Que et passa?

8-03-06

Fa dies que veig que la família en general no està be. Abans esmorzàvem, dinàvem, i sopàvem junts, i ens explicàvem tot el que ens havia passat al dia. Ara, només ens veiem al dinar, ja ningú explica res amb la mateixa alegria que sempre. Ens passem tot el dinar quasi callats. Sembla que tothom vulgui dir alguna cosa però que no li surti res. I quan explico alguna cosa jo, tots em diuen, a si?, molt bé!, segueix així!, però res mes. Penso que no els importa res el que m'ha passat, el que explico... hem sento aïllada dels altres, perquè sembla que tots sàpiguen alguna cosa que jo no se, i que no m'ho vulguin explicar. Això a mi es lo que hem fa més ràbia!
Avui estic disposada a parlar amb la meva mare i dir-li tot el que penso, com em sento... NO PUC MÉS!

9-03-06

Ja he parlat amb la meva mare. M'ha explicat el problema que hi ha, i ho he intentat assumir. La meva germana està en un estat desesperat. Ja fa dies que li estan fent proves però no li troben res d'anormal.
Estic preocupada, trista, ensopida, està tot el dia plorant. Jo no se què dir-li. Com animar-la. Ella només diu que necessita plorar, i que té molta por del futur. Té molt mal de cap, quasi ni menja, està tot el dia amagada al armari pensant-se que si surt, li podria passar una cosa molt greu. No diu quina cosa.
Jo opto per portar-la al psicòleg. No creus?

10-03-06

Avui ha anat al psicòleg. I ens ha dir que no era res de l'altre món, que li agafen atacs de pànic i no sap com reaccionar. L'únic que podíem fer era estar molt al seu costat i si algun dia li tornava a passar només havíem de consolar-la.
També ens a dit que aquests atacs son reacció d'alguna cosa que li passa o d'algun problema que te.

22-03-06

Ara cada dia va amb el psicòleg i ja no li han tornat a agafar aquells atacs de pànic. Ja tornem a dinar, sopar tots junts parlant de les nostres alegries i tot el que en a passat al dia!
Quina família més unida!