Cercador
Quatre quilos de somriure i molts de roba de coloraina de rialla
Un relat de: Mena Guiga- Compartir:
Posa-li de nom Xesca i no li queda bé. Posa-li, doncs, Sara. I menys. Es diu Leta, definitivament. Ah, sí, ha perdut el 'Vio' no per vida -bio- sinó perquè el color lila a vegades defalleix perquè l'amor no s'hi enfila.
Se la mira un home d'aspecte biliós però que només ho és per aspecte i que t'ho expliqui qui hi entén. Es perfuma amb alguna 'eau' perquè en flairar-lo es faci 'oh!' i llestos per dissimular. Li funciona prou, si duu bateria.
Ella és davant una sucursal bancària, esperant que un camió giri cantonada d'un carrer no tan estret com la crisi actual. El del vehicle fa maniobres que un mico trobaria irrisòries i potser és perquè vol xuclar visió de la femella amb desneriment lànguid però ferm.
La Leta emana energia i es tapa uns ulls de deessa atàvica amb ulleres de sol grosses i fosques com taques de vaques manses perquè no les hostiïn. Un cos fibrat de pell bruna, uns cabells recollits en cua alta i tenyits del to de certes albergínies, el coll llarg i en penja una mena d'amulet rodó com de llautó. Va abillada bohèmiament. Sembla poca cosa i emmagatzema un potencial per fer cagar d'enveja i desig civilitzacions de tota una galàxia.
Amb el temps, la Leta s'ha instal·lat amb en Rubí (mira que dir-se Querubí, ell!). No tenen internet al pis, un cinquè i mig sobre el d'una iaia roncaire i renegaire carregada de lloros muts als quals ensenya a parlar mots de subtil invisibilitat i sota un sisè i quart habitat per una família de Nikitins de la Rússia més migratòria, bona gent que guardaré per a una altra història. La Leta i en Rubí letarubitzen o rubiletzen estones que no són més que dale que te pego dale que te pego dale que te pego.
La Leta perd el nord i un dia fins i tot somia que el famós Pooody Ollen l'adopta en estat nena oriental i quan es fa gran s'hi ajunta i li fa de tot. No, no va bé. Perd deu quilos en poc temps. Es fa tota mena de proves mèdiques gens mòdiques. Un guru li crema una piga amb un puro. Mal rotllo.
Passa més temps. La Leta torna a ser davant l'espai de lladrocini on la gent espera tanda davant el caixer automàtic pràctic i ametrallador de nombres i dador de diners i d'aquí no passis i encara si pots.
Una dona amb bicicleta tronada atrotinada se la mira. S'han identificat. De seguida conversen com abans de petar el puto big bang que va desfragmentar continents d'afinitat i vibracions bessones i contígües.
La del velocípede té quaranta-quatre anys i la Leta quaranta- un. La generació uneix. La més gran té dues filles i un fox-terrier i un tros de marit aparcat en un sofà d'escai, esca del pecat del pecat de tele dale que te pego tele dale que te pego tele dale que te pego.
La Leta no ha parit mai res físic. De tot el que ha estat mare només se sap en altres dimensions que s'excusen: no volern ser tafanejades.
En un quart d'hora s'han explicat la vida i les vides. Han simpatitzat. La Leta diu a la Vira (que Elvira no li agrada, sembla nom de tieta que sovinteja un regalar confits que s'enganxen a les dents i amb una de cada cinc ametlles amargotejant, tot i que bona tieta, però que es desconfitegi) que sí, que està com ella. Què els està passant, a les dones que s'apropen al mig segle d'edat que tenen aquestes ànsies i neguits?
La resposta l'hauran de trobar juntes, moltes fèmines. Per què surten plorant de les dutxes àdhuc quan tenen poca aigua? Per què senten un pessigolleig estrany a les plantes dels peus? Per què enyoren tant la nena que van ser i que duen a dins ferida i li volen donar la mà i seure amb ella sota un arbre de capçada esponerosa i fer-la jugar i fer-li de mare? Per què la gola cria mucositat i es menja un blau astral ineludible? Què ovaris els passa?
Soles no troben l'entrellat. Admeten que els perquès fan de mal respondre. I que algú, informa la Vira, va optar per aconsellar contestar als 'com'.
Deixen de filosofar i contar-se vivences i peculiarietats algunes de classificació enèssimament simplista però amb un què com el signe zodiacal.
Ni es passen el telèfon. S'han trobat i això és molt. No s'ha de forçar res. Són móns i bocins ancestrals que reviuen i s'han d'interpretar sense anar massa enllà, sinó agraint la comprensió, que escalfa i ajuda. Per poca que sigui (que no ho és pas).
La Vira s'acomiada de la Leta amb un somriure. Les dues s'han abaixat les ulleres. Coincideixen: ulls de deesses. No podia ser de cap altra manera.
-Em falten quatre quilos de somriure.
-A mi molts de coloraina de rialla.
Senten un benestar plàcid i harmoniós en crear aquestes frases paral·leles. No fan mal. Alliberen.
La Leta recuperarà els quilos i serà atipant-se de núvols d'il·lusió. Això demana a l'univers la Vira, aquella mateixa nit, però no pas a la lluna, que té un toc de traïdora. Ho demana als estels titil·lants, que copsen necessitats de les ànimes recordant quan ells eren dins de xassís humans.
La Leta compra en un mercadillo una bonica faldilla índia de cotó amb lluentons, feta a mà. Encara que passin molts anys, el dia que topi novament amb la Vira li vol regalar. Ni es pregunta COM.
Se la mira un home d'aspecte biliós però que només ho és per aspecte i que t'ho expliqui qui hi entén. Es perfuma amb alguna 'eau' perquè en flairar-lo es faci 'oh!' i llestos per dissimular. Li funciona prou, si duu bateria.
Ella és davant una sucursal bancària, esperant que un camió giri cantonada d'un carrer no tan estret com la crisi actual. El del vehicle fa maniobres que un mico trobaria irrisòries i potser és perquè vol xuclar visió de la femella amb desneriment lànguid però ferm.
La Leta emana energia i es tapa uns ulls de deessa atàvica amb ulleres de sol grosses i fosques com taques de vaques manses perquè no les hostiïn. Un cos fibrat de pell bruna, uns cabells recollits en cua alta i tenyits del to de certes albergínies, el coll llarg i en penja una mena d'amulet rodó com de llautó. Va abillada bohèmiament. Sembla poca cosa i emmagatzema un potencial per fer cagar d'enveja i desig civilitzacions de tota una galàxia.
Amb el temps, la Leta s'ha instal·lat amb en Rubí (mira que dir-se Querubí, ell!). No tenen internet al pis, un cinquè i mig sobre el d'una iaia roncaire i renegaire carregada de lloros muts als quals ensenya a parlar mots de subtil invisibilitat i sota un sisè i quart habitat per una família de Nikitins de la Rússia més migratòria, bona gent que guardaré per a una altra història. La Leta i en Rubí letarubitzen o rubiletzen estones que no són més que dale que te pego dale que te pego dale que te pego.
La Leta perd el nord i un dia fins i tot somia que el famós Pooody Ollen l'adopta en estat nena oriental i quan es fa gran s'hi ajunta i li fa de tot. No, no va bé. Perd deu quilos en poc temps. Es fa tota mena de proves mèdiques gens mòdiques. Un guru li crema una piga amb un puro. Mal rotllo.
Passa més temps. La Leta torna a ser davant l'espai de lladrocini on la gent espera tanda davant el caixer automàtic pràctic i ametrallador de nombres i dador de diners i d'aquí no passis i encara si pots.
Una dona amb bicicleta tronada atrotinada se la mira. S'han identificat. De seguida conversen com abans de petar el puto big bang que va desfragmentar continents d'afinitat i vibracions bessones i contígües.
La del velocípede té quaranta-quatre anys i la Leta quaranta- un. La generació uneix. La més gran té dues filles i un fox-terrier i un tros de marit aparcat en un sofà d'escai, esca del pecat del pecat de tele dale que te pego tele dale que te pego tele dale que te pego.
La Leta no ha parit mai res físic. De tot el que ha estat mare només se sap en altres dimensions que s'excusen: no volern ser tafanejades.
En un quart d'hora s'han explicat la vida i les vides. Han simpatitzat. La Leta diu a la Vira (que Elvira no li agrada, sembla nom de tieta que sovinteja un regalar confits que s'enganxen a les dents i amb una de cada cinc ametlles amargotejant, tot i que bona tieta, però que es desconfitegi) que sí, que està com ella. Què els està passant, a les dones que s'apropen al mig segle d'edat que tenen aquestes ànsies i neguits?
La resposta l'hauran de trobar juntes, moltes fèmines. Per què surten plorant de les dutxes àdhuc quan tenen poca aigua? Per què senten un pessigolleig estrany a les plantes dels peus? Per què enyoren tant la nena que van ser i que duen a dins ferida i li volen donar la mà i seure amb ella sota un arbre de capçada esponerosa i fer-la jugar i fer-li de mare? Per què la gola cria mucositat i es menja un blau astral ineludible? Què ovaris els passa?
Soles no troben l'entrellat. Admeten que els perquès fan de mal respondre. I que algú, informa la Vira, va optar per aconsellar contestar als 'com'.
