Què gran la petita estrella!

Un relat de: Pispireta
Hi ha un fil transparent sota els meus peus i gairebé no hi ha llum al meu voltant, tan sols sembla com si una minúscula estrella esperés al fons de l'immens escenari on estic immersa. Quan més insegura és la passa, més tremola el meu cos; quan més tremola el meu cos, més a prop estic de l'abisme. Immòbil durant uns segons tan sols la meva respiració entretallada m'acompanya, i els meus pensaments, que un rere l'altre busquen la solució a tant desequilibri, però no aconsegueixen, ni per un instant, deixar d'ennuvolar tot el paisatge, ple de foscor i de línies invisibles, però amb la llum al bell final. Algú m'empeny, no sé d'on ve, tampoc m'importa, ja que l'únic que intento és no perdre el fil, ni a mi, ara que tot sembla desmoronar-se. I endinsada en la foscor, la primera passa, i la segona, poder caure és una opció, l'altra és avançar confiada. I així vaig fent camí i la llum cada cop resulta més gran, més brillant, fins al punt d'embolcallar-me i sentir com de sobte, solitud, tristesa i angoixa marxen depressa cap a un altre zona, a la fosca. I després d'una bona estona absorvint energia, omplint-me de metàfores belles, de sensacions esplèndides, miro cap endavant decidida i torno a veure fil transparent, foscor en l'escenari i una minúsicula estrella al final del trajecte. Aquest cop, però, la por ja no envairà tant la meva travessa.

Comentaris

No hi ha comentaris, comenta'l tu primer