Que no ploris

Portàvem massa hores dins aquell cotxe. Sorprenentment, l’ambient era més calmat del compte i jo em veia venir un canvi sobtat si no trobàvem el camí correcte aviat. Havia començat a fosquejar i aquelles carreteres desertes i mal asfaltades em recordaven que encara em quedaven mínim quatre hores de tornada per poder descansar a casa. Se m’estava fent etern. Feia setmanes que les converses escassejaven amb el Joan i aquell llarg viatge no va ser una excepció. Vaig agrair-ho, ja que, darrerament, m’estimava més els seus silencis que els vendavals de crueltat que se li escapaven per la boca.

—A dos cientos metros gire a la derecha.

—Nena, vols dir que anem bé? Collons que això està a la fi del món! Si no hi ha res, tot són muntanyes i carreteres oblidades de la mà de Déu!

—Sí, el gps diu que-que és per aquí. A-anem bé.

—Joder! No sé per què collons t’he hagut de fotre cas! Perquè després et queixis! I ja saps que si hagués estat per mi un cop de peu i envio aquest gos al puto infern! Però noooo, la nena volia portar-lo a un lloc especial, sí, clar. Total, abandonar-lo per abandonar-lo millor que sigui al puto infern més llunyà conegut! Al puto infern dels gossos!

—El-el veterinari va-va dir que-que aquí estaria bé. Que-que amb les lesions que té…

—Ja… I tu t’ho creus tot! Ja t’he dit mil cops que no li has de fotre cas a aquell veterinari de merda. Que un gos és un puto gos i prou. I no l’acariciïs tant, collons que em poses negre! Total, quan trobem l’infern dels gossos, si és que la puta màquina aquesta ens porta a puesto, no el tornaràs a veure!

Vaig mirar-me el Joan amb menyspreu i vaig continuar acariciant el Puc.

—I no ploris collons! No t’he dit mil cops que no vull que ploris?

Que no plori. Que no contesti. Que no em queixi. Que no respongui. Que no surti. Que no molesti. Que no cridi quan li fot cops de peu. Que no plori. Que diferent sonava ara a aquell Que no ploris del principi. Que no ploris, cuca, amb aquella carícia a la galta el dia en què la pel·lícula m’havia trasbalsat. I aquell petó dolç i No ploris. I jo somreia i no plorava. Perquè la gent no plora, no quan ho necessita. Ploren quan els deixen, quan tenen temps, quan l’univers conflueix per a crear un d’aquells moments en què està permès plorar, quan hi ha falta de públic, una càrrega desesperant i, això sí, el temps necessari i el lloc adequat. Llavors és quan s’ha de plorar. Perquè no és qüestió d’explotar al mig de la Rambla, o mentre et treuen sang, o qui sap si potser et dóna per desfer-te just al mig de la feina i et deixes anar a la reunió de les dotze: Disculpeu un moment però ara ploraré que m’ho demana el cos. Natural, sí, com qualsevol altra necessitat fisiològica. No. No, millor ens contenim. I callem. I plorem fluixet. Perquè amb el Joan s’havia de plorar fluixet. Tan fluixet que crec que quan ho feia… No, no ho feia. No plorava. No ploris, no et servirà de res, em deia.

Aquell primer No ploris, va sortir de la boca d’un altre Joan. Aquest, el que avui condueix, i que vaig descobrir el dia que va venir a viure a casa, ja no sap dir no ploris dolçament. Ara només sento: No ploris, no et servirà de res. I ho hauria d’haver intuït el dia que va arribar amb les maletes i es va mirar al Puc amb aquell posat. I la resta de dies en que no deixava de repetir-me quant li molestava aquella bèstia. Perquè li deia bèstia, tal qual. Pobre, sí és un amor de gos!, li responia jo. I ell només sabia respondre que no feia més que nosa i que jo estava massa per ell. I el primer cop què vaig arribar de la feina i vaig veure que el Puc jeia en un racó i no em venia a rebre perquè li feia mal tot el cos, em vaig desfer per dins i l’hagués fet fora de casa si no hagués rebut la mateixa medicina en intentar pronunciar la primera queixa.

