Què se n'ha fet, dels llavis de la Colometa?

Un relat de: Joan Colom
Quan en 1982 vaig veure el llargmetratge "La plaça del Diamant", de Francesc Betriu, que un any després dirigiria una minisèrie homònima de quatre episodis per a TVE, que no vaig seguir però que avui he trobat a Internet, només recordava vagament la Sílvia Munt de la pel·lícula coral "L'orgia" (1978). També recordava, però amb trets més definits, el Lluís Homar de l'opereta d'Offenbach "La bella Helena" adaptada per Peter Hacks, en una producció del Teatre Lliure representada en l'avui desaparegut Teatre Barcelona (1979), i no pas per ser més proxima en el temps sinó perquè jo estava ubicat en la primera fila de la platea, a frec del lloc on ell i la Imma Colomer, interpretant Aquil·les i Venus respectivament, s'aproximaven a la vora de l'escenari per interpel·lar el públic. Però no us vull parlar d'en Lluís sinó de la Sílvia, i no pas de la seva trajectòria professional com a productora, directora i actriu, sino de la seva bellesa, clàssica i gens estrident, tot i que parcialment malmesa uns anys més tard, a conseqüència d'una desafortunada intervenció de cirurgia plàstica per engruixir-li els llavis. Francament, ara no recordo si en la seva aparició en un dels esquetxos d'"El perquè de tot plegat" (1994) es notava el canvi de look, però sí que a "Secretos del corazón" (1997) ja era ben evident. Qui o quins l'havien aconsellada tan malament?

Potser quan interpretava la Colometa estava massa prima i això provocava que aquells ulls tan grans encara ho semblessin més, però les dimensions regulars d'un nas de traçat recte i d'una boca ben dibuixada i amb els llavis raonablement molsuts, impedien que li passés com la Carolyn Jones, actriu nordamericana que només va fer de protagonista en la sèrie televisiva dels seixanta "La familia Addams", amb uns ulls tan encisadors que es menjaven la resta: un nas petit i una boca sensual però de pinyó.

Ignoro si està tipificat el transtorn de la conducta en què la distorsió de la percepció del propi cos, propi de l'anorèxia-bulímia pel que fa a veure obesitat on no n'hi ha, se centri en la carnositat dels llavis i en què la persona malalta percebi la seva boca com un trau sense cap gràcia (per exemple, i per no sortir del gremi d'actors, com la de Kenneth Branagh), fins al punt de reclamar desesperadament una intervenció quirúrgica. Tothom en coneixerà algun cas en el seu cercle familiar o d'amics. El que potser no conegueu és el de l'actriu francesa Emmanuelle Béart, que després de comprovar que amb cada nova operació només aconseguia empitjorar els resultats obtinguts en les precedents, en 2012 va decidir encapçalar una campanya, adreçada a les dones del món de l'espectacle, contra l'obsessió per la cirurgia plàstica i la pretensió d'eterna juventut. Amb l'ajut del cercador Google no us costarà trobar imatges on es constata l'abans i el després en la fesomia d'aquesta dona, que almenys va tenir el coratge de presentar-se com a exemple del que no s'ha de fer.

Sembla mentida, però aquesta divagació, més pròpia de les anomenades "revistes del cor", me l'ha suggerida la lectura de l'obra més coneguda de Mercè Rodoreda, proposada en el Club de Lectura Arrancapins, de València. El cas és que la dificultat per traslladar a imatges certs pasatges de la novel·la m'ha dut a rastrejar la sèrie televisiva, per veure si el director i els coguionistes se n'havien sortit, però aquest ja és el tema d'un nou relat.

Comentaris

  • Resposta:[Ofensiu]
    Joan Colom | 06-06-2018

    Ja he ampliat una miqueta el meu lèxic amb això de la dismorfofòbia. Gràcies!

    Parlant de fòbies i fílies, suposo que qualsevol dia em publicaran un relat molt curt (per a mi, escriure'n un que es pugui llegir en un minut ja és tot un rècord) que vaig enviar la setmana passada, amb el títol de "Convergència oniomaníaca". Ja sé que una mania no és ben bé una fília i que associar al gènere femení això de l'afany compulsiu de comprar pot semblar masclista, però ara per ara és així.

    I et puc anunciar que avui o demà n'escriuré un altre que durà per títol "La síndrome de Gerald Ford" i serà estrictament autobiogràfic, perquè estarà inspirat en un fet que em va passar ahir a la nit (al migdia havia arribat a València): sortint d'una sessió de cinefòrum vaig perdre la cartera, amb tots els carnets. Encara sort que no hi duia targetes bancàries! Mai no n'he volgut tenir, ni de crèdit ni de dèbit.

  • Sí que n'hi ha[Ofensiu]
    carmerosanas | 05-06-2018 | Valoració: 9

    Doncs sí que hi ha un trastorn tipificat, Joan Palom.

    Hi ha una fòbia que es diu "dismorfofòbia" que no és específica dels llavis, sinó que pot ser la fixació per qualsevol "defecte" del cos. Real o imaginat.

    Hi ha persones que tenen aquest trastorn tan accentual que encadenen operacions de cirurgia estètica, una rere l'altra.

    Vaig llegint els teus escrits. Ja aniré deixant comentaris quan sàpuga què dir.

    Escrius fluït i bé.

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda: