Què passa quan ...

Que no has de permetre que ningu ni res et faci sentir aixi, que s'ha de ser fort i agafar el vaixell de la vida pel timo, i endreçarlo posar-ho recte i avançar cap endavant cap a un mon millor. Un poema molt bonic i alhora supertrist i desesperant ayyyy que em faras plorar amb tanta tristor, no pasa res, un dia superaras tot allo que t'amoina tant, preguntes que ens em fet tots algun dia de la nostra vida, un dia d'aquells que dius, m'hagues quedat al llit dormint, un dia que passa com tots. Un pel exagerat si que es el poema, pq deunido com has posat de coses tristes, no ten deixes cap!!.

P.d: Espero amb impaciencia el dia que pugui llegir quelcom teu al.legre que desprengui la magia dels teus poemes tristos pero en al.legria.

Petons i cuidat!!

... el viu reflexe dels joves que estem en aquesta web...
almenys en la primera part... m'hi he sentit totalment davant d'un mirall!
i m'ha fet por, perquè, quan passa tot això, el que em passa s'anomena depressió... fins que te n'adones, i la superes!
si jo, i tots l'hem pogut passar... t'asseguro que tu també...

repeteixo, no et sumeixis en la foscor,
però si ja hi ets, busca l'interruptor, només has d'estirar la mà!

.. el millor que pots fer, és intentar gaudir de les sensacions que venen incloses amb aquest sentiment de desesperança (revolcar-se en la propia merda és una gran sensació, i un gran plaer, si no se n'abusa), esperar que se't passi, anar a donar una volta, fer-te un porro o una palla per relaxar-te, plorar una mica, i buidar-ho tot escrivint.


una abraçada


Tiamat

preguntes on no obtens resposta, quina bona reflexió!
M'ha encantat per variar, es tan bo com tots!M'encanten!Els teus poemes encisen fins i tot les pedres!xD
El final com l'acabes és espectacular!^^

P.D: no et sentis obligat a contestar-me tots els meus escrits eh...jo ho faig per gust! :)

que tot passarà, i llavors, quan tot això ja hagi passat, passarà allò tan bell que mai vas poder imaginar...
Ànims!!
Una abraçada ben forta,
AtzaVaRa

passa que et sents com jo... :( almenys la primera part... ho has descrit tant bé... sembla que em coneguis i tot.. no sé... he estat a punt de plorar... (el cert és que fa estona que tinc ganes de plorar), no suporto aquesta soledat i akesta indiferència que m'envolta....
uff.... :( quina gran merda.... gràcies per escriure... almenys no sóc l'única que estic així...
petons,
aNNNa
comenta'm alguna coseta!