"QUE BONICU"

Un relat de: montserrat vilaró berenguer
No va dormir a la nit. Després de comentar l´afer amb el marit ,va preparar el seu millor vestit i es va disposar a emprendre una aventura, que no sabia ben bé si seria capaç de portar a terme, per caritat.
Les veïnes Maria junt amb la Doloretes ,l´esperaven al matí per anar cap a Barcelona.
La Caritat no podia entendre com a una noia com la Doloretes, la cunyada de la Maria, una noia que no hi era "tota", esgarrada, coixa, lletja com un pecat li podien haver fet un fill. No ho entenia de cap manera, en temps de guerra encara, però havien passat ja tres anys i qui podia ser tant mal ànima de prenyar una noia anormal , que quasi no sabia ni el seu nom. La Maria la cunyada sospitava d´un veí però no tenia cap certesa, sols deia.
- El Fidel i jo, eixorcs i la desgraciada de la cunyada quasi a punt de desocupar . Ajude'ns Consol !, potser tu ens pots acompanyar a Barcelona, diuen que hi ha un lloc, que podrà tenir la criatura nosaltres a la masia tan llunyana , no sabríem ni com fer-ho, en ser ella "aixì.", en Pere no sap de lletra i jo tampoc i no hem passat mai de Manresa, potser si anem a veure lá mestressa ens ajudarà, però nosaltres no sabríem pas com arribar-hi a "Cal Senyoret"
A Barcelona la discapacitada sols deia, "que bonicu" la Maria somiquejava, la Caritat veia la gent els mirava però no deia res. Preguntant varen arribar a on vivien els amos , tenia l´adreça apuntada a un paper.
L´amo els va acompanyar a la Maternitat i es varen quedar amb la Doloretes, que deia "que bonicu". Els varen assegurar es podrien quedar amb el nadó un cop signats papers.
Al vespre tornaren al poble soles i una mica angoixades.
Al cap de dos mesos dues monges varen acompanyar a la Doloretes a casa seva.
La discapacitada deia " He tingut un nen molt bonicu " , bramava com un ase, m´el van prendre.
La Maria va preguntar a les monges . I el nen?. Les monges varen respondre .Va néixer mort, va ser caritat de Déu.
Més la Maria i la Consol sempre varen sospitar que no era caritat de Déu i era viu.

Comentaris

  • A fer perdre la criaura...[Ofensiu]
    Nil | 25-05-2018 | Valoració: 10

    Abans i ara, també, passen coses.... Tal vegada ara importa menys la moral i si en cavi el anar a lo pràctic i còmode. Un relat que retrata un temps i un país...

  • TRIST[Ofensiu]
    Karin | 25-05-2018

    Trist pero real, abans passaven aquestes coses, ho descrius be

  • Trist[Ofensiu]
    SrGarcia | 19-05-2018

    Trist i real. De vegades cal deixar el teu gran sentit de l'humor de banda i veure les coses com són . Tràgic.

  • Indignant[Ofensiu]
    E. VILADOMS | 16-05-2018

    Ohhhh quina història tan trista Montserrat i el pitjor de tot és que podria ser ben certa.
    Aquestes coses passaven i la gent senzilla com la que tu descrius, res hi podien fer.
    Gràcies pels teus puntuals comentaris i fins al proper curs relataire!

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda:

l´Autor

Foto de perfil de montserrat vilaró berenguer

montserrat vilaró berenguer

364 Relats

1105 Comentaris

178410 Lectures

Valoració de l'autor: 9.89

Biografia:
Tota la meva vida he sigut lletraferida. M'agrada molt escriure, perquè
a dins meu està ple d'històries i tinc com una necessitat d´explicar-les
Per mi és un plaer compartir somnis i pensaments amb qui tingui la paciència de llegir i procurar entendre els meus humils escrits ,fets amb tot el meu cor. Moltes gràcies per la vostra gentilesa.