Que yo no me llamo Manolo!

Maleït sigui el moment que li vaig tocar l'esquena i li vaig dir :
-Ostres, Daniel, què fas per aquí?

Que havia vingut a viure al barri. Que per fi havia pogut retornar i que vivia en uns pisos nous que havien fet en els antics terrenys que ocupaven La Font del Vidre o Can Girona, ara no me'n recordo ben bé on m'havia dit; a Enna, ara Ramon Turró. Vaja que després de 20 anys tornava als carrers on havíem passat la infantesa. Que després de voltar en pisos de lloguer per Sants, Joanic i Sant Antoni, per fi ja era al Poble Nou i collons s'havia fotut en un pis de quatre habitacions i atenció, dos "quartos de bany". Impossible en aquella època de casetes petites, te'n recordes? 20 0 25 metres quadrats a tot estirar; cuines de petroli i bany al safareig.
Cansat de voltar i pagar quantitats desorbitades en autèntics antres, finalment, havia pogut fer un raconet per poder donar una entrada.

- Tant la meva dona com jo estem molt contents. Ella és de Gràcia de tota la vida. Allà hi van néixer els seus avis i els seus pares. Però ara noi, s'ha tornat tota una poblenovina activa:
Coral al Centre Moral,
Ball de Carnaval al Casino;
per festes, la primera en parar taula al carrer.
Foguera per Sant Joan, coca de la Mireia i cava .
A les festes de maig, sardinada a la platja.

Que si tio, que ha vist la llum. Que gracienca fins al moll de l'os però ara, que no li treguin el tio Che, la Rambla, el parc de mar, la platja. N'està enamorada. Talment com jo.
(Es va aturar, va agafar aire i em va dir tot ufanós)

- Manolo, he tornat!

Al sentir aquell nom sortir dels seus llavis em vaig sentir transportat directament a la meva infantesa i alhora em va produir una sensació d'esgarrifança que m'obligava a fugir.

Em va fer gràcia trobar-me'l. Ostres era el meu col·lega més col·lega. Amb ell havíem agafat tot tipus de sargantanes, grills, cucs bola i alguna que altra aranya peluda. Era el paio amb més punte del nostre carrer, tant li feia pedres al cap com bales al terra: Xiva, pie, tute i gua. Canica al sarró. Cinema al Rellisquin, Califòrnia o al galliner del Triunfo. I això em fa cosa, però, ho recordo perfectament, junts havíem iniciat el satisfactori art de les palles. Allà, darrera les rígides cortines dels vagons-llits d'un Ter o un "Borreguero" aturat per sempre més, a les vies mortes que s'omplien d´herbes, entre Poblenou i Pekín; vam aprendre a pelar-nos-la. Després corríem cap al Bogatell a fer una guerra de taronges i mandarines podrides o bé baixàvem a les clavegueres que ens feien a Bac de Roda.


Sempre se'ns feia tard i les mares, amb morros i davantal, ens esperaven al carrer i abans de ser lliurats a la justícia ens acomiadàvem atemorits i enfosquits pels núvols negres que anunciaven tempesta. Sempre queia algun calbot mentre, no sé a tu, però a mi sí, em tornaven a repetir que feia olor a fum.

- Has vingut a llogar una peli? Ets soci? Aquest vídeo està molt bé!- li vaig dir, tornant al temps actual. Anava amb el nano i em feien vergonya alguns records de crio.
- Sí, l'altre dia em vaig treure el carnet. Penso venir sovint. Escolta, ara que ens hem trobat ens anirem veient, oi Manolo?- em va dir mentre somreia i em pessigava una galta.
- És clar que sí. Bé, em sembla que hem de marxar. M'estan esperant. Tinc uns amics a sopar. - Fuetejada al sentit. El segon cop que em deia Manolo. El meu fill va deixar de mirar títols i em va anar a cercar els ulls amb un posat estranyat. Estava mentint i ell ho sabia.

Li vaig estrènyer el braç utilitzant un codi secret que acabava d'inventar-me: Si t'escanyo qualsevol part del cos vol dir que
tranquil, que ja t'ho explicaré.
Era el meu soci i de seguida va moure el cap "ja t'ho faràs" i va continuar mirant les novetats de la setmana.

Ara, en sentir-lo de nou, em va agafar un atac de pànic i vergonya. En aquell moment, si hagués estat en les meves mans m'hauria mudat, d'immediat, a La Garrotxa, Missouri o Pontevedra, per exemple. Però allà, palplantat li vaig retornar un somriure fals, hipòcrita i mesquí. En aquell instant l'hauria d'haver agafat pel coll de la camisa, abraonar-lo discretament,(com un regidor de cultura), abordar-lo dissimuladament, i amollar-li a cau d'orella:

- Cretí de merda!, que yo no me llamo Manolo. La santa de la teva mare potser es diria Manola i al borratxo del teu pare li dirien, a la tasca, Manolete, però jo, tros de quòniam, jo no em dic Manolo.

(M'he encès)

Però no, no vaig tenir pebrots de dir-li-ho. Tan sols em va aparèixer aquella estúpida rialleta de polític amb falsos arguments i bigoti postís. Vaig tancar la conversa amb el pretext del "se'm fa tard" i vam sortir amb la cinta de "Los visitantes atacan de nuevo" on surt el Jean Reno fent de pallasso.

Havia recuperat i perdut un amic en breus instants.
Havia guanyat un enemic la resta de la meva vida.

Instal·lat al barri, cada cop que em veu, em crida,
VOCIFERA
Des de l'altre banda del parc, passejant amb la família a les galeries del centre comercial; amb barret i ulleres, des del carrer 3 de la piscina, llençant-me la orxata per sobre d'un cop sorprès a l'esquena, a la plaça, al camp de la Monopol, a la platja, a la parada del peix. A tot arreu em posa en evidència.

MANOOOOLOOOO!!!

La mare que et va parir!


No ho he pogut evitar, demà veniu a sopar a casa i ja n'estic fart; t'ho he de dir.
Mai he sabut agafar, com dirien els castellans, "el toro por los cuernos" així que he pensat que...

(no ho sé, no ho sé encara. Ho intentaré, ho juro!)

Quan marxeu, en acomiadar-nos a l'escala, et donaré aquest escrit dins un sobre. No, no, millor sense que te n'adonis, quan vagi a la cuina a buscar les postres te'l ficaré en una butxaca de l'americana que estarà penjada al rebedor. Bé, encara no ho sé com m'ho faré. Però això ho he d'enllestir. Tu, és clar, no tens ni idea del que sento. Sé que no vas a fer mal. Si jo no t'ho dic com ho hauries d'endevinar que a mi em molesta tant? La vida n'és plena de malentesos i el silenci no ajuda gens a solucionar-los.
No, si la teoria ja la sé!

Mira, si en aquesta segona època he estat brusc, sec i antipàtic amb tu, és per aquest motiu. Ho sento. Espero que sàpigues entendre'm. Et posaré un exemple,

Daniel, oi que tu abans eres del Madrid?
Recordes?
Tenia un equipàs en futbol i no hi havia un altre en bàsquet. Te'n recordes? No hi havia més i tampoc no enteníem pas de política, nosaltres.
T'excuso.
I ara, oi que si perd el Barça, (m'ho vas confessar l'altre dia) nano, ni sopes?
Doncs, jo també he canviat.

Abans què vols que et digui, no em feia res, però ara em molesta, em toca la gaita, m'esborrona.

Daniel, em dic Manel.
MANEL, VALE TIO?