Qüestió de fe?

Un relat de: Marta Palomeras Ferran
El dolor de la pena l’ha acabat tancant a casa i es passa el dia amb la companyia d’una ràdio encesa. Quan sent la notícia, s’apunta de pressa el nom del medicament mentre pensa quina casualitat, just el que necessito! Abans de sortir cap a la farmàcia es planta davant del mirall. Fa temps que ha deixat d’agradar-se, el dolor de la pena l’hi ha enfonsat els ulls i empetitit les faccions. Només d’obrir la porta para l’orella -sempre ho fa- per si sent el canal del riu, però el dolor de la pena el deu haver assecat perquè fa temps que no el sent, ni lleuger ni de fons. Abans, s’acostava sempre a contemplar-lo. No entén per què últimament el coi de ràdio diu que ha estat una primavera generosa. Passa de llarg i es resigna a girar la cantonada. Una cua llarga s’espera davant la farmàcia i es disposa a afegir-s’hi.

-Funcionarà?
- És clar, és molt fiable.

Juntament amb el medicament, la noia de la farmàcia li ofereix un bastó i unes ulleres.

- Té, els necessitaràs. Pels cursets de braille ja et trucaran, de moment no se saben els horaris.

- D’acord, gràcies.

A casa, prepara les ulleres, el bastó i es pren el medicament, que té un efecte immediat. Abans de sortir al carrer, vol plantar-se davant del mirall i automàticament se sent estúpida. S’adona que és una dona de costums. Vaja, qui sap si aquest cop s’hauria agradat! En obrir la porta sent el riu, generós. S’hi acosta un moment i de seguida es desvia, frustrada per no poder-lo contemplar. Gira la cantonada. Ella no sap que està rodejada de bastons, d’ulleres de sol i d’ulls que, cansats del dolor de la pena, han decidit negar la realitat i anar a les palpentes. Cadascú va a la seva. Ningú no veu res i tanmateix tothom comença a sospitar que potser sí que hi havia quelcom d’interessant per contemplar. De nou a casa, posa la ràdio. D’aquí un mes sortirà un nou medicament, pels penedits. Farà l’efecte invers i tot tornarà a ser com abans. Els que estan molt, molt penedits, tenen una altra opció: Creure que les coses poden canviar.

Comentaris

  • Fe en un mateix[Ofensiu]
    Aleix de Ferrater | 22-03-2018 | Valoració: 10

    Caram, quin retrat psicològic tan aconseguit! Perdre la vista és una experiència duríssima. Cal temps i, en una etapa posterior, confiança en un mateix. T'ho dic jo, cec des de fa vint-i-cinc anys. Mira, aquí sota et deixo un poema que reflecteix el primer dia en que agafes el bastó i comences a caminar més segur. És del meu darrer llibre:

    La llum del llamp

    He rebut l’impacte d’un llamp de llum
    pel camí tendre de la vaca cega
    i es posa verd, i comença el camí
    d’anar i adonar-te que el temps i tu
    no us heu d’enfrontar girant-vos d’esquena.
    Has obert la porta, has deixat enrere
    el nus del diafragma a la vorera,
    entre núvols tapissats de taronges,
    fruit de les postres d’aquest gran dinar.
    Jo segueixo punts de referència,
    blanc sobre negre, negre sobre blanc
    i els peus del ciclista són al pedal
    i la bicicleta corre endavant
    i no caus i no caus i corres, veus?
    Has ajudat al meu cervell a beure
    i bec i menjo, un altre cop llum,
    la llum del gest, la gestació del llamp.

    Espero que la protagonista del teu relat sigui de ficció. Si és realitat i tens dubtes, aquí em tens pel que calgui. Una forta abraçada, Marta!

    aleix

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda: