QUÈ US SEMBLA MANOLITO?

Per circumstàncies de la vida, actualment miro el porta-monedes m´es que mai, degut a que sempre el duc escurat de diners, només us diré que a vegades no m'arriba per a prendre un cafè i he d'anar a treure diners de crèdit i això fa que que el pobre se senti rebregat tothora. I aquest mateix negui comporta que no em fixi on el deso. Qualsevol que em miri pensarà que em dono gust a mi mateix palpant-me el cos, per a trobar-lo. Per això dic sempre que tots, cosa que no passa en els homes, hauríem de comprar la cartera o el moneder de color roig, i així fóra bo de localitzar-lo.C Això és els que jo he fet amb la funda del mòbil, que vaig comprar-la de color rosa. I vet aquí que els que em coneixen i no saben de les meves preferències sexuals... deuen pensar de mi més del compte... El teu Manolito, Aurora, abans de començar a llegir el teu relat, m'ha fet pensar en una història que havies tingut de fadrina amb un torero, però no pas amb un moneder, ta volta és aquí on rau la gràcia del teu relat, en la sorpresa! I ja veus... d'una fotesa com l'extraviada d'un moneder, la divertida història que has bastit, història que forma part de la quotidianitat de la gent. Una abraçada, ep! no et furto el moneder... Nil.

Aquest Manolito deu ser parent de les meves ulleres i de les meves claus.
Visca el teu enginy, Aurora.
Una abraçada.

Tens una gràcia innata per a explicar qualsevol fet quotidià que és admirable, Aurora; el doll de paraules que et sorgeixen dels dits és divertit i humà alhora; m'he sentit molt identificada amb els moments de pèrdua i de retrobament del "Manolito". Gràcies per deixar-me gaudir del teu enginy durant una estona, i gràcies, també, per deixar-me creure que aquestes coses no em passen només a mi...

Una abraçada,

Pilar

Ls teva prosa es una maravella.
Jo tambe he perdut mes de un Msnolito
Ens llegim
Montse

Una prosa que hauries de conrear sovint, com no deixar pas la poesía. Aquest relat és preciós, ben escrit, divertit, quotidià i sincer. La primera part, parlant dels teus pensaments, és únic i molt original. M'ha agradat molt i molt! Una abraçada.

Aleix

Hola guapa.

Et crec i comparteixo joc, tu amb el moneder (En Manolito), i jo amb els mitjons (expòsits) a la rentadora els poso aparellats i surten solters i mai més troben companyia.

M'ha agradat molt el teu relat i he rigut molt.

Gràcies

Ens passa a tots amb els moneders. I de vegades quan els troves no hi ha res a dins!.

El que no ens passa a tots és poder escriure un relatrealcomlavidamisma amb aquesta gracia tant espectacular que , al menys a mi, m'ha fet destornillar.

Estic esperant que arrivi el dia que és faci realitat la dita de'n Dali: "arrivara un dia en que els catalans, pel sol fet de ser-ho, ho tindrem tot pagat"
Mentrestant:
1) No invitar a ningu
2) No sortir mai de casa.
3) Si es surt, que sigui amb els peus pel davant(que és gratis pel occiso i els demes ja s'ho faran).
4) Si de veritat no surts mai de casa, sra Aurora, escriu, escriu, escriuuuuuuu....BONISSIM!!!

Ara mateix acabo de llegir en Manolito. Com pot ser que se’m passés una prosa de l’Aurora Marco Arbonés? No ho entenc de cap de les maneres!
No em descobreixis, Aurora, però una vegada la meva dona no trobava la clau de la guixeta del súper i va tenir una “sarao”... Varen tenir de rebentar el pany. Potser ja havien passat quatre o cinc mesos, o potser més i la clau va aparèixer dins el moneder on havia estat sempre. Senzillament s’havia colat per un petit estrip. Naturalment no va dir ni "piu".
Em sembla que ja t’ho he dit en alguna altra ocasió: Gràcies per escriure i, gràcies per demostrar-me que em recordes.
—Joan, un “fan” de l’Aurora—