Cercador
Que el salvi la mort.
Un relat de: Vermella- Compartir:
Voldria explicar-te una història. Una història que comença amb un nen i que acaba amb una pistola. En Pol era un nen especial. Va començar l’escola als 7 anys. A l’escola mai el varen entendre, ni els nens ni els professors. La Raquel, la directora de l’escola, moltes vegades va intentar parlar amb la seva mare, però ella mai podia quedar. En Pol mai parlava de la seva família, l’únic que deia és que no tenia pare. A l’escola no tenia amics, no li va donar temps a fer amics, però ell sempre deia que si que en tenia, que vivien a casa seva, i que a l’escola li costava molt comunicar-se amb ells.
En veritat, tampoc li agradava estar a casa seva, només a la seva habitació. Quan arribava a casa la seva mare li posava el dinar, i després es tancava a la seva habitació fins l’hora de sopar, molts cops ni sopava. A la seva habitació jugava amb la pistola de mentida que tenia i amb alguns ninots. A vegades també pintava. I a vegades també parlava, amb els seus amics. El que més li agradava fer era parlar, perquè així no sentia a la seva mare des de l’altra punta de la casa.
La seva mare treballava cada dia. Però a ella, li era igual, a ella li encantava rebre gent a casa seva i guanyar diners per gastar-se’l en tots els mals del món. S'havia ficat en un món del qual no si pot sortir, i del qual no hi volia sortir. No tenia a ningú, només a ella i a la seva mentida. L’únic moment que la mare den Pol podia estar per ell era a l’hora de sopar i de dinar. La seva mare li deia que mai expliqués res sobre la seva família, que els assumptes familiar no té perquè saber-ho ningú, i que si qualsevol dia té un problema o un dubte, que vagui a parlar amb ella.
En Pol tenia molts dubtes. Volia saber perquè no tenia pare, i perquè treballava tant, i perquè mai tenien visites de ningú. Però un dia, va veure una escena que el va sorprendre bastant, i això era la pregunta que més volia preguntar-li a la seva mare: la seva mare tenia una pistola, una de veritat, i va veure com l’amagava. Totes aquestes preguntes, i moltíssimes més, eren coses que el turmentaven cada dia més. Apart d’això, els seus amics. Sempre li parlaven, a vegades li deien coses positives, però normalment eren negatives. A vegades es posava histèric, però no podia anar a parlar amb la seva mare perquè estava treballant, i tampoc podia anar a explicar-li res als seus professors. Llavors plorava, plorava molt, i pegava cops a la paret, i cridava, però no molt fort, i s’estirava els cabells, i parlava amb els seus amics, els hi deia que callessin, que el deixessin en pau, fins que ell queia vençut pels seus esforços inútils.
No tenia cap dubte de que no tenia una vida normal. Però ell l’aparentava. No volia que li preguntessin mai que li passava, no volia que la seva mare parlés amb ell de res. Semblava una persona normal, però no ho era, no era un nen normal. Va estar així, amb aquest patiment constant i mental, durant quatre anys seguits. Cada dia era el mateix, i cada dia era pitjor. Era un simple nen de 11 anys on ningú li feia cas, on ningú l’entenia, i on sobretot, on el varen fer creure que ningú el podia ajudar. Veia els seus companys de classe amb amics, amb família, amb un somriure, i és preguntava perquè ell no podia tenir tot allò.
Llavors, aquell 11 de maig de 1995, tot va canviar per ell. Es preguntava que era la mort, els seus amics li havien parlat d’ella, però el que si sabia segur, era que el món dels vius no era el seu lloc. I va estar pensant en aquest tema durant molt de temps. Fins que un dia, tip de repetir la mateixa escena, la mateixa rutina y la mateixa simple vida 1460 dies, va decidir canviar la seva pistola de quan era petit, per la de debò de la seva mare. Va anar al calaix, la va agafar, i la va mirar. En aquell mateix instant la seva mare va entrar a la cuina, va veure el seu fill amb la pistola, es varen mirar, i es va sentir un tret.
En veritat, tampoc li agradava estar a casa seva, només a la seva habitació. Quan arribava a casa la seva mare li posava el dinar, i després es tancava a la seva habitació fins l’hora de sopar, molts cops ni sopava. A la seva habitació jugava amb la pistola de mentida que tenia i amb alguns ninots. A vegades també pintava. I a vegades també parlava, amb els seus amics. El que més li agradava fer era parlar, perquè així no sentia a la seva mare des de l’altra punta de la casa.
La seva mare treballava cada dia. Però a ella, li era igual, a ella li encantava rebre gent a casa seva i guanyar diners per gastar-se’l en tots els mals del món. S'havia ficat en un món del qual no si pot sortir, i del qual no hi volia sortir. No tenia a ningú, només a ella i a la seva mentida. L’únic moment que la mare den Pol podia estar per ell era a l’hora de sopar i de dinar. La seva mare li deia que mai expliqués res sobre la seva família, que els assumptes familiar no té perquè saber-ho ningú, i que si qualsevol dia té un problema o un dubte, que vagui a parlar amb ella.
En Pol tenia molts dubtes. Volia saber perquè no tenia pare, i perquè treballava tant, i perquè mai tenien visites de ningú. Però un dia, va veure una escena que el va sorprendre bastant, i això era la pregunta que més volia preguntar-li a la seva mare: la seva mare tenia una pistola, una de veritat, i va veure com l’amagava. Totes aquestes preguntes, i moltíssimes més, eren coses que el turmentaven cada dia més. Apart d’això, els seus amics. Sempre li parlaven, a vegades li deien coses positives, però normalment eren negatives. A vegades es posava histèric, però no podia anar a parlar amb la seva mare perquè estava treballant, i tampoc podia anar a explicar-li res als seus professors. Llavors plorava, plorava molt, i pegava cops a la paret, i cridava, però no molt fort, i s’estirava els cabells, i parlava amb els seus amics, els hi deia que callessin, que el deixessin en pau, fins que ell queia vençut pels seus esforços inútils.
No tenia cap dubte de que no tenia una vida normal. Però ell l’aparentava. No volia que li preguntessin mai que li passava, no volia que la seva mare parlés amb ell de res. Semblava una persona normal, però no ho era, no era un nen normal. Va estar així, amb aquest patiment constant i mental, durant quatre anys seguits. Cada dia era el mateix, i cada dia era pitjor. Era un simple nen de 11 anys on ningú li feia cas, on ningú l’entenia, i on sobretot, on el varen fer creure que ningú el podia ajudar. Veia els seus companys de classe amb amics, amb família, amb un somriure, i és preguntava perquè ell no podia tenir tot allò.
Llavors, aquell 11 de maig de 1995, tot va canviar per ell. Es preguntava que era la mort, els seus amics li havien parlat d’ella, però el que si sabia segur, era que el món dels vius no era el seu lloc. I va estar pensant en aquest tema durant molt de temps. Fins que un dia, tip de repetir la mateixa escena, la mateixa rutina y la mateixa simple vida 1460 dies, va decidir canviar la seva pistola de quan era petit, per la de debò de la seva mare. Va anar al calaix, la va agafar, i la va mirar. En aquell mateix instant la seva mare va entrar a la cuina, va veure el seu fill amb la pistola, es varen mirar, i es va sentir un tret.
