Que l'estel que guia els Reis d'Orient no sigui fluorescent!

Benvolguts Reis d'Orient,

Aquesta no és una carta convencional, com no ho era aquell full de paper de barba en blanc que em vau deixar entre els regals fa uns seixanta anys. El meu pare va insinuar, després de cavil·lar una estona, que potser hi havia algun missatge secret escrit amb tinta invisible (dos anys després vaig saber que era suc de llimona) i que, com que per provar-ho no es perdia res, el seguíssim a la cuina, on va encendre el fogó de querosè deixant la flama ben baixa i va passejar el full de paper pel damunt, a certa distància. A poc a poc es va perfilar una perfecta caligrafia anglesa que, quan al full ja li faltava poc per començar a socarrimar-se, va anar agafant un to marronós i esdevingué clarament llegible: el text venia a dir que aquell any no els havia resultat possible portar-me el piano, però que l'any següent sí que ho farien, si m'esforçava una mica més en les classes de solfeig. El meu pare va acabar acceptant que una cosa era que m'agradés escoltar música i una altra de ben diferent que la meva afició fos tan gran que estigués disposat a prendre'm seriosament allò del solfeig, tan poc motivador, i a passar-me milers d'hores fent escales en un piano de paret de lloguer que ningú no tenia gens clar on coi el podríem encabir. Va trigar a adonar-se'n perquè jo tampoc no havia tingut el coratge de confessar-li que en realitat allò no em feia massa ilusió, però sortosament no se'n va parlar més, del piano, tot i que quatre anys després ho va intentar amb la guitarra, i aquest cop sí que va comprar-me'n una.

Ja m'he desviat del propòsit d'aquesta carta, majestats, i, abans que torni a embrancar-me en repapiejos de iaio nostàlgic, aclariré que no us vull demanar cap regal per a mi, ans al contrari us proposaré una mesura d'estalvi: que ignoreu totes aquelles cartes en què el remitent us demani un estoig de marcadors fluorescents de més de dos colors. No tinc res contra la casa Stabilo ni contra els estudiants prudents que es limiten a marcar en groc (l'únic que no deixa rastre en les fotocòpies) les parts més rellevants del discurs, en apunts o en llibres de text que no hagin de passar a noves mans. Com a molt, dos colors: l'esmentat groc i un altre per als títols, si el tipus de lletra emprat no destaca prou. I, com a molt poc, si convé subratllar frases llargues o paràgrafs sencers, un traç vertical en el marge; jo sempre ho he fet així però amb llapis: una línia o un claudàtor, igual que les anotacions. Però d'això a convertir tot el text en un mosaic de colors que distreu de la lectura i arriba a marejar, ¡ni parlar-ne!

Com que dubto que hi hagi professors tan negats que recomanin aquesta pràctica (que quedi clar: no parlo de marcar fragments de text sinó de "decorar-lo", cobrint-lo íntegrament amb diferents colors), més aviat tendeixo a creure que aquest costum, molt estès pel que he pogut veure, està emparentat d'una banda amb l'activitat dels grafiters (res a veure amb els artistes de carrer) que, embrutant les parets, marquen territori igual que els gossos, i de l'altra amb certes formes de pensament màgic com el canibalisme ritual en què hom cerca obtenir la força i el valor del guerrer enemic vençut. En l'activitat que critico, l'estudiant estaria convençut, potser inconscientment, que marcant el text "el fa seu" i de retruc, com qui no vol la cosa, ja se l'ha après.

A diferència d'altres reis, que constitucionalment són irresponsables, vostres majestats no poden negar una part de responsabilitat en el llibertinatge que impregna des de fa anys l'educació preescolar i primària, obeint a la dinàmica pendular que en mig segle ha substituït els monòtons recitatius sil·làbics o aritmètics (i la llenya, com a recurs extrem per conduir a l'ordre la intemperància infantil) per una disbauxa colorística on es tracta que els nens alliberin espontàniament el seu potencial creatiu empastifant de pintura tot allò que se'ls posi a l'abast, perquè fins i tot heu dut la vostra permissivitat a prescindir del carbó quan us constava que els autors de moltes cartes havien estat més dolents que la tinya. I d'aquella pols vénen aquests fangs: en secundària i fins i tot a nivell universitari, hi ha qui no concep l'estudi sense tenir a mà mitja dotzena de retoladors fluorescents i ratllar de diferents colors els rengles per on avança la seva mirada, vull creure que en segona lectura.

Però no és només això. En algun altre lloc ja he dit que sóc un assidu de les biblioteques públiques, per connectar-me a Internet i escriure parides com aquesta i també per no sentir-me tan sol a casa. Doncs bé, quan tinc la desgràcia de compartir taula amb joves que practiquen el desplegament de mitjans adés esmentat, us confesso que em venen ganes d'increpar-los. Si tal fes, em podríeu amonestar tot convencent-me que la tècnica d'estudi de cadascú no és problema meu, i que n'hi ha prou a concentrar-me en la meva feina i no mirar-los. Però llavors us hauria de replicar que allò que m'acaba de posar dels nervis no és tant el que veig sinó el que escolto, perquè vosaltres que sou tan savis no ignorareu que, si la tinta dels retoladors en general ja és prou volàtil, la d'aquests fluorescents encara ho és més, raó per la qual no és gens recomanable anar fent amb la punta sempre a la vista, sinó que convé cobrir-la amb la caputxa protectora tan bon punt l'haguem utilitzat. I arribats aquí és quan podríeu comprendre que no parar de sentir flips i clics trencant el silenci d'una biblioteca, resulta esfereïdor. Però encara és més inquietant no sentir aquests sons, perquè això indicaria que els desgraciats es desentenen dels criteris de sostenibilitat i se'ls en fot que la vida útil dels marcadors s'escurci, que ja tornaran els Reis d'Orient l'any vinent i els en duran més.

Així que ja teniu servit el dilema: malament si no paren de percudir, però pitjor si deixen els marcadors oberts i amb la punta assecant-se. Feu-me cas i no ateneu les seves demandes.