruptes, lluent. I un batec rítmic, un respirar. Inspirar, expirar; inspirar, expirar; inspirar...ara! Hi llençaren les dissorts païdes i apreses. Una expiració descomunal les anul·là. Un rot del pou retrunyí. L'aigua de tan baix nivell els esquitxà. Tapar-lo, recol·locar els testos (les plantes dels quals s'havien multiplicat floridíssimament).

-M'he quedat que...em desmaio.

-Té: menja!

Magdalena i mandonguilla.

L'endemà es van acomiadar. Ell agafaria un avió, li calia un viatge sabàtic. La partença va ser feliç, ben nodrit, amb serenor i els deu valors que havia de mantenir intactes per sobreviure sent ell mateix i que la Pina compartia molt. Així que qualsevol dia -no pas qualsevol- ...més aviat qualsevol vida els eixamplarien.

Magdalena i mandonguilla.

Comentaris

  • Montseblanc | 14-09-2018

    “La gent que no viu triga massa a morir-se.”
    Quina gran veritat aquesta frase. Sembla que com més amargadetes i més roïns siguin les persones, més triguin a deixar aquest món. És com si de no gaudir, de no riure sense malícia, s’anessin fossilitzant. Com el sogre, per exemple, que vivia per fer mal, per tallar amb les seves paraules. I sort d’aquest pou, on llençar-hi tot el negatiu, tot el contingut podrit de la motxilla. Tant de bo tots en tinguéssim un a l’abast!
    Per cert, jo vull una nit boja d’aquestes “hem-begut-fem-sexe” hahaha.
    Gràcies per un text tan ric, amb tants detalls, amb mil bifurcacions...

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda:

l´Autor

Foto de perfil de touchyourbottom

touchyourbottom

204 Relats

84 Comentaris

35240 Lectures

Valoració de l'autor: 9.95

Biografia:
"-No m'ha conegut!
-Això és que mai t'havia vist"

"En el moment de morir estava disposada a estimar"

(del film francès 'L'hérisson', que no és un film suprem, però en vaig extreure això).