Que encara hem de parlar de moltes coses, company de l'ànima, company...

Un relat de: JoanaCarner


…QUE ENCARA HEM DE PARLAR DE MOLTES COSES, COMPANY DE L'ÀNIMA, COMPANY.

"... que tenemos que hablar de muchas cosas,
companyero del alma, compañero"
(Miguel Hernàndez, "Elegia a Ramón Sijé")

Havíem passat tot el dia a Brighton. Era la penúltima etapa del viatge que havíem fet cinc professors de la Universitat de Barcelona, invitats pel British Council. Tornàvem força cansats d'un dia intens dedicat a conèixer programes d'àmbits afins als nostres a la universitat de d'aquella ciutat.
Potser va ser recordant la imatge contemplada feia unes hores de l'hotel mig ensorrat encara, on els terroristes de l'IRA havien fet esclatar una bomba durant el congrés dels conservadors anglesos, que una de les meves companyes va esbossar una mena d'excusa per les accions de certs grups que reivindiquen drets polítics per mitjà de la violència. Jo vaig dir que entenia la violència contra les coses però mai contra les persones. El tren seguia marxant cap a Londres i la conversa es va dirigir a d'altres àmbits.
En arribar a la recepció de l'hotel em van entregar vuit notes de trucades telefòniques. Eren del meu fill gran. Només una companya, la Mercè, se'n va assabentar. Vaig deixar el grup i em dirigí a la meva habitació amb una lògica i intensa preocupació. Per què totes les telefonades eren del meu fill? On era el meu marit?
Va ser el meu fill qui em respongué la traucada. La notícia va ser ràpida, no podia ser d'altra manera, no es podia suavitzar. El pare és a Madrid, va dir amb veu opaca. Aquest matí Eta ha assassinat l'Alfons. L'Alfons era el nostre amic més estimat, era una part essencial de la nostra vida. Vaig quedar sense veu. Finalment vaig poder demanar: Com ha estat? Al garatge de casa seva, a primera hora del matí, quan anava a treballar. D'un tret al clatell. El pare ha agafat el primer vol que ha pogut. L'Alexandre i jo anirem demà a primera hora per l'enterrament. He intentat localitzar-te durant tot el dia per si podies arribar a temps. Tinc el bitllet per demà passat, vaig dir. Avisaré a recepció perquè em facin les gestions per canviar-lo pel primer vol disponible cap a Madrid.
El meu fill intentava dir-me algunes paraules de consol. No ha sofert. Em sap greu que estiguis sola. T'estimo. Jo també t'estimo, fill.
La Mercè, la companya que s'havia assabentat a recepció de les telefonades, era amb la que tenia més relació dins el grup. No hi havia, però, una amistat especial. Va trucar a la porta per demanar-me si havia rebut alguna notícia greu. La meva manera de ser em conduïa, en uns moments com aquells, a no exterioritzar els sentiments. Però alguna cosa s'havia remogut dins meu. Vaig desfermar-me en un plor sonor: han mort el meu amic, han mort el meu amic! Vaig plorar durant hores al costat de la Mercè. Vaig tractar d'explicar-li el que representava per a nosaltres l'Alfons. Ella em demanava ho just. Va respectar sense interrompre'm les hores de plor i de silenci. Després, li agraí la companyia i li vaig pregar que se n'anés a descansar. La resta de la nit va ser un plor en solitari.
Al matí següent em vaig acomiadar com vaig poder dels companys. La professora que el dia anterior, durant el viatge de tornada en tren havia intentat justificar certes accions terroristes, va tractar d'excusar-se. La vaig escoltar des de la llunyania, no m'interessaven gens les seves paraules. Jo només veia el l'Alfons estirat al terra del garatge amb sang al costat del seu cap. I sentia una pena immensa per la Magda, la seva dona, i pels seus fills, i per mi.
Durant el viatge de tornada fins a Madrid, protegida tothora per les ulleres fosques, vaig comprovar que podia controlar la desesperació.
No vaig sentir odi, almenys conscientment. Vaig sentir desolació i una perplexitat davant la maldat de l'home. Una perplexitat que se'm renova de tat en tant amb la lectura de notícies als diaris.
No, no vaig sentir odi conscientment, però quan poc temps després de l'assassinat de l'Alfons un etarra va saltar pels aires destrossat tot manipulant una bomba, vaig desitjar que hagués tingut uns instants de consciència per adonar-se de que, de fet, ja era mort.
Dos elements van entrar a formar part inseparable d'aquesta història. Una poesia que, com amb una mena de premonició, m'havia impressionat i tocat les fibres més sensibles en la meva joventut (Elegia a Ramón Sijé, de Miguel Hernández), i que es convertí vers a vers, paraula a paraula en un mirall del meu estat, durant anys.
L'altre fet va ser un canvi radical de caràcter. El meu tarannà afable vers coneguts, alumnes, companys va transformar-se en un conglomerat d'esquerperia, brusquedat, indiferència. I és curiós, m'agradava aquest canvi. M'hi trobava bé quan engegava la gent en lloc de tractar de ser amable. Aquesta metamorfosi va durar poc més d'un any. Sense adonar-me, vaig tornar a l'amabilitat. Haig de dir, però, que de tant en tant enyoro aquella sensació de saber engegar la gent, de ser malagradosa.

