Que la Fortuna torni a girar

La Fortuna ha tornat a girar
i de tu només conservo records agredolços.

Tants dies van ser nostres,
el sol només brillava per il·luminar-nos.
Tantes paraules van sorgir d'aquestes boques,
el vent parava per escoltar-nos.
Tants carrers van veure el nostre caminar,
s'enxamplaven per no fer-nos parar.

Ara ja només ets un record,
un record que em fa mal
perquè l'alimentes amb una estranya amistat.
És això el que vols, amistat,
Però jo així no puc viure.

Sóc el teu esclau, esclau de tot el que ets...
de la teva mirada,
dels teus moviments,
de la teva veu,
de les teves llàgrimes,
del teu pensar...

No em pots seguir torturant,
no em puc seguir deixant torturar.

Veure't als braços d'un altre,
veure aquells petons, aquelles carícies,
tot allò que una vegada va ser meu,
tot allò que va omplir les nostres vides,
tot allò que em feia el més feliç,
ara ja és d'un altre.

És d'un altre qualsevol,
un altre que ni coneixes,
un altre que si amb els meus ulls veiessis,
no podries ni mirar,
per por de la teva bellesa contaminar.

Jo sóc el teu esclau
i només anhelo llibertat,
perquè si torno a veure a qualsevol
ocupant i robant allò que era meu,
moriré sense haver conegut el millor d'aquesta vida.

Un amor correspost,
un amor sense pors,
un amor etern,
en fi, un amor vertader.

I si tu no em vols alliberar,
que algú ho faci ja,
que la Fortuna torni a girar,
i així jo...
podré tornar a respirar.