QUE PUC PUJAR...?

Estava allà, palplantada, mirant aquell botó gris i platejat. Just al costat, l’acompanyava una etiqueta blanca, petita, ja una mica descolorida, on posava: 1er 2a. “Quins records!” Vaig pensar. “Altra vegada aquí!” Vaig aixecar el dit índex amb la intenció de prémer-lo, però el meu cos es va començar a balancejar com qui vol i no pot. Truco o no truco...Buf, no us ha passat mai? Quins nervis... Si us sóc sincera, tenia ganes d’arrancar a córrer carrer avall, de fotre el camp ben lluny! Però estava allà, i havia vingut amb un objectiu. A més, com que sóc més tossuda que una mula sabia que almenys ho havia d’intentar. Així que em vaig dir: “Júlia, tu pots!” I no gaire decidida però sí convençuda vaig apropar el dit molt a poc a poc al botonet fred, suau, metàl•lic i ho vaig fer! “Molt bé Júlia!” Em vaig animar. “Fantàstic: ara sí que ja no hi ha marxa enrere!” Em vaig dir de forma irònica.

“Si?”, es va sentir des de l’altra banda. Aquella veu, la seva veu. Ja em vaig notar el cor com si em volgués sortir del pit, com si tingués a dins meu tota una tribu africana tocant els tambors amb totes les seves forces! Em va venir calor, molta calor, com si tingués el sol parlant-me a cau d’orella, com si hagués posat el cap posat sota l’extractor o el cos amorrat a la llar de foc més encesa. Per què? Per què em passava això? Que potser no havia passat suficient temps? Quina ràbia! “Sóc la Júlia”, vaig respondre. “Que puc pujar...?”. Ja sabia com continuaria, però tot i haver-ho sentit tantes vegades, sempre em feia gràcia tornar-ho a escoltar de nou. “Ah, doncs si ets la Júlia no t’obro!”. I va fer una rialla d’aquelles tant múrries que els dos coneixem i que a mi, malauradament, tant m’agraden. “Vaaaa, obra!!!”.
Vaig prémer la porta amb força i, com sempre, em vaig fer una repassada ràpida al mirall de l’entrada, no fos cas que hi hagués alguna cosa que no estigués al seu lloc! Res, m’havia posat un vestit ben senzill, així tirat i una mica per sobre del genoll. Això sí, de color verd! El verd era el meu color i qui em coneix bé ho sabia de sobres. I avui el necessitava més que mai.

Vaig començar a pujar les escales, molt pausadament, amb la tranquil•litat que em caracteritzava. Però avui de tranquil•la res, estava com un flam! Què com un flam, com una crema catalana! La primera capa, dura com el sucre cremat, però per dins desfeta, desfeta... De totes maneres, no podia permetre’m que ell m’ho notés. Vaig inspirar profundament i vaig acabar de pujar els esglaons que em faltaven.
Ell m’esperava recolzat a la porta i amb un somriure encisador. “Hola bandarra!”, li vaig dir. “Hola bonica, com estàs?”. I ens vam abraçar, ben fort. Com trobava a faltar aquelles abraçades... Però no li vaig dir.

No va fer falta dir-nos res i ens vam seure al sofà, al nostre sofà. Què té d’especial un sofà? Doncs per a mi aquell sofà significava moltes coses. Ara no us ho explicaré, perquè tampoc vull anticipar esdeveniments. Però sí que us explicaré com era, el seu color, la seva textura, la seva olor... No pas per res, tan sols perquè us en feu una mínima idea.

El sofà del 1r 2a era un sofà gran. Com de gran? Potser hi cabrien unes quatre o cinc persones assegudes. Era un sofà d’aquests que si pot mirar tranquil•lament la televisió, sopar-hi tot menjant una pizza, mirar el futbol amb la colla i amb la companyia d’unes bones birres, dormir-hi, etc. I bé, altres coses més íntimes que tots ja sabeu, oi? Cal que us les expliqui, crec que no! Bé, diguem que un sofà pràctic, molt pràctic. Era d’un color gris perla i feia unes ratlletes molt finetes de color negre que feien que, segons com, agafés un to més fosc, semblant al cel en un dia de tempesta. Tenia un tacte rugós però agradable. I feia olor de net, important en la casa d’un home!

- Una Voll Damm? – em va dir.
- Sí! Ja ho saps! No sé perquè preguntes... Però només una eh...no m’enredis que vinc a parlar de coses sèries!
- Ui...quina por! Jo també me n’agafo una doncs! O potser un wisky doble millor!- I es va posar a riure.

Primer vam estar parlant de com ens anaven les coses, la vida en general: la feina, la família, els amics... De cop em va mirar els ulls.

- Què, m’explicaràs d’una vegada per què has vingut? – Em va dir amb un to divertit.
- Mmmmmm...no sé per on començar. Et pensaràs que estic boja.
- Ai quina por que em fas! – i es va posar a riure.
- Boja no, com una cabra! – vaig fer una rialla i me’l vaig mirar com una nena petita que acaba de fer una malifeta.
- És que no sé com dir-t’ho... Tot plegat sembla una bogeria, ja saps que darrerament els meus somnis no tenen límits. Potser simplement necessito algú que em faci tocar de peus a terra!
- Va, no t’enrotllis i digues!
- Mmmmm...
- Va...
- És que et semblarà una ximpleria...
- Vols dir-m’ho d’una vegada!- Em va dir amb un to alegre però impacient al mateix temps.
- Vull escriure un llibre.
- Ah, fantàstic! I on és el problema?
- Doncs...
- Dona, a tu sempre t’ha encantat escriure, sempre ha sigut la teva il•lusió, des de molt petita, oi? A més ho fas bé. Bé, no hi entenc gaire jo...però a mi sempre m’ha agradat com escrius! Estic molt content que per fi t’hi hagis llençat!
- Sí, però...
- Però què? Em sembla una idea genial, de veritat!
- És que em volia inspirar amb la nostra història.- ho vaig escopir ràpidament i ben baixet. Ja ho havia dit.
- (silenci)
- Què vols dir?
- Doncs això... Que d’alguna manera, vaig tornar a escriure arran d’haver-te conegut... Diguem que tant per bo com per dolent em vas inspirar. Alguna cosa bona s’ha de treure de tot allò que ens passa, no? Però clar, tu ets una part important de la història i volia saber-ne la teva opinió. Què et sembla?