Comentaris

  • Una crònica esborronadora...[Ofensiu]
    Vicenç Ambrós i Besa | 29-07-2010 | Valoració: 10

    ... de la cruesa i maldat humana. No és una qüestió d'ideologia, ni tan sols de valentia. I realment, posa la pell de gallina quan l'odi s'esbrava enmig del dolor.

    Com sempre, un relat ben trenat que enganxa des de la primera frase.

    Una abraçada,

    v

  • Vida i Mort[Ofensiu]
    Unaquimera | 18-04-2010 | Valoració: 10

    Un relat... dur, però al mateix temps tendre, molt humà.
    Dur, pel que fa a la mort: no una mort natural, producte de l'edat o d'una malaltia incurable, sinó d'una mà assassina.
    Tendre, pels sentiments que es mostren a partir del fet, on es manifesta la humanitat dels personatges.

    Hi ha frases que m'han capturat durant una estona, com per exemple aquesta que diu:
    "No vaig sentir odi, almenys conscientment. Vaig sentir desolació i una perplexitat davant la maldat de l'home." Crec que és una constatació absolutament versemblant, una reflexió molt encertada.

    En tot el relat, Vida i Mort van de la mà, una que continua malgrat l'altra... No puc per menys ( per la temàtica, per l'època de l'any, per altres matisos que van de la mà ) que oferir-te la lectura de BATECS, amb la seguretat que sabràs escoltar-los.

    La poesia d'Hernández que destaques al final del text m'ha remogut molts records, de la mateixa manera que ho va fer en el seu moment la de Kavafis que vas incloure en Llavors que es deixondeix...: saps triar amb molta cura els teus referents poètics.

    T'envio una abraçada ben viva, de primavera que neix,
    Unaquimera

  • Bon relat![Ofensiu]
    brins | 24-03-2010 | Valoració: 10

    Has descrit, amb gran precisió, un cruent atemptat que arriba a l'ànima del lector, i has sabut abocar-hi paraules que són reflex perfecte del rebuig que sentim, però, a més, també has descrit molt bé el canvi temporal de caràcter que ens provoquen aquests crudels assassinats. Molt bé, Joana.

    Veig que també s'obliden de tu en la llista dels
    "Ültims publicats". A mi em passa el mateix, i molt sovint. Què hi farem!

    Una abraçada,

    Pilar

  • Últims deu relats publicats?[Ofensiu]
    JoanaCarner | 04-03-2010

    Hola Carme, Sí, a mi també m'ha passat amb aquest escrit, no ha aparegut en cap moment en els Últims deu relats publicats. Què vols fer-hi.

Valoració mitja: 10

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda:

l´Autor

Foto de perfil de JoanaCarner

JoanaCarner

22 Relats

124 Comentaris

28619 Lectures

Valoració de l'autor: 9.86

Biografia:
Vaig néixer fa un temps. Estimo les paraules. RC és un bon lloc per escoltar i per dir.
Els meus amors?
De cada autor, de cada poeta preferit, tinc una obra, una poesia preferida. De cada obra preferida, tinc un bocí preferit. De cada compositor preferit, tinc una simfonia, una cançó preferida...

=======

Ves-te'n

Ves-te'n. Però ja sento que, des d'ara,
a la teva ombra m'estaré.
Mai més, solitària al llindar d'aquesta vida
reclosa i meva, no seré mestressa
dels viaranys del cor, i no alçaré la ma,
serena, al sol, com altres dies,
sense el record d'allò que jo estimava:
la teva mà en la meva.
L'ampla terra amb què el Destí ens separi
em deixa el teu cor en el meu,
amb batec doble.
Tot el que jo somnio i faig t'enclou,
com serva el vi gust de raïms.
I quan a Déu prego per mi,
també el teu nom escolta
i veu les nostres llàgrimes
mesclades als meus ulls.

Elisabeth Barrett Browning (1806-61)