Deixen de filosofar i contar-se vivences i peculiarietats algunes de classificació enèssimament simplista però amb un què com el signe zodiacal.
Ni es passen el telèfon. S'han trobat i això és molt. No s'ha de forçar res. Són móns i bocins ancestrals que reviuen i s'han d'interpretar sense anar massa enllà, sinó agraint la comprensió, que escalfa i ajuda. Per poca que sigui (que no ho és pas).
La Vira s'acomiada de la Leta amb un somriure. Les dues s'han abaixat les ulleres. Coincideixen: ulls de deesses. No podia ser de cap altra manera.
-Em falten quatre quilos de somriure.
-A mi molts de coloraina de rialla.
Senten un benestar plàcid i harmoniós en crear aquestes frases paral·leles. No fan mal. Alliberen.
La Leta recuperarà els quilos i serà atipant-se de núvols d'il·lusió. Això demana a l'univers la Vira, aquella mateixa nit, però no pas a la lluna, que té un toc de traïdora. Ho demana als estels titil·lants, que copsen necessitats de les ànimes recordant quan ells eren dins de xassís humans.
La Leta compra en un mercadillo una bonica faldilla índia de cotó amb lluentons, feta a mà. Encara que passin molts anys, el dia que topi novament amb la Vira li vol regalar. Ni es pregunta COM.
l´Autor
879 Relats
930 Comentaris
436090 Lectures
Valoració de l'autor: 9.83
Biografia:
Sóc del 66.I d'octubre.
I m'agraden les dues dades.
La vida.
El sentit de la vida és sentir-la, més que no escoltar-la.
Hi fan molt l'actitud i la voluntat (quin tàndem amb alts i baixos!).
He après que cal tenir-ho ben present (en cada moment present) i que si caic, caic, i si vull m'aixeco. I que a vegades cal ajuda, com també podem (hem) d'ajudar, sers socials com som. I de la patacada sempre alguna cosa en queda. L'ànima, però, no ha de voler aquest pòsit: el trascendeix, ha de fer-ho És molt més. El pòsit de la patacada és perquè el bon cervell se'n faci càrrec i ho integri. (com estic parlant! sóc jo?).
Entenc que som/podem ser/... : ànima-amor, entrega i unicitat, creativitat i complexitat.
'Sense pressa, sense treva', com deia Goethe, deixa-m'ho tenir clar, perquè...senzillament: és la vida.
L'escriure per què i per a què.
I seguir. Sent vulnerable i transparent (hi ha mesures, però el màxim possible), amb l'acceptació de les virtuts i els defectes.
La comprensió que dins aquesta vida n'hi ha unes quantes i que en el procés de canvi, en el fluir (puto verb! ...ara que pitjor és ''pillar') i els trams que comporta -mai indolors- és necessari. Per ser més qui sóc i per oferir la meva esfera, però també saber-la preservar (aquest fragment m'ha quedat un pèl 'miquelmartipòlic!: esfera, preservar) ;)
Mantra: jo agraeixo, jo estimo (aplicat o assajat, l'important és tenir-lo present).
Aquesta etapa que em fa abraçar-me, l'alegria en la tristesa i a l'inrevés. Si li dic 'maduresa' em foto una hòstia, perquè sembla com si la nena petita que duc a dins hagués de morir. I no és així. Me l'estimo.
Les queixes són mentides vestidetes de ganes de fer perdre somriures.
Abans la natura i les persones-persones que la matèria. Abans que el tenir, el ser. O un tenir-ser equilibrat, coherent i conscient. Gens fàcil, que els mots bonics i de compromís han de passar al nivell demostració-acció (hi ha ha graus, és clar).
I el món, tan tocat de tantes tecles...fa mal.
Si no hi ha res més allà dalt, en la serenor còsmica.... Sí que hi és. Abraçar el cel cada nit i escalfar-se amb els estels que brillen sense demanar res. I va a tongades.
Les paraules. El llenguatge. Els sons. Una màgia, quan està ben dut. Jo tinc la dèria d'escurçar noms propis...entre d'altres que qui em llegeixi-coneixi (és indivisible) captarà.
El 2018 he passat a ser VEGANA, la decisió més maca de la meva vida. Saber que no col·laboro gens en la indústria càrnica, làctica, d'ous, de la pell, de l'oci amb animals, de l'experimentació amb ells...fa estar millor. Crec, sincerament, que el veganisme és la llum del món i l'únic sistema redemptor.
****Tinc publicat un llibre de relats (tocant el tema eròtic, l'humorístic...i més): 'Al terrat a l'hora calenta' (Nova Casa Editorial). El meu primer fill gran. Els altres, contes per a infants, coescrits amb A.Mercader i il·lustrats per mi, són un dels rierols del feix que em conforma i va conformant.
butxaca5@gmail.com