Va ser el dimarts el dia que no vaig poder més i vaig decidir no plorar fluixet. I no era el lloc ni el moment, o pot ser si. I per això el veterinari, fart de veure aquell espectacle dantesc, em va donar aquell sobre i em va dir que no m’ho pensés dos cops i ho fes ja d’una vegada. I un cop a casa li vaig dir: Tens raó, serà millor que ens desfem del Puc, hi ha un lloc on sí que em veig capaç de deixar-lo. I l’endemà, més predisposat que content, em va fer trucar a la feina i vam agafar la carretera direcció a l’infern.

—Ha llegado a su destino.

Les llums del cotxe només s’endinsaven sis metres i escaig en la foscor i no veiem res més que quatre matolls al mig d’un mal camí al peu d’una muntanya rocosa. Al costat, s’endevinava, una estructura de fusta que posava fi al trajecte. Unes cames van sortir de la caseta i es varen acostar al cotxe.

—Anna? Anna Roura? – em va preguntar l’home que s’amagava rere aquell somriure afable.

—Sí. Venim de part del se

—Sí, m’ha trucat, no pateixis. Seguiu-me— va dir mentre encenia una llanterna i ens mostrava una obertura a la paret de roca.

Ens vam endinsar per aquella gran esquerda i vam recórrer un petit caminet que ens portava a l’interior d’una cova freda i humida. Em costava seguir el pas del Joan que havia oblidat que jo anava amb crosses i avançava ansiós per aquell tenebrós passadís de pedra. A dins gàbies i més gàbies de ferro d’una alçada considerable, una al costat de l’altre, encerclades ara per la llum artificial de la llanterna que les despullava de la fosca. Ens vam aturar.

—Aquí és on posem els que acaben d’arribar. No és bo que vegin a la resta. No volem rebombori quan arriba un de nou. Ja m’enteneu, oi? — l’home va mirar-me fixament als ulls.

—Que ben parides aquestes garjoles! — va exclamar el Joan mentre s’acostava als barrots.

—Les vaig fer jo mateix.

—Collons, doncs quina feinada! Es veuen fortes.

—Ho són.

Un grunyit aterridor es va sentir més enllà de l’obscuritat de la cova.

—Bé, d’això… a-acabem amb això, tinc ganes d’arribar a casa d’una maleïda vegada— va dir en Joan mentre es quedava mirant al Puc, que esperava al meu costat, i em feia un gest amb la mà per a que accelerés el comiat.

—Estàs segura? — em va preguntar l’home amb la mirada fixa més enllà dels meus ulls.

—Sí. Ho estic — mentre intentava desfer el nus que se m’havia creat a la gola, de la fosca va aparèixer un gos negre més gros que jo. Aquest, va aturar-se uns segons davant nostre i ens va repassar de dalt a baix mentre ens ensenyava els ullals. El Puc va recular i es va amagar rere les meves cames. L’home de la llanterna no es va immutar i el Joan va deixar anar un Què collons fot aquí aquesta bestia, mentre el gos avançava cap a ell i li ensenyava aquells ullals enormes i ell es veia obligat a retrocedir en veure que tenia les de perdre. La bèstia negra de la cova es va aturar quan va veure com el Joan, acollonit, havia tocat d’esquena amb la paret del fons de la garjola. L’animal va recular sense deixar de bordar-lo i d’ensenyar-li els ullals i es va acostar al seu amo que el va premiar amb una galeta.

La cara que va posar en veure com l’home tancava la porta de la gàbia amb ell a dins no l’oblidaré mai.

—Els vinc a posar pinso i aigua un cop a la setmana.

Vaig observar el Joan. Emetia uns crits sords que ja no em deien res. Em mirava mentre se li humitejaven els ulls dins aquella gàbia. Em vaig acostar i vaig adonar-me de com, finalment, la balança s’havia equilibrat deixant-me una sensació fastigosa i cruel com la primera jugada que la va posar en marxa. No em vaig sentir especialment bé. No hi ha justificacions per aquestes accions, o sí. Potser, a vegades, cal posar-se al mateix nivell i afegir-hi un xic de pes a la balança. Potser, és més lleuger de portar el pes d’una consciència bruta i culpable que continuar amb el cap cot la resta de vida. Potser, i dic només potser, ara sóc tant mesquina, cruel, inhumana i venjativa com el que m’ha fet així. I potser, només potser, vaig pensar que m’importava ben poc.

Vaig recolzar les crosses al barrots per agafar al Puc en braços i li vaig dir abans de marxar:

—No ploris, no et servirà de res.