Què se n'ha fet?

Què se n'ha fet, d'aquelles converses?
Què se n'ha fet, d'aquelles estones tant agradables?
Encara ho recordo, ho tinc molt present dins meu. Recordo la primera vegada, la primera conversa, les primeres paraules, aquell tremolor incontrolable, el fort bateg del cor, les ganes de explicar-ho tot en tan poc temps, les nits llargues, que es feien curtes, els matins i les tardes eren com un tràmit per arribar al vespre i poder parlar amb tu.
Què se n'ha fet, d'aquella mirada d'àngel?
Què se n'ha fet, d'aquella química?
D'aquell somriure?
Amb una mirada en teníem prou, per saber com estàvem. Dir el mateix en el mateix moment, pensar el mateix, tenir les mateixes sensacions, els mateixos sentiments, les mateixes pors. No sabíem què era tot allò, potser va passar tot massa ràpid, potser ens va superar als dos. O potser no era el moment. El fet es que tot ha canviat, ja no hi ha converses, ja no hi ha estones agradables, ni mirades, ni....
Tenia l'esperança que fos temporal, però fa molts mesos ja, obre el ulls i mira la realitat em dic, no pots seguir patint. No pots seguir vivint en el passat, fent-te les mateixes preguntes:
On ets?
Què va passat?
Què vaig fet malament?
Que queda?
Sempre ensopego, les coses tant boniques no poden durar, no són per sempre. Ja ho hauria de saber, he ensopegat tantes vegades. Però dins meu crec que és possible, que existeix, que en algun lloc hi ha algú especial, algú com diu una cançó "per viure i morir junts". En el fons encara soc un romàntic.