Quatre vides, dos móns

Mig adormit de mala manera sobre el llit en Nil rep el missatge: -Sóc aquí, obra'm-.
Es lleva entremig del perfum d'incens i la tonada d'una cançó desconeguda, baixa les escales frisós per obrir sigilosament la porta.
A fora hi ha la Bruna, esperant impacient veure aquell somriure tímid que tan li agrada.
Es saluden com si res, un vergonyós hola que tal.
Preguntes banals sobre la feina i la vida paral·lela mentre pugen les escales, per arribar a dalt, a una habitació massa coneguda i íntimament recordada.
Ella obre la porta i els records del passat tornen al seu cap...les vegades que ha anhelat tornar a estar allà, i ara ja hi es. Ell va al darrere, encara parlant de la vida...entra a la cambra tot mirant-li aquell cul que el fa tornar foll de locura, i tanca la porta sense deixar de mirar-la.
Un batzac suau, la porta es tanca i es miren als ulls deixant tot el món a fora. No existeix res ni ningú en aquell moment, tan sols ells dos, dues vides unides pel frenesí fervent de dos cossos, separats per pocs centímetres tímids.
Allargant la mà, es toquen tendrament. -T'he trobat a faltar- li diu ella, i ell s'acosta dolçament cap als seus llavis que tremolen de passió continguda per unir-se en un petó que ja sempre més serà recordat entre els mils de moments que no els deixen dormir.
La roba molesta sobre unes mans neguitoses de pell i va caient sobre l'alfombra. L'armari és còmplice de les carícies, el llit espera impacient els dos cossos nus, degotant una suor culpable d'amor intens.
La Bruna acaricia tots els porus de la seva pell, ressegueix amb els llavis tots els contorns d'aquell cos nu tan desitjat. En Nil respon amb xiuxiuejos de passió i tots dos es fonen amb una abraçada profunda que acaba amb aquelles paraules que els dos tenen prohibides.
Abraçats sobre el cobrellit, suats i tremolant es miren tendrament als ulls, els d'ell cansats i dolçament feliços, els d'ella insinuant llàgrimes invisibles.
Com un sospir passen les hores, sense pensar, sense ni tan sols respirar, només notant la pell de l'altre, sentint cada bri dels seus cossos, cada batec del seu cor fràgil.
-És hora de marxar- diu ell.
Resignada, la Bruna s'aixeca per vestir-se, sense poder resistir-se a una ultima abraçada, pensant en quan podrà tornar a besar aquells llavis.
Entre remordiments i felicitat es posen la roba lentament, per no voler acabar el temps, per no voler tornar a obrir els ulls.
Però inevitablement s'esgota la sorra del rellotge i obrint la porta per retornar al món, es diuen un adéu malenconiós i còmplice ple de nostàlgia.
Ella marxa caminant, tristament joiosa pensant en que no ha de tornar-hi mai més.
Ell puja les escales, aquest cop sol, per adormir-se al llit confident del seu desig.

Pocs minuts més tard, sona el telèfon: -Hola carinyo- diu en Nil, - Res, estava dormint- replica dolçament.
-Vols que vingui a dormir amb tu?- respon una veu femenina a l'altre banda del telèfon, -Tinc ganes de tu-.
-Es clar que si- respon en Nil, -T'he trobat molt a faltar princesa-.
L'Anna penja el telèfon i va cap a casa en Nil feliç d'estimar-lo tant.

La Bruna obre la porta de casa seva, cansada i afligida. -Bona nit carinyo-, li diu a l'Adrià, mentre es fonen amb un peto rutinari, pensant ella en lo feliç que és al seu costat mentre imagina que son uns altres llavis els que li toquen els seus.