Quatre postures per comentar un poema

1-El poema t'agrada molt o poc, però no tens paraules... simplement ho fas notar, com una petita carícia, com un copet a l'esquena sincer i discret...

2-Fluir a través de les lletres
i inspirar-te de tal manera
que l'escrit t'inspira a tu un nou poema,
bé una revisió u/o/i remake o bé una altre camí nou,
que ens endú lluny, però al cap i a la fi,
això no té importància...

La poesia ha complert la seva màxima il·lusió...
Regenerar-se, espurnejar com un yin-yang furiós, com una roda d'amor i cabòries internes que quan engega només necessita de vent a favor per seguir caminant...

3-Comentar el poema pretenent fer notar que HOM sap més que el propi autor (cosa que poques, molt poques vegades és certa) de manera pedantment encoberta,
com polint a cada paraula una nova excusa que subliminalment ens mostra un gos baladrer i ñu,
que en plena celebració de la lluna
pretén que ens mirem el dit....
una dissimulada i mal vestida drag-queen que pretén convertir-se en reina d'una festa aliena...

4- Autocomentar-se.... ^^





(Dedicat a ginebre i allan Lee, que sovint em llencen els seus lúcids i tendres avionets de paper que m'alegren les estones sordes...)