Quedarà

el plaer de la lectura i els moments que ens han vingut al pensament al llegir el teu poema.
He de llegir el teu llibre, espero que aviat.

que em comentes. T'ho agraeixo molt. (com si no tinguessis res més que fer...)

No em sé relacionar amb la gent, i escric coses força rares...

No sé si continuaré penjant res. Potser em dedicaré a comentar i prou.

és bonic el teu relat. Ets una "tot terreny", no hi ha cap camp que se't resisteixi.

Ets una joia Sílvia, i ho dic de debò!

Moltíssim aquest poema.

Té un aire de melangia i tristor a cada vers, que fan que, lletra a lletra, se'ns posi la carn de gallina al cor.

M'ha semblat terriblement dur, com un presagir malmès pel temps, de que en el fons de tot el que hi ha ara no en quedarà res....

O potser sí... Els records. Què seria de nosaltres sense els records! De nosaltres depèn que tot no es perdi. Potser vaig errada, però sóc una persona que s'aferra moltíssim als records, i sense ells no sabria viure.

Trobo que és un poema preciós. Brutal. I et mereixes la meva més sincera felicitació.

Una abraçada guapa!

Salz.

difícils de controlar....
No crec com molts que sempre queden els bons records.. hi ha fets de la vida, en els que és necessari no mirar enrera, ni per a recordar el bo tan sols, doncs inevitablement apareix allò que no volem tenir a la memòria.
El temps fa de filtre.

Penso que el teu poema té una tristor mastegada, assumida.
L'estructura de la poesia m'agrada, trencant amb dos versos finals cada reflexió.
L'enhorabona pels teus èxits, i et seguiré llegint...

angie

no podem recuperar.

Hi han llocs que són significatius, per amb qui els vas compartir, o per que hi vas ser feliç, perquè són bonics, o perquè et poerten records. A vegades es tracta simplement de sentir-te a gust en un lloc.

Jo en tenia un d'aquest llocs, que reunia totes aquestes caracterísitques i més. Vaig ser feliç, i el vaig perdre, i amb ell la infantesa, la familia, els amicvs, els records, i el refugi que significava. Només tenia 7 anys, i encara fa mal, i a demés el van destruir, així que fins i tot el record me l'han fet fuggiser. Però el dolor de la perdua perdura, i aquest poema ajuda, com un balsam a reseguir aquell camí que vaig fer fa molts anys per ultima vegada a veure aquell lloc, que ja no era, aquell lloc que pertanyia a altra gent, i a aquells records que s'havien fet escapols.

Un bon poemà. Queadarà només el record dels arbres i lñes fulles i els crits dels infants però quedarà i formarà part de nosaltres i es el que ens fa persones tal com som, tant la trobada com la pèrdua. Si. Ens fa persones.

que aquest poema es un cami, d'un lloc, d'un oblit, d'un record, en el que jo també em sento identificada, d'una infantesa que no retorna, d'un moment q

si en quedaran, de records... i saps el que és el millor? que els records perduren, viuen en si sols, no cal alimentar-los... hi són, per sempre més.

I els records són la resposta a molts bons moments viscuts. Potser aleshores, quan passaven els fets, no en tenies tanta consciència... ara ja ho saps. Perquè tu ho has dit. El "besllum del record" t'acompanyarà sempre... mentre tu ho vulguis.

Un poema que m'ha fet esgarrifar la pell. Uns versos nostàlgis i malencuniosos que es posen, silenciosament, en els porus del cor i de la memòria.

Un petonàs, amiga relataire!

Tornaré, amb calma, per comentar aquesta ALTRA meravella...

de lligar caps encara que no lliguin i relacionar una cosa amb altre, forma part de la meva naturalessa i no puc desfer-me'n (ni tampoc en tinc ganes), per aixó al llegir el teu bell poema he començat a pensar que me'n recordava a un altre.

De primer no hi queia, però la sonritat dels versos
d'aquell arbre
ni les arrels en quedaran.
m'han obert els ulls de la conexió:

Edgar Allan Poe, "El corb".

No sé si era la teva intenció evocar-lo, però les teves paraules tenen una dramàtica tristessa que em recorda les paraules del corb, "mai més", que tant trasbalsen al protagonista del poema de Poe.

Perque has fet un poema colpidor, trist, carregat d'enyorança, bell com una flor destinada a marcir-se.

Un poema, ple de mots que imagino dedicats a algú.

Un poema que, per a mí, és el millor que has fet fins ara.

Una abraçada.

queda alguna cosa, els bons moments, i els dolens s'obliden, és normal.
Com bé dius el vesllum d'un record.

Equinozio

.....saps que dibuixo auques! si hem dones el correu i vols et puc enviar alguna.

Una abraçada.

Maria Pilar (Valeria)

Es preciós, però llarg i mereix una atenció i comentari especial. El copio, el llegeixo amb calma, i després el